Hi ha una pregunta que travessa moltes converses, molts debats i moltes mirades de reüll: per què, quan una persona independentista catalana, valenciana, basca o gallega expressa la seua posició política, sempre hi ha algú que li respon amb un “què diu el teu DNI?”, mentre que, quan una persona d’origen marroquí, nascuda ací o de segona generació, parla de la seua identitat, el que rep no és un debat sobre el DNI, sinó un “vés-te’n al teu país”? Aquesta diferència no és casual, ni anecdòtica, ni un simple tic discursiu. És un símptoma. Un símptoma profund d’un estat que encara no sap conviure amb la pluralitat interna i que, alhora, projecta sobre les persones migrants una mirada colonial, racialitzadora i profundament desigual.
Quan una persona independentista d’un poble de l’Estat espanyol diu que vol decidir el seu futur, que vol un país propi o que vol un autogovern real, el que rep és una desqualificació que apel·la al document d’identitat. És com si el DNI fóra una mena de contracte sagrat, una cadena invisible que t’obliga a estimar un estat encara que aquest estat no t’estime a tu. El missatge és clar: tens un DNI espanyol, per tant, has de pensar com jo, has de sentir com jo, has de voler el mateix que jo. És una manera de dir que la identitat política no pot dissidir de la identitat administrativa. Que la nació oficial és l’única possible. Que la resta són fantasies, capricis o traïcions.
Però quan una persona d’origen marroquí, encara que haja nascut ací, encara que tinga el mateix DNI que qualsevol altra persona, expressa la seua identitat cultural, religiosa o lingüística, el discurs canvia radicalment. Ja no importa el DNI. Ja no importa que siga ciutadania plena. Ja no importa que haja crescut en el mateix barri, estudiat en la mateixa escola o treballat en la mateixa empresa. De sobte, el DNI deixa de ser un argument. I el que apareix és un “torna al teu país”, encara que el seu país siga este. Encara que no conega cap altre. Encara que la seua vida sencera estiga ací.
Això revela una cosa incòmoda: el DNI només importa quan serveix per a deslegitimar les nacions internes de l’Estat. Quan es tracta de persones racialitzades, el DNI deixa de ser identitat i passa a ser un paper. Un paper que no els protegeix de la sospita, del racisme, de la idea que no són d’ací encara que ho siguen més que moltes persones que es consideren guardians de l’espanyolitat.
Aleshores, per què funciona així? Perquè l’Estat espanyol, com a projecte, es fonamenta en una idea molt rígida d’unitat. Una unitat que no és pactada, sinó imposada. Una unitat que no accepta que dins del mateix territori hi haja pobles amb llengües, cultures i projectes polítics diferents. I, al mateix temps, és un estat que arrossega una llarga tradició de jerarquies racials, colonials i culturals. Per això, quan una persona independentista parla, se la tracta com una ciutadania desobedient. Quan una persona marroquina parla, se la tracta com una ciutadania provisional. I això és profundament injust.
La pregunta de fons és: qui té dret a definir la seua identitat? Qui té dret a dir “soc d’ací”? Qui té dret a imaginar un futur diferent? I, sobretot, qui té dret a no ser qüestionat cada vegada que obri la boca?
Quan una persona independentista diu que vol un país propi, no està negant la convivència. Està afirmant que vol decidir. Que vol ser tractada com a subjecte polític. Que vol que la seua llengua i la seua cultura tinguen el mateix respecte que qualsevol altra. Però l’Estat respon amb un “què diu el teu DNI?” perquè no pot assumir que la identitat no és un document, sinó una experiència, una memòria, una voluntat col·lectiva.
Quan una persona marroquina de segona generació diu que és d’ací, que és valenciana, catalana, basca o gallega, que forma part d’esta societat, que vol viure sense ser qüestionada, el que rep és un “torna al teu país” perquè, per a una part de la societat, la identitat només és legítima si és blanca, cristiana i culturalment homogènia. És un racisme que es disfressa de preocupació, de broma o de sentit comú, però que és racisme igualment.
La diferència entre els dos casos revela una cosa encara més profunda: hi ha identitats que molesten perquè qüestionen el poder polític, i hi ha identitats que molesten perquè qüestionen el poder cultural i racial. I totes dues molèsties són castigades, però de manera diferent. A les persones independentistes se les vol domesticar. A les persones migrants se les vol expulsar, encara que siguen plenament d’ací.
Això ens obliga a fer una reflexió col·lectiva. No podem defensar la pluralitat nacional si no defensem també la pluralitat cultural i racial. No podem exigir respecte per al valencià, el català, el basc o el gallec si no defensem també el dret de les persones migrants a existir sense ser qüestionades. No podem reclamar sobirania si no reconeixem que la sobirania també implica garantir drets a totes les persones que viuen ací, siguen d’on siguen els seus pares.
La lluita per les identitats nacionals i la lluita contra el racisme no són batalles separades. Són la mateixa batalla: la batalla per poder dir qui som sense por. La batalla per existir sense demanar permís. La batalla per no ser reduïdes a un document, a un origen o a un estereotip.
Potser el que més molesta d’una persona independentista és que diu “vull decidir”. Potser el que més molesta d’una persona marroquina és que diu “soc d’ací”. I potser el que més molesta de totes dues és que no accepten el lloc subaltern que una part de la societat els vol assignar.
Per això cal una mirada més ampla, més justa i més valenta. Una mirada que entenga que la identitat no és una frontera, sinó una manera de viure. Que la diversitat no és una amenaça, sinó una riquesa. Que un país que no accepta les seues pròpies diferències és un país que es condemna a repetir els mateixos conflictes una vegada i una altra.
La pregunta no és què diu el DNI. La pregunta és què diu la vida de cada persona. Què diu la seua història. Què diu la seua llengua. Què diu el seu barri, la seua família, els seus somnis. I això no ho pot decidir cap estat, cap frontera ni cap discurs d’odi.
La resposta, al final, és simple: totes les persones tenen dret a ser qui són. Totes les persones tenen dret a imaginar un futur. Totes les persones tenen dret a no ser expulsades simbòlicament ni políticament. I un país que no entén això és un país que encara no ha entés què significa la paraula democràcia.