La paraula “llibertat” ha sigut una de les més prostituïdes del nostre temps. S’ha convertit en un eslògan, en un adhesiu, en una marca comercial que alguns governs utilitzen per tapar les seues pròpies ombres. A Madrid, el govern d’Isabel Díaz Ayuso ha fet d’aquesta paraula un producte polític: la ven, la repeteix, la converteix en identitat. Però darrere d’aquesta façana llampant, darrere de la retòrica de la llibertat, s’amaga una arquitectura de cinisme que afecta la vida real de milers de persones. I l’últim exemple és la llei que reconeix l’embrió com a membre de la família.
A primera vista, pot semblar una defensa de la vida. Però només cal rascar un poc per descobrir que no és més que un gest simbòlic, una maniobra ideològica que no té res a veure amb la protecció real de les persones. Perquè, si de veritat es volguera protegir la vida, la política pública hauria de garantir drets materials: educació, sanitat, cures, habitatge, dignitat. I això és precisament el que el govern madrileny nega sistemàticament.
La paradoxa és brutal: l’embrió és reconegut com a membre de la família, però quan es convertix en criatura no tindrà plaça de guarderia pública. Quan necessite un pediatra, no el trobarà al centre de salut perquè la sanitat primària està desmantellada. Quan arribe a l’edat d’estudiar, es trobarà amb un sistema educatiu saturat, amb barracons, amb falta de professorat i amb una aposta descarada per la privatització. I quan siga major, si necessita una residència, potser acabarà menjant menjar en mal estat, com ja ha passat en massa centres gestionats amb criteris de mercat. I si torna a haver-hi una pandèmia, la seua vida dependrà de si té o no un segur privat.
Això no és llibertat. Això és cinisme.
La llibertat que proclama Ayuso és una llibertat de cartó pedra: una llibertat que només funciona per a qui pot pagar-la. És la llibertat del consumidor, no la del ciutadà. És la llibertat de triar escola… sempre que pugues pagar-la. La llibertat de tindre sanitat… sempre que contractes una pòlissa. La llibertat de muntar un negoci… sempre que no et calga cap ajuda pública. La llibertat de circular… sempre que no visques en un barri sense transport públic. La llibertat de “fer el que vullgues”… sempre que no sigues pobre.
I mentrestant, la paraula “llibertat” es repetix com un mantra, com una cortina de fum que oculta la realitat: que les desigualtats creixen, que els serveis públics s’afonen i que la vida quotidiana de la gent es fa més difícil. És una llibertat que no allibera, sinó que abandona.
La hipocresia és encara més evident quan es parla de família. Reconeixen l’embrió com a membre de ple dret, però no reconeixen les famílies que no encaixen en el seu model ideològic. No reconeixen les famílies que necessiten suport per conciliar. No reconeixen les famílies que depenen de beques menjador, de l’escola pública, de la sanitat universal. No reconeixen les famílies que no poden pagar una residència privada per als seus majors. No reconeixen les famílies que viuen en barris on l’esperança de vida és deu anys menor que en altres zones de la mateixa ciutat.
La seua defensa de la vida és selectiva. La seua defensa de la família és condicional. La seua defensa de la llibertat és un eslògan buit.
I és ací on entra el cinisme. Perquè no estem davant d’un error, ni d’una mala gestió, ni d’una simple diferència ideològica. Estem davant d’un projecte polític que utilitza la paraula “llibertat” per justificar la retirada de l’Estat, la privatització dels drets i la mercantilització de la vida. Un projecte que diu defensar la vida mentre retalla els serveis que la sostenen. Un projecte que diu defensar la família mentre destrueix les condicions materials que permeten que una família visca amb dignitat. Un projecte que diu defensar la llibertat mentre condemna a la dependència econòmica a qui no pot pagar-se els seus drets.
La llibertat no és això. La llibertat no és un privilegi. La llibertat no és una marca. La llibertat no és una excusa per desmantellar allò que és de totes. La llibertat és poder viure sense por, sense precarietat, sense haver de triar entre pagar el lloguer o omplir la nevera. La llibertat és saber que si tens una criatura tindrà pediatra, escola i futur. La llibertat és saber que si et poses malalt tindràs una sanitat que et cuida. La llibertat és saber que quan sigues major no et deixaran abandonat en una residència low cost. La llibertat és saber que la teua vida val el mateix que la de qualsevol altre, tingues o no diners.
Per això, quan un govern parla de llibertat mentre retalla drets, cal dir-ho clar: això no és llibertat, és propaganda. Quan un govern parla de família mentre abandona les famílies reals, cal dir-ho clar: això no és protecció, és hipocresia. Quan un govern parla de vida mentre només protegeix embrions i abandona persones, cal dir-ho clar: això no és defensa de la vida, és cinisme.
I és responsabilitat nostra denunciar-ho. Perquè la llibertat no es defensa amb eslògans, sinó amb drets. No es defensa amb discursos, sinó amb polítiques públiques. No es defensa amb lleis simbòliques, sinó amb recursos, professionals i serveis. No es defensa amb propaganda, sinó amb compromís.
La llibertat real és col·lectiva. I només és possible quan l’Estat garanteix que ningú queda enrere. Quan la vida de totes les persones —des de la infància fins a la vellesa— és digna, segura i lliure. Quan els drets no depenen de la butxaca. Quan la política no és un aparador, sinó una eina per millorar la vida de la gent.
Per això, davant del cinisme i la hipocresia, cal reivindicar una altra idea de llibertat: una llibertat que no s’escriu en pancartes, sinó en pressupostos. Una llibertat que no es proclama, sinó que es practica. Una llibertat que no abandona, sinó que cuida.
Eixa és la llibertat que val la pena defensar.