L’heràldica, que en el seu origen naix com un sistema identificatiu clar i funcional en l’edat mitjana, s’ha convertit hui en dia en un àmbit on massa sovint la creativitat arbitrària, la manipulació simbòlica i els interessos polítics passen per davant del rigor històric. Ens hauríem de preguntar per què inventem, per què no ens basem en la història i, sobretot, per què utilitzem els símbols amb finalitats polítiques.
En els seus inicis, els escuts heràldics no eren cap exercici estètic ni ideològic, sinó una eina pràctica. Servien per identificar persones, famílies o territoris en contextos on el reconeixement visual era fonamental. Cada color, cada figura i cada partició tenia un significat concret i responia a unes normes ben definides.
Ara bé, en l’actualitat assistim a una banalització d’aquest llenguatge. Es creen escuts municipals o corporatius sense cap arrel històrica, combinant elements sense criteri o recorrent a tòpics simplistes. És una heràldica més pròpia del disseny gràfic que de la memòria col·lectiva. Esta pràctica no sols desvirtua la disciplina, sinó que també trenca el fil de continuïtat amb el passat.
Un dels problemes principals és la falta de recerca rigorosa. Disposem d’arxius, segells antics, documents notarials i referències iconogràfiques que permetrien reconstruir amb fidelitat els símbols històrics d’un territori o d’una comunitat. No obstant això, sovint es tria la via fàcil de la invenció en lloc de l’estudi.
Açò no és una qüestió menor. Quan es crea un escut nou sense fonament històric, s’està reescrivint simbòlicament la identitat. Es genera un relat artificial que, amb el pas del temps, pot acabar sent assumit com a autèntic. És una forma subtil però efectiva de manipulació cultural.
La situació es complica encara més quan entren en joc els interessos polítics. Els símbols heràldics tenen una gran càrrega emocional perquè representen identitat, pertinença i història. Per això mateix són eines poderoses.
En molts casos, els escuts i emblemes són reinterpretats o modificats per reforçar determinats discursos polítics. Es seleccionen colors, corones, animals o altres elements amb una intenció concreta, buscant transmetre una idea de poder, legitimitat o identitat territorial. Fins i tot un canvi aparentment menor pot tindre una clara lectura ideològica.
El problema no és que els símbols evolucionen, perquè això és natural, sinó que esta evolució es produïsca sense transparència ni respecte pel passat. Quan la política utilitza l’heràldica com a instrument, corre el risc de convertir-la en propaganda.
Per això cal reivindicar una heràldica basada en el coneixement, el respecte i la coherència. No es tracta d’immobilitzar els símbols, sinó d’evitar la seua trivialització. La modernització és possible, però ha de partir de la documentació i de la tradició, no de la improvisació.
Les institucions públiques, els ajuntaments i els professionals del disseny haurien de comptar amb especialistes en història i heràldica abans de crear o modificar escuts. És una qüestió de responsabilitat cultural. Els símbols no són simples elements decoratius, sinó un llenguatge que transmet memòria i identitat.
Inventar en heràldica pot semblar una pràctica inofensiva, però no ho és. Implica alterar la manera com entenem el nostre passat i com ens representem com a col·lectivitat. Si renunciem al rigor històric i permetem l’ús polític indiscriminat dels símbols, convertim l’heràldica en un instrument al servei del present, buit de profunditat i autenticitat.
Tal vegada ha arribat el moment de recuperar el respecte per allò que representen els escuts: no una oportunitat per inventar, sinó una responsabilitat per recordar.