Vivim en un temps en què la visibilitat s’ha convertit en una arma de doble tall. D’una banda, és necessària per existir socialment, per reivindicar drets, per trencar silencis. De l’altra, pot convertir-se en un aparador incòmode, en una exposició constant que desgasta. Per això, quan pense en el símbol de l’arc de sant Martí, no pense en una bandera que m’identifica, sinó en una finestra que s’obri perquè una altra persona puga respirar. La frase que repetisc sovint ho resumeix bé: “Si em veus portant alguna cosa amb un arc de sant Martí, no és per dir-te qui sóc. És perquè una altra persona sàpiga que està segura.” I sí, aquesta reflexió em defineix més que qualsevol etiqueta.
Perquè sé què significa buscar un senyal. Ho sap qualsevol persona que, en algun moment de la seua vida, ha necessitat una mirada còmplice, un gest que no jutja, una presència que no oprimeix. Ho sap qui ha crescut en entorns on la diferència es tolera amb la boca menuda però es castiga amb silencis. Ho sap qui ha hagut d’aprendre a llegir els espais, a detectar on pot ser i on no, a intuir si aquell comentari, aquella rialla o aquella companyia seran un refugi o una frontera. I ho sap, sobretot, qui ha sentit alguna vegada que la seua existència era massa, o massa poc, o massa diferent per encaixar en la normalitat imposada.
Per això porte l’arc de sant Martí. No per mi, sinó per la possibilitat que algú, en un moment determinat, el veja i respire. Perquè la seguretat no sempre arriba en forma de grans discursos o de polítiques públiques. A vegades arriba en forma de detalls menuts: una polsera, un pin, un adhesiu, un color. A vegades arriba en forma de símbol que diu sense dir, que acompanya sense preguntar, que obri una porta sense exigir res a canvi. A vegades arriba en forma de recordatori que la diversitat no és una amenaça, sinó una manera preciosa d’habitar el món.
Hi ha qui pensa que aquests gestos són inútils, que no canvien res, que només serveixen per alimentar una estètica de la inclusió. Però qui ho diu, sovint, és qui mai ha necessitat un refugi. Qui mai ha buscat un espai segur perquè ja vivia en un. Qui mai ha hagut de justificar la seua manera d’estimar, de ser, de viure o de sentir. Qui mai ha sentit que el món li demanava explicacions per existir. Per això, quan algú em pregunta per què porte un arc de sant Martí, no entre en debats identitaris ni en justificacions. Simplement explique que és un senyal. Un senyal per a qui el necessite.
I és que la visibilitat no sempre és exhibició. A vegades és supervivència. A vegades és un pont. A vegades és un refugi. A vegades és una manera de dir: “Ací pots ser.” I això, en un món que encara castiga la diferència, és revolucionari. No cal fer soroll per transformar. No cal cridar per acompanyar. No cal convertir-se en bandera per ser espai segur. A vegades, un símbol discret és suficient per trencar una soledat.
També hi ha una part personal en tot això. Perquè, encara que no porte l’arc de sant Martí per explicar qui sóc, sí que parla de mi. Parla de la meua manera d’entendre la vida, de la meua manera d’estar al món, de la meua manera de relacionar-me amb les altres persones. Parla d’una convicció profunda: que la diversitat és una riquesa i que estimar-la és estimar la vida mateixa. Que no hi ha res més humà que voler que l’altra persona estiga bé. Que no hi ha res més revolucionari que construir espais on la gent puga respirar sense por.
I, al cap i a la fi, això és el que busque. No fer-me visible, sinó fer visible un lloc on la gent puga descansar. No explicar-me, sinó oferir un gest. No reivindicar-me, sinó recordar que la vida és massa curta per viure-la amagada. Massa curta per deixar que la por marque els límits del que som. Massa curta per renunciar a la tendresa, a la cura, a la possibilitat de ser refugi per a algú.
Potser algun dia no caldran aquests símbols. Potser algun dia no caldrà buscar espais segurs perquè tots els espais ho seran. Potser algun dia la diversitat serà tan natural com respirar. Però mentre eixe dia no arriba, continuaré portant l’arc de sant Martí. No com una bandera, sinó com una mà estesa. No com una etiqueta, sinó com un far menut. No com una declaració, sinó com una invitació a existir sense por.
Perquè, al final, estimar la diversitat és estimar la vida. I la vida, quan es viu amb dignitat i sense por, sempre és més ampla, més lluminosa, més humana. I si una polsera, un color o un símbol poden contribuir a això, encara que siga només per a una persona, ja val la pena. Sempre val la pena.