Som una llengua que ha viscut guerres, decrets, silencis imposats, burles, menyspreus i intents constants de reduir-nos a una anècdota folklòrica. I, malgrat tot, ací estem. No com un miracle, sinó com una obstinació col·lectiva. Com una manera de ser. Com una forma de mirar el món que no ha volgut desaparèixer. La nostra fortalesa no és muscular, és de resistència. És la força de qui cau i es torna a alçar, encara que siga amb el genoll rascat i el cor cansat.
Quan Botifarra diu que tenim una llengua i una cultura pròpies, està recordant una obvietat que, curiosament, encara molesta. Perquè hi ha qui voldria que fórem transparents, que no férem ombra, que no tinguérem veu. Però la tenim. I és una veu que ve de lluny, que travessa segles, que ha cantat en masies, en ports, en hortes, en fàbriques, en carrers estrets i en places plenes. Una veu que ha contat històries, que ha fet festa, que ha plorat morts i que ha celebrat vides. Una veu que no necessita permís per existir.
La nostra cultura no és un museu, és un organisme viu. Respira, muta, s’adapta, creix. És tradicional i moderna alhora, perquè no hi ha res més modern que mantindre allò que t’ha fet ser qui eres. I això no ho poden dir tots. Nosaltres sí. Nosaltres tenim una memòria que no és pols, sinó llavor. Una llengua que no és un record, sinó una possibilitat. Una identitat que no és una frontera, sinó un pont.
La fortalesa d’una llengua no es mesura pel nombre de parlants, ni per la potència econòmica del territori, ni per la presència als grans mitjans. Es mesura per la capacitat de sobreviure als intents de fer-la callar. I en això, som campiones i campions mundials. Hem resistit perquè la llengua no és només un codi, és un refugi. És un lloc on tornar quan tot trontolla. És un espai íntim i compartit alhora, on les paraules tenen la textura de la terra i el sabor de la memòria.
Hi ha qui diu que exagerem, que no és per a tant, que totes les llengües passen per moments difícils. Però no totes han patit un procés tan llarg i sistemàtic de despossessió. No totes han hagut de justificar la seua existència una vegada i una altra. No totes han hagut de sentir que parlar com parles és un acte polític, una declaració de principis, una manera de dir: sóc ací, i no pense desaparèixer.
I, tanmateix, no som víctimes. Som supervivents. Som creadors i creadores. Som gent que ha sabut convertir la resistència en cultura, la cultura en orgull i l’orgull en futur. Perquè la nostra força no és només aguantar, és reinventar-nos. És fer música, teatre, literatura, cinema, festa, humor, vida. És continuar parlant, encara que siga fluixet, fins que la veu torna a eixir forta.
La frase de Botifarra és un mirall. Ens hi mirem i ens reconeixem. Veiem les ferides, però també les cicatrius, que són la prova que hem sanant. Veiem la duresa del camí, però també la bellesa de continuar caminant. Veiem que som una llengua que ha resistit perquè ha estat estimada. I això és el que realment ens fa forts.
Som la llengua més forta del món no perquè ho diga ningú, sinó perquè ho hem demostrat. Perquè, després de tres-cents anys de garrot, encara tenim ganes de cantar. I mentre hi haja algú que cante, que conte, que escriga, que estime en valencià, la nostra força serà infinita.