16.6.26

Les tortugues marines i la nostra incapacitat absoluta per no fer el ridícul com a espècie ^

Hi ha animals que, només de mirar-los, ja et fan sentir malament amb tu mateix. No perquè siguen agressius o perquè et jutgen, sinó perquè són tan increïblement millors que tu en tot, que et deixen en evidència. Les tortugues marines són exactament això. Un recordatori vivent que la natura funciona perfectament fins que apareix l’ésser humà amb una bossa de plàstic i un somriure de persona que no sap reciclar.

Les tortugues marines són animals que porten ací milions d’anys. Milions. Nosaltres portem quatre dies i ja hem aconseguit carregar-nos mitja festa. És com si elles foren les veteranes d’un festival que coneixen tots els trucs per sobreviure, i nosaltres els novatos que arriben, es cremen amb el sol, perden la motxilla i acaben dormint damunt d’un palet. I després encara preguntem per què ens miren amb eixa cara de resignació.

Quan una tortuga marina naix, ix de l’ou i corre cap a la mar com si li anara la vida, perquè efectivament li va la vida. És un moment èpic, digne d’una pel·lícula. I mentrestant, nosaltres, com a espècie, no som capaços ni d’arribar puntuals a una reunió de Zoom. Elles, amb dos minuts de vida, ja tenen més clar el seu futur que nosaltres amb trenta anys i tres màsters.

Les tortugues marines són un exemple de constància. Fan viatges de milers de quilòmetres, tornen exactament a la mateixa platja on van nàixer, i tot això sense Google Maps, sense GPS i sense que ningú els envie un missatge de “on estàs?”. Nosaltres, en canvi, necessitem un navegador per anar al supermercat i encara així ens perdem. I si ens canvien un carrer de sentit, ja és el caos absolut. Les tortugues no. Les tortugues tenen dignitat.

També tenen paciència. Una tortuga marina pot viure més de cent anys. Cent anys. Nosaltres, amb trenta, ja estem dient que estem cansats, que la vida és dura, que necessitem vacances. Elles no. Elles continuen, impertorbables, com si el temps no els afectara. I potser no els afecta perquè no tenen xarxes socials. No han de veure vídeos de gent fent ioga damunt d’un penya-segat. No han de llegir comentaris de persones enfadades perquè algú ha dit que la pizza amb pinya està bé. Les tortugues viuen tranquil·les perquè no saben què és Twitter.

Però el millor de les tortugues marines és que són elegants. Neden amb una calma que fa enveja. Són com eixes persones que entren a una festa i tot el món es gira. No perquè facen soroll, sinó perquè tenen una presència natural. Nosaltres, en canvi, entrem a una festa i el primer que fem és buscar el bany. O la taula del menjar. O eixir del grup de WhatsApp perquè ens fa ansietat. Les tortugues no tenen ansietat. Les tortugues tenen classe.

I ara ve la part trista. Les tortugues marines estan en perill. I no perquè siguen tontes, que no ho són. Són molt més intel·ligents que nosaltres. Estan en perill perquè nosaltres som un desastre. Perquè tirem plàstic a la mar. Perquè contaminem. Perquè construïm massa prop de la costa. Perquè deixem llums enceses que desorienten les cries. Perquè, en general, som com eixe veí que sempre fa soroll i mai recull el que embruta.

Les tortugues confonen les bosses de plàstic amb meduses. I això és culpa nostra. No és culpa d’elles. Elles no tenen per què saber que hem inventat un material que triga centenars d’anys a desfer-se i que, per alguna raó inexplicable, utilitzem per embolicar fruita que ja porta la seua pròpia pell. Si les tortugues pogueren parlar, ens dirien: de veritat era necessari embolicar un plàtan? I tindrien tota la raó.

També hi ha el tema de la pesca accidental. Les tortugues queden atrapades en xarxes que no són per a elles. És com si anares pel carrer i de sobte caigueres en una trampa per a senglars. I després la gent diguera: ai, quina mala sort. No és mala sort. És mala gestió. És mala planificació. És mala consciència. Les tortugues no haurien d’estar esquivant obstacles humans per sobreviure. Ja tenen prou amb els depredadors naturals. No necessiten depredadors artificials.

I després hi ha el canvi climàtic. Les tortugues marines depenen de la temperatura de la sorra per determinar el sexe de les cries. Si la sorra està massa calenta, naixen més femelles. I això, a llarg termini, és un problema. Un problema que no han creat elles. Un problema que hem creat nosaltres amb la nostra afició a cremar coses i a fer com si no passara res. Les tortugues no tenen la culpa que nosaltres siguem addictes a l’aire condicionat.

Però malgrat tot això, les tortugues continuen. Continuem veient-les tornar a les platges, pondre ous, lluitar per sobreviure. Són un exemple de resistència. Un exemple de dignitat. Un exemple de com es pot continuar endavant encara que el món s’haja tornat boig. I això és inspirador. Molt inspirador. Tant, que quasi fa vergonya ser humà.

Potser hauríem d’aprendre d’elles. Hauríem d’aprendre a moure’ns amb més calma. A no fer tant de soroll. A no destruir el lloc on vivim. A no confondre bosses de plàstic amb meduses, metafòricament parlant. A tindre una mica més de paciència. A no perdre’ns tant. A tornar als llocs que ens fan bé. A cuidar el que és fràgil. A entendre que no som el centre del món.

Les tortugues marines no ens necessiten. Nosaltres les necessitem a elles. Necessitem saber que encara hi ha animals que fan les coses bé. Que encara hi ha vida que funciona. Que encara hi ha esperança. I si volem que continuen existint, potser ha arribat el moment de deixar de comportar-nos com criatures que no saben què és una paperera.

Les tortugues marines són un regal. Un regal que no mereixem, però que encara tenim. I estaria bé conservar-lo. No per quedar bé. No per fer-nos fotos. No per penjar-ho a Instagram. Sinó perquè un món sense tortugues marines seria un món molt més trist. I ja tenim prou tristesa.