El solstici d’estiu sempre ha tingut una manera molt particular de fer-nos sentir que formem part d’alguna cosa més antiga que nosaltres. A Sagunt, aquesta sensació es multiplica. No és només que el sol caiga amb la contundència habitual ni que la mar done eixa olor d’humitat calenta que anuncia que ja no hi ha marxa arrere. És que ací, quan arriba el solstici, sembla que les pedres del teatre i del castell recorden coses que nosaltres hem oblidat. I no ho fan amb nostàlgia, sinó amb una mena de serenitat orgullosa, com si digueren: “Tranquilitat, que abans que vosaltres ja hem vist de tot”.
El solstici és un bon moment per pensar en com les civilitzacions han anat deixant capes de significat damunt d’aquest territori. Sagunt és un lloc on conviuen, sense demanar permís, els rastres d’ibers, romans, medievals i tota la gent que ha vingut després. I cada any, quan el sol arriba al punt més alt, sembla que totes aquestes presències es posen d’acord per recordar-nos que som herència i, alhora, possibilitat. Que som continuïtat i ruptura. Que som, en definitiva, un experiment col·lectiu que encara no ha acabat.
Hi ha qui diu que el solstici és un portal simbòlic, un moment en què la llum toca sostre i ens obliga a mirar-nos sense excuses. A Sagunt, això es nota especialment. Potser perquè vivim envoltades de restes que ens parlen de com altres pobles van gestionar els seus propis punts d’inflexió. Els romans, per exemple, celebraven el poder de la llum amb una barreja de ritual i política que faria somriure qualsevol persona que haja assistit a un ple municipal recent. Les societats antigues sabien que el solstici no era només un fenomen astronòmic, sinó una oportunitat per redefinir-se. I nosaltres, que ens pensem tan modernes, encara funcionem igual.
El solstici també ens recorda que la llum no és eterna. Que després del punt màxim comença, lentament, la davallada. I això, lluny de ser una mala notícia, és una invitació a valorar el que tenim entre mans. Sagunt, amb tota la seua complexitat, és un bon exemple d’això. Som un municipi que ha crescut, que ha canviat, que ha discutit molt i que ha celebrat encara més. Som un espai on conviuen tradicions antigues, com les que encara ressonen en les pedres del castell, amb noves formes de viure i de relacionar-nos. I el solstici ens diu que tot això és fràgil, però també profundament valuós.
Quan arriba aquest moment de l’any, una part de nosaltres sent la necessitat de fer balanç. No un balanç comptable, sinó un de vital. Què hem fet amb la llum que hem tingut fins ara. Què volem fer amb la que vindrà. I sobretot, com podem evitar repetir els errors de les civilitzacions que ens han precedit. Perquè si alguna cosa ens ensenya la història de Sagunt és que les societats que no escolten els seus propis senyals acaben pagant-ho car. I el solstici, amb la seua contundència silenciosa, és un d’aquests senyals.
Potser per això, cada any, quan el sol es planta al punt més alt, moltes persones busquen rituals nous o recuperen antics. Encendre una foguera, caminar fins a la mar, fer un desig, deixar anar alguna cosa que pesa massa. Són gestos senzills, però carregats de significat. Gestos que ens connecten amb totes les persones que, abans que nosaltres, van mirar el cel i van pensar que aquell moment tenia alguna cosa especial. I la veritat és que la té.
El solstici d’estiu a Sagunt no és només una data. És un recordatori. Ens diu que formem part d’una història llarga, que no som tan originals com ens pensem i que, alhora, tenim la responsabilitat de continuar escrivint-la. Ens diu que la llum és un regal, però també un repte. I ens convida a preguntar-nos què volem fer amb ella abans que torne a minvar.