La desertificació no és un concepte tècnic que apareix en informes llunyans. És un procés que es nota en els camps que s’assequen massa prompte, en les fonts que deixen de brollar, en els incendis que cada any arriben abans i marxen més tard. I, davant d’això, el municipalisme no és només una administració de proximitat, sinó una trinxera. Els ajuntaments tenen la capacitat de decidir com es gestiona l’aigua, com es protegeixen els espais naturals, com es planifica el creixement urbà i com es fomenta una cultura de respecte pel territori.
Quan un municipi aposta per recuperar zones verdes, per renaturalitzar espais urbans, per reduir el consum d’aigua o per impulsar projectes de gestió sostenible, no està fent política menuda. Està fent política de supervivència. I quan una comunitat veïnal s’organitza per cuidar un hort urbà, per vigilar un bosc o per denunciar un abocament il·legal, està exercint un poder que sovint subestimem: el poder de la proximitat.
La lluita contra la sequera i la desertificació no es guanyarà només amb grans acords internacionals, encara que siguen imprescindibles. Es guanyarà amb decisions quotidianes, amb planificació valenta i amb una mirada que entenga que el territori no és un recurs infinit, sinó un patrimoni compartit. I això és municipalisme en estat pur: entendre que el futur es construeix des de baix, amb responsabilitat, amb comunitat i amb una consciència ecològica que ja no pot esperar.