Hi ha una pregunta que travessa dècades, fronteres i crisis: per què una part de la classe treballadora defensa l’empresariat, vota dreta i fins i tot extrema dreta, encara que siga precisament eixa dreta la que retalla els seus drets, precaritza les seues vides i els condemna a una existència cada vegada més estreta. La resposta no és senzilla, però tampoc és nova. Malcolm X ja advertia que hi ha esclaus que estimen el seu amo, que paguen per viure prop d’ell, que es vanten de ser els únics negres del barri blanc. I Frantz Fanon ho completava: una ment colonitzada lluitarà amb més força per protegir la imatge de l’amo que per recuperar la seua pròpia dignitat.
La metàfora és dura, però útil. No perquè la classe treballadora siga esclava en el sentit literal, sinó perquè hi ha mecanismes psicològics, culturals i polítics que funcionen igual. Quan un sistema aconsegueix que la gent que més pateix les seues conseqüències el defense amb fervor, no estem davant d’un error: estem davant d’un èxit monumental de dominació simbòlica. I això mereix ser analitzat amb calma, amb ràbia i amb lucidesa.
La primera clau és la identificació aspiracional. El neoliberalisme ha venut durant dècades un relat seductor: si treballes prou, si t’esforces prou, si no et queixes massa, algun dia podràs ser com l’amo. No importa que les dades demostren el contrari, que la mobilitat social siga cada vegada més baixa, que els salaris reals porten anys estancats i que la riquesa es concentre en un percentatge ridícul de mans. El relat funciona perquè no parla de realitat, parla de desig. I el desig és més potent que qualsevol estadística. Així, molta gent treballadora vota com si ja fora rica, com si el seu futur estiguera garantit, com si defensar els privilegis d’uns pocs fora una manera de protegir el seu futur imaginat. És la fantasia del “jo també podria ser amo”, encara que la vida quotidiana diga exactament el contrari.
La segona clau és la por. La dreta i l’extrema dreta han sabut convertir la por en un instrument polític de precisió. Por a perdre la feina, por a perdre el poc que es té, por a l’altre, por al canvi, por a la complexitat. Quan tens por, busques seguretat, i la seguretat sovint es disfressa d’autoritat. Així, molts treballadors i treballadores acaben votant opcions que prometen ordre, disciplina i mà dura, encara que eixa mà dura acabe colpejant-los a ells mateixos. La por és un mecanisme antic, primari, i quan s’activa, la capacitat crítica es redueix. Fanon ho sabia: una ment colonitzada no sols està dominada, està espantada.
La tercera clau és la culpa. El sistema ha aconseguit que la classe treballadora se senta culpable de la seua pròpia precarietat. Si no arribes a final de mes, és perquè no t’has esforçat prou. Si no tens estabilitat, és perquè no has sabut triar. Si no pots pagar un lloguer, és perquè no has sigut prou llest. La culpa individual substitueix la responsabilitat col·lectiva. I quan algú se sent culpable, busca redempció. La dreta ofereix una redempció fàcil: no és culpa teua, és culpa dels altres. Els migrants, els funcionaris, els pobres que “no volen treballar”, les feministes, els ecologistes, qualsevol grup que puga convertir-se en boc expiatori. És un mecanisme vell com el món, però continua funcionant.
La quarta clau és la despolitització. Durant anys, la política s’ha convertit en un espectacle, en un circ, en una guerra cultural buida. La gent treballadora, cansada, saturada, es desconnecta. I quan et desconnectes, deixes de veure les estructures que t’oprimeixen. La dreta ho sap i ho aprofita: si la política no serveix per a res, si tots són iguals, si res no canvia, aleshores millor votar qui almenys diu les coses clares, encara que siga mentida. La despolitització és el fertilitzant perfecte per al populisme reaccionari.
La cinquena clau és la humiliació. La classe treballadora ha sigut humiliada durant dècades: salaris baixos, feines precàries, serveis públics retallats, habitatge inaccessible, discursos que la tracten com si fora ignorant. I quan algú se sent humiliat, busca algú que li retorne la sensació de dignitat, encara que siga falsa. L’extrema dreta ofereix una dignitat de cartró pedra: “tu eres el poble autèntic”, “tu tens la veritat”, “tu eres millor que els altres”. És una dignitat falsa, però és dignitat. I quan tens fam, fins i tot les engrunes semblen un banquet.
La sisena clau és la propaganda. Els mitjans de comunicació hegemònics, propietat de grans fortunes, han construït un relat constant que associa la dreta amb la responsabilitat, la gestió, la serietat, la llibertat. I associen l’esquerra amb el caos, el desordre, la ruïna, la imposició. És un relat fals, però repetit mil vegades es converteix en sentit comú. I el sentit comú és l’arma més poderosa del poder.
La setena clau és la fractura interna. La classe treballadora ja no es percep com a classe. S’ha fragmentat en mil identitats, mil batalles, mil precarietats diferents. Sense consciència col·lectiva, no hi ha lluita col·lectiva. I sense lluita col·lectiva, cadascú busca la seua pròpia salvació individual. La dreta ho aprofita: divideix i venceràs. I està vencent.
Però hi ha una última clau, la més dolorosa: la resignació. Molta gent treballadora ha deixat de creure que un altre món és possible. I quan deixes de creure, deixes de lluitar. I quan deixes de lluitar, acabes acceptant el món tal com és, encara que siga injust, encara que et faça mal. És la mentalitat de l’esclau que estima el seu amo perquè no pot imaginar la vida sense ell.
La pregunta, per tant, no és només per què voten dreta. La pregunta és com trenquem eixa mentalitat colonitzada, com recuperem la dignitat, com reconstruïm la consciència de classe, com tornem a creure que la vida pot ser millor que aquesta precarietat permanent. I això no es fa amb sermons, ni amb moralismes, ni amb superioritat intel·lectual. Es fa amb organització, amb comunitat, amb solidaritat real, amb projectes que il·lusionen, amb discursos que no tracten la gent com a xiquets, sinó com a adults capaços de transformar el món.
La classe treballadora no és idiota. Està cansada, espantada, fragmentada i colonitzada. Però també està viva. I quan una classe viva recupera la consciència, tremolen els palaus. La dreta ho sap. Per això treballa tant per mantindre-la adormida. Per això és tan urgent despertar.