Hi ha una imatge que em ronda des que vaig llegir les propostes dels pressupostos participatius de Sagunt: la d’un ajuntament que, en lloc de governar, va repartint post-its perquè la ciutadania li recorde què ha de fer. Com si la gestió municipal fóra una pissarra buida i la gent haguera d’anar anotant allò que és obvi, allò que és bàsic, allò que qualsevol govern mínimament responsable hauria d’atendre sense necessitat de cap votació popular. És una metàfora incòmoda, però necessària: quan la participació substitueix la governança, alguna cosa s’ha trencat.
Els pressupostos participatius haurien de ser un espai per a la imaginació col·lectiva, per a projectes transformadors, per a idees que no caben en la rutina administrativa. Però el que trobem, any rere any, és un catàleg de peticions que semblen més un inventari de deures pendents que no una aposta per innovar. Ombres en parcs, millores de voreres, accessibilitat bàsica, mobiliari urbà, zones verdes que necessiten manteniment, espais degradats que reclamen dignitat. És a dir: gestió ordinària. Tasques que qualsevol govern hauria d’haver previst, pressupostat i executat sense esperar que la ciutadania les convertisca en propostes.
I ací és on apareix la pregunta incòmoda: quants d’estos projectes haurien de ser accions de govern i no objecte d’un procés participatiu? La resposta, encara que no agrade, és clara: la majoria. I no perquè la ciutadania no tinga dret a decidir, sinó perquè no té cap sentit que la participació servisca per suplir la inacció política. Quan la gent ha de votar perquè posen ombra en un parc, el problema no és la participació, és la deixadesa.
El perill d’esta deriva és evident. Convertim la participació en una coartada. En un mecanisme que permet als governs dir que escolten mentre deleguen en la ciutadania allò que és responsabilitat seua. I, de pas, es desactiva el potencial realment transformador dels pressupostos participatius, que haurien de servir per a pensar el futur, no per a tapar forats del present.
A més, esta situació genera una paradoxa cruel. Les persones que participen acaben competint entre elles per recursos que, en realitat, no haurien de competir. Qui guanya, l’ombra o la vorera? Qui mereix més atenció, el parc o el carrer? És una trampa que converteix necessitats bàsiques en batalles simbòliques, com si la ciutat fóra un tauler on només es poden moure unes poques peces cada any.
La participació hauria de ser un espai de poder ciutadà, no un concurs de supervivència urbana. I per això cal exigir que els governs municipals assumisquen el que els correspon. Que planifiquen, que mantinguen, que cuiden, que actuen. Que deixen de fer veure que escolten mentre eviten decidir. Que entenguen que la participació no és una crossa per a la seua falta de projecte, sinó una eina per ampliar-lo.
Sagunt mereix un govern que governe i una ciutadania que participe per transformar, no per recordar allò que és obvi. Perquè una ciutat que només pot somiar ombra és una ciutat que ha deixat de somiar en gran. I això, precisament això, és el que no ens podem permetre.