Quan una administració proclama que defensa la llibertat educativa però aplica criteris que buiden de contingut aquesta llibertat, el problema deixa de ser lingüístic per convertir-se en democràtic. La llibertat de triar només és real quan totes les opcions tenen les mateixes condicions per existir. Si una família tria valencià i l’administració crea igualment una aula en castellà que ningú ha demanat, mentre deixa fora famílies que sí que han triat valencià, no estem davant d’una política neutral. Estem davant d’una política que utilitza la paraula llibertat com a màscara per justificar un retrocés.
El mecanisme que s’està utilitzant és tan subtil com pervers. Les aules de 3 anys es configuren segons la tria de les famílies de 2 anys del curs anterior, encara que moltes d’aquelles famílies ja no formen part del centre. Això genera situacions absurdes: aules en valencià plenes fins al límit i aules en castellà amb menys de la meitat de l’alumnat. Però aquestes aules en castellà s’obrin igualment, encara que ningú les haja triades. I això deixa fora famílies que havien triat valencià. És un sistema que fa veure que respecta la llibertat, però en realitat la neutralitza. És com si et deixaren votar però després assignaren els escons segons els resultats de l’any anterior.
El cas de Bunyol és especialment revelador. Vint famílies trien valencià. Vuit trien castellà. I, malgrat això, no s’obri cap aula en valencià. No hi ha cap justificació pedagògica que explique aquesta decisió. El que hi ha és una voluntat política de limitar la presència del valencià, fins i tot quan hi ha demanda suficient. És un veto silenciós, però contundent, que envia un missatge clar: el valencià no és benvingut en determinats territoris. I això no sols vulnera drets, sinó que trenca la cohesió territorial i lingüística del país.
Enmig d’aquest panorama, Famílies pel Valencià ha emergit com una veu imprescindible. No és només una entitat que denuncia irregularitats. És un espai de resistència cívica, un punt de trobada per a totes aquelles persones que no volen resignar-se a veure com la llengua pròpia del territori és expulsada de l’escola per la porta de darrere. Famílies pel Valencià ha documentat casos, ha demanat reunions, ha aportat dades i testimonis. I, malgrat això, la Conselleria continua sense escoltar. Aquest silenci institucional és una forma de menyspreu que agreuja encara més el problema.
La força de Famílies pel Valencià no prové d’un discurs identitari, sinó d’un principi democràtic elemental: les famílies tenen dret a triar el projecte educatiu de les seues criatures. Quan aquesta tria és ignorada, la democràcia es debilita. Quan una administració manipula els criteris per imposar un model lingüístic, està vulnerant un dret fonamental. Famílies pel Valencià recorda que la llengua no és un caprici, sinó una eina de cohesió, d’igualtat i de futur. I que la defensa del valencià no és una batalla simbòlica, sinó una defensa dels drets civils.
A més, Famílies pel Valencià ha fet visible una realitat que sovint queda amagada: la majoria de famílies que trien valencià no ho fan per militància, sinó per convicció pedagògica. Saben que l’educació plurilingüe és un avantatge, que el valencià no resta, sinó que suma. Saben que les criatures escolaritzades en valencià acaben dominant millor les dues llengües oficials. Saben que la diversitat lingüística és una riquesa que cal protegir. I, malgrat això, veuen com la seua tria és menystinguda. Famílies pel Valencià ha donat veu a aquesta majoria silenciosa que només vol una educació coherent i de qualitat.
Un altre aspecte fonamental que Famílies pel Valencià denuncia és la desigualtat territorial. No és el mateix triar valencià a València ciutat que a zones castellanoparlants. En alguns llocs, triar valencià és quasi un acte de valentia. I, tot i això, hi ha famílies que ho fan. Ho fan perquè volen que les seues criatures tinguen les mateixes oportunitats que qualsevol altra. Ho fan perquè entenen que el valencià és part del seu patrimoni, encara que no siga la llengua habitual de casa. Ho fan perquè creuen en un model educatiu inclusiu. I l’administració els respon amb un mur. Famílies pel Valencià ha posat llum en aquesta desigualtat i ha exigit solucions que no arriben.
Famílies pel Valencià també ha denunciat la manca de transparència. Les famílies no saben per què no s’obri una aula en valencià quan hi ha demanda suficient. No saben per què es mantenen aules en castellà que ningú ha triat. No saben per què la Conselleria no aplica els criteris que la pròpia llei permet. Aquesta opacitat genera desconfiança i erosiona la credibilitat del sistema educatiu. Famílies pel Valencià exigeix claredat, coherència i respecte. I ho fa amb dades, amb testimonis i amb una serenitat que contrasta amb la irresponsabilitat institucional.
Finalment, Famílies pel Valencià ha aconseguit una cosa molt important: trencar el silenci. Ha fet que els mitjans parlen del tema. Ha fet que les famílies s’organitzen. Ha fet que la societat entenga que el que està en joc no és només la llengua, sinó el model de convivència que volem construir. Ha fet que moltes persones que no són activistes ni militants s’adonen que la defensa del valencià és, en realitat, la defensa d’un dret. I aquesta és, probablement, la seua victòria més gran.
La situació actual no és inevitable. És el resultat d’unes decisions concretes. I, per tant, pot canviar. Però només canviarà si la societat ho exigeix. Si les famílies reclamen. Si les escoles denuncien. Si les entitats educatives continuen documentant casos i fent pressió. Si la ciutadania entén que el que està en joc no és només la llengua, sinó la dignitat d’un poble que vol continuar existint amb la seua veu pròpia.
El valencià no demana privilegis. Demana normalitat. Demana que, quan una família el tria, l’administració no el convertisca en un problema. Demana que la llibertat educativa siga real, no una paraula buida. Demana que la igualtat siga efectiva, no retòrica. Demana que la política educativa siga coherent, no ideològica. Demana que la societat no es conforme amb un futur on la llengua pròpia quede reduïda a un record.
És hora de dir-ho clar. És hora de reivindicar un sistema educatiu que respecte la voluntat de les famílies. És hora de defensar un model que garantisca la presència del valencià com a part essencial del nostre patrimoni col·lectiu. És hora de recordar que una llengua que no es protegeix, es perd. I que una llengua que es perd, empobreix tota la societat. És hora de dir prou. Prou de silencis. Prou de maniobres. Prou de convertir la llengua en un camp de batalla. És el moment de defensar-la amb determinació, amb serenitat i amb orgull. Perquè defensar el valencià és defensar-nos com a poble.