La vida seria un espai massa estret si totes i tots fórem iguals. Ho pense sovint quan observe com el món, amb una insistència quasi mecànica, tracta d’empenyernos cap a una mena d’identitat única, polida, ordenada i sense arestes. Una identitat que no moleste, que no qüestione, que no trenque res. Però una identitat així, tan còmoda i tan plana, seria també una identitat buida. I la buidor, quan es disfressa d’harmonia, és encara més perillosa.
Imaginar un món on totes les persones pensen igual, estimen igual, parlen igual i viuen igual és imaginar un món sense moviment. Un món sense contradiccions, sense friccions, sense preguntes. Un món que no avança perquè no té motius per fer-ho. La diferència és el que ens obliga a mirar més enllà del nostre nas, a revisar-nos, a posar en dubte allò que donàvem per fet. Sense diferències, la vida seria un eco infinit d’una sola veu, i no hi ha res més avorrit que un eco que no porta cap novetat.
La diversitat, en canvi, és un motor. Un motor que no sempre és còmode, perquè ens confronta amb allò que no entenem, amb allò que ens sorprén, amb allò que ens descol·loca. Però és precisament en eixa descol·locació on naix la possibilitat de créixer. Quan algú pensa diferent de tu, t’obliga a preguntar-te per què penses com penses. Quan algú viu d’una manera que no havies imaginat, t’obri una finestra que no sabies que existia. Quan algú parla una llengua que no és la teua, t’ensenya que el món es pot nombrar de moltes maneres. I cada manera és una manera de ser.
També hi ha una qüestió política en tot això. La uniformitat mai no és innocent. Quan una societat intenta que totes les persones siguen iguals, el que realment està fent és imposar un model concret i excloure’n tots els altres. I eixe model, quasi sempre, és el model de qui té el poder. La diversitat no és només una qüestió estètica o cultural; és una qüestió de justícia. Perquè quan es defensa la diversitat, el que s’està defensant és el dret de cada persona a existir sense haver de demanar permís. El dret a ser sense haver de justificar-se.
La igualtat de drets és imprescindible, però la igualtat d’identitats és una trampa. Una trampa que ens fa creure que la convivència només és possible si totes les persones encaixen en el mateix motle. Però la convivència real no naix de l’homogeneïtat, sinó del respecte. I el respecte només té sentit quan hi ha diferències. Respectar allò que és igual a tu no té cap mèrit. El repte, i també la riquesa, està en respectar allò que no s’assembla a tu.
Pense en totes les vegades que la diferència ha sigut un refugi. Quan una persona descobreix que no està sola perquè troba algú que comparteix la seua manera de sentir. Quan una comunitat minoritzada es reconeix en la seua pròpia llengua i la manté viva malgrat els intents d’esborrar-la. Quan algú decideix viure el seu cos d’una manera que no respon a les expectatives socials i, en fer-ho, obri camí per a altres persones. La diferència no és només una característica; és una força. Una força que sosté, que acompanya, que transforma.
També pense en totes les vegades que la diferència ha sigut castigada. Quan s’ha ridiculitzat una manera de parlar, quan s’ha silenciat una manera d’estimar, quan s’ha perseguit una manera de viure. I és ací on la reivindicació es fa necessària. Perquè la diversitat no es manté sola. Necessita defensa, necessita espai, necessita veu. Necessita que diguem clarament que un món uniforme no és un món millor, sinó un món més pobre.
La vida seria avorrida si fórem iguals perquè la vida, en essència, és canvi. I el canvi només és possible quan hi ha múltiples camins. Quan hi ha persones que s’atreveixen a fer les coses d’una altra manera. Quan hi ha mirades que no coincideixen amb la teua. Quan hi ha històries que no encaixen en el relat dominant. La diferència és el que manté el món viu, perquè el món viu és un món en moviment.
També hi ha una dimensió íntima en tot això. Cadascuna de nosaltres és un conjunt de particularitats que ens fan irrepetibles. Les nostres manies, les nostres pors, les nostres passions, les nostres contradiccions. Si renunciàrem a tot això per assemblar-nos a un ideal imposat, què quedaria de nosaltres? Quedaria una versió reduïda, simplificada, domesticada. Una versió que potser seria més fàcil de gestionar per a la societat, però que seria molt més difícil de suportar per a nosaltres mateixes.
La diferència és també una manera de cuidar-nos. Quan ens permetem ser com som, sense disfresses, sense filtres, sense por, estem fent un acte de tendresa cap a nosaltres mateixes. I quan permetem que altres persones siguen com són, estem fent un acte de tendresa cap al món. La tendresa, com la diversitat, és una forma de resistència.
Per això, quan defense que la vida seria avorrida si fórem iguals, no ho faig com una frase bonica per a quedar bé. Ho faig perquè crec que la diferència és una necessitat vital. Una necessitat política, cultural, emocional i humana. Ho faig perquè crec que un món que abraça la diversitat és un món més just, més ric i més viu. Ho faig perquè crec que la uniformitat és una forma subtil de violència, i que la diversitat és una forma profunda de llibertat.
I sobretot ho faig perquè, en la meua pròpia experiència, la diferència ha sigut sempre una brúixola. Una brúixola que m’ha portat cap a mi mateixa, cap a la meua manera d’habitar el món, cap a la meua pròpia veu. Una brúixola que m’ha ensenyat que no cal assemblar-se a ningú per tindre valor. Que el valor naix precisament d’allò que ens fa únics.