L’augment de població que preveu l’INE per al País Valencià és molt més que una estadística. És un terratrémol silenciós que pot transformar la manera com vivim, com ens relacionem, com ens organitzem i fins i tot com ens pensem com a país. Parlar d’un increment de quasi un milió de persones en quinze anys no és parlar de números, sinó de decisions polítiques, de drets, de llengua, de territori i de futur. I, sobretot, és parlar de si aquest creixement servirà per reforçar-nos o per aprofundir en les febleses que arrosseguem des de fa dècades.
Les ciutats valencianes ja van al límit. L’habitatge és car, el trànsit és dens, el transport públic és insuficient i els barris pateixen una pressió constant. Amb més població, el debat urbanístic esdevé inevitable: continuar expandint el formigó cap a la perifèria o apostar per ciutats compactes, verdes i habitables. El primer camí és fàcil, ràpid i rendible per a uns pocs. El segon és més exigent, però és l’únic que garanteix qualitat de vida. Mentrestant, els pobles mitjans poden trobar una oportunitat per recuperar vitalitat, però només si es trenquen dècades de centralisme i s’inverteix en serveis, mobilitat i activitat econòmica estable.
La pressió sobre la sanitat i l’educació serà enorme. No és el mateix créixer per natalitat que créixer per arribada de nova població. En el segon cas, cal reforçar l’acollida, la mediació cultural i els recursos humans. Si no es fa, el risc és que es reactivaren discursos excloents que busquen culpables fàcils. I enmig d’aquest escenari, l’escola té un paper clau: garantir que l’educació en valencià siga real, efectiva i de qualitat. No pot ser un luxe residual ni una opció minoritària. És una eina d’igualtat i cohesió, i ho serà encara més en un país que es diversificarà ràpidament.
La llengua és un altre punt crític. Què passarà amb el valencià en un territori que sumarà quasi un milió de persones més en quinze anys. La llengua no és un ornament, és l’espai on es construeix la convivència i la identitat compartida. Si el creixement es concentra en zones urbanes i costaneres, on el valencià ja és feble, la situació pot empitjorar. No per mala voluntat, sinó per pura dinàmica social. Ningú aprén una llengua que no veu, que no sent, que no necessita. Per això cal que el valencià siga visible en l’administració, en els mitjans, en l’espai públic i en la vida quotidiana. Si no, quedarà reduït a un record afectiu, una música de fons que sona però que ja no articula res.
També hi ha la qüestió ambiental. Més població significa més consum d’aigua, més pressió sobre el territori, més residus i més demanda energètica. En un país mediterrani que ja viu en sequera estructural, ignorar aquest factor seria una temeritat. El creixement només serà viable si es fa amb criteris ecològics estrictes, no amb el vell model de creixement il·limitat que ens ha dut a la situació actual.
Enmig d’aquest panorama, hi ha una reflexió que incomoda però que és necessària: hi ha països al món molt més xicotets que el País Valencià que són plenament sobirans, viables i respectats. Luxemburg, Eslovènia, Estònia, Malta o Islàndia tenen menys població, menys superfície i, en alguns casos, menys recursos. La pregunta no és si el País Valencià podria ser independent, sinó per què s’ha assumit que no pot ser-ho. La mida no és un impediment. El que limita és la dependència política, econòmica i simbòlica. I un país que creix en població, en diversitat i en capacitat productiva hauria de poder decidir quin futur vol sense tuteles ni complexos.
L’economia valenciana ja és una de les més potents de l’Estat. El PIB supera els 140.000 milions d’euros anuals i situa el territori entre els quatre motors econòmics principals. Malgrat això, el País Valencià continua sent el territori pitjor finançat, aportant més del que rep i arrossegant un deute injust que supera els 40.000 milions. Amb un increment poblacional tan gran, el pes econòmic valencià augmentaria encara més, però també ho faria la pressió sobre uns serveis públics infrafinançats. Més població sense un finançament just significa més desigualtat, més saturació i més dependència. En canvi, amb un finançament adequat, el creixement podria convertir-se en motor de prosperitat, innovació i benestar.
Cal mirar també la piràmide poblacional del futur. Si les projeccions s’acompleixen, en 2041 tindrem un País Valencià amb una base jove més estreta que l’actual, una franja adulta molt ampla i una població major de 65 anys que continuarà creixent. No serà una piràmide, sinó una figura invertida: poca infància, molta població en edat laboral i un envelliment progressiu. Açò implica reptes enormes en pensions, dependència, sanitat i mercat laboral. I també implica que la integració lingüística i cultural de la nova població serà decisiva. Si la majoria de persones adultes que arriben no incorporen el valencià, la llengua quedarà en una situació de fragilitat estructural.
El País Valencià es troba davant un moment clau. El creixement demogràfic pot reforçar-nos o pot agreujar les desigualtats. Pot revitalitzar el valencià o pot empènyer-lo cap a una marginalitat irreversible. Pot obrir la porta a un futur de sobirania o pot consolidar la dependència. Tot dependrà de si els governs locals i autonòmics planifiquen amb visió de futur o si es limiten a gestionar el dia a dia. La pregunta de fons és si volem un territori que creix a qualsevol preu o un país que creix amb sentit, amb drets, amb llengua i amb dignitat.