Hi ha moments en què una societat es retrata sense necessitat de grans discursos. A voltes n’hi ha prou amb observar què passa en un procés tan senzill —i tan profundament democràtic— com és triar la llengua en què vols que s’eduque la teua criatura. Enguany, centenars de famílies valencianoparlants han descobert que aquesta tria, que hauria de ser respectada i garantida, s’ha convertit en un exercici simbòlic, gairebé decoratiu. Una opció que marques en un formulari però que l’administració pot ignorar sense rubor.
La denúncia de Famílies pel Valencià és clara: la Conselleria ha configurat les aules de 3 anys basant-se en la tria de les famílies de 2 anys del curs passat, no en la voluntat de les famílies que matriculen enguany. És a dir, es decideix el present amb dades del passat. I el resultat és tan absurd com previsible: aules en valencià massificades, aules en castellà buides i famílies que es queden sense plaça en la llengua que han triat.
No és un error tècnic. No és una mala interpretació. És una decisió política.
Perquè quan en un centre com el CEIP Jaume I de Paiporta totes les famílies trien valencià, però l’administració crea una aula en castellà amb només huit alumnes, el missatge és clar: la voluntat de les famílies no importa. Quan al CEIP Carraixet d’Almàssera 27 de 29 famílies trien valencià, però igualment es força una aula en castellà, el missatge és el mateix. I quan en zones castellanoparlants, on el valencià ja és fràgil, ni tan sols s’obri una aula en valencià tot i superar el mínim legal, el missatge esdevé encara més contundent.
Això no va de pedagogia. Va de poder.
La Llei de Llibertat Educativa, presentada com una defensa de la tria de les famílies, s’està aplicant de manera que limita precisament eixa llibertat quan la tria és el valencià. És una paradoxa massa perfecta per ser casual. I és també una manera subtil —o no tant— de reduir la presència del valencià en el sistema educatiu sense haver d’anunciar-ho obertament.
Perquè si les famílies trien valencià però les aules en valencià no s’obrin, qui està decidint realment?
I sobretot: quin model de convivència lingüística es construeix quan la llengua pròpia del territori és tractada com una molèstia administrativa?
El valencià no necessita discursos grandiloqüents. Necessita normalitat. Necessita que, quan una família el tria, l’administració no el convertisca en un problema logístic. Necessita que no es penalitze la seua elecció amb aules plenes, mentre les de castellà queden mig buides. Necessita que la política educativa no siga un instrument per reduir-lo, sinó per garantir-lo.
El que està passant enguany és un avís. Un avís que ens diu que els drets lingüístics no són intocables. Que es poden erosionar amb un simple canvi de criteri. Que es poden diluir darrere d’una pantalla de neutralitat administrativa. I que, si no hi ha una resposta social clara, la tendència serà irreversible.
Per això és important que les famílies reclamen, que els centres protesten, que la comunitat educativa alce la veu. No per una qüestió identitària, sinó per una qüestió democràtica: si la tria de les famílies no val res, el sistema educatiu perd legitimitat.
El valencià no és un caprici. És un dret. I un dret que no s’exerceix, o que s’exerceix però no es respecta, és un dret que es perd.