Parlen molt de llibertat educativa. Ho fan amb insistència, com si fora un principi indiscutible, com si bastara amb repetir-lo per convertir-lo en realitat. En el discurs de determinats partits com el PP i VOX, aquesta idea ocupa un lloc central, gairebé simbòlic. Però quan una persona baixa a la realitat quotidiana, quan observa què passa dins de les aules del País Valencià, el concepte comença a esquerdar-se. Allò que es presenta com una llibertat àmplia i garantida es revela, en la pràctica, com una llibertat limitada, condicionada i, en molts casos, profundament incoherent.
La qüestió es fa especialment evident quan es posa damunt la taula una decisió concreta i fonamental: poder escolaritzar una filla o un fill íntegrament en valencià. Una decisió que, en un territori amb llengua pròpia reconeguda, hauria de formar part d’una llibertat educativa plena. I, tanmateix, no és possible. No existeix aquesta opció amb caràcter general ni garantida per a totes les famílies. Això genera una contradicció clara entre el discurs i la realitat. Si no es pot exercir una elecció tan bàsica i tan arrelada al context cultural, quin tipus de llibertat s’està defensant realment?
El problema no és només l’existència de límits, perquè qualsevol sistema educatiu té marcs comuns. El problema és la naturalesa d’aquests límits i com s’expliquen. El relat que es construeix des de la dreta política sovint parla de llibertat com si fora un absolut, però després només valida aquelles opcions que encaixen amb la seua visió ideològica. Es defensa amb contundència el dret a escollir centre, especialment si això reforça la xarxa concertada. Es reivindica la presència de la religió com una opció legítima dins de l’horari lectiu. Però quan es tracta de garantir una immersió completa en valencià, el discurs canvia o es dilueix. La llibertat deixa de ser un principi universal i esdevé selectiva.
Aquesta selectivitat no és casual. Té a veure amb la manera com s’entén la diversitat lingüística i cultural. El valencià, malgrat ser llengua pròpia i oficial, continua sent percebut per alguns sectors com un element secundari, prescindible o fins i tot incòmode. Quan es planteja l’escolarització completament en valencià, no es veu com una expressió natural de drets lingüístics, sinó com una reivindicació que cal contenir. Així, el sistema educatiu es configura per garantir un cert equilibri entre llengües, però no per permetre una llibertat plena d’elecció en aquest àmbit.
El model plurilingüe actual respon a uns objectius concrets, com assegurar el coneixement del castellà, del valencià i d’una llengua estrangera. Aquest plantejament pot tindre una lògica pedagògica i social, però també implica imposicions que limiten la capacitat de decisió de les famílies. El problema apareix quan aquestes limitacions conviuen amb un discurs polític que proclama una llibertat que, en realitat, no es pot exercir. La distància entre el que es diu i el que es fa genera frustració i desconfiança.
A més, cal tindre en compte que la llibertat educativa no pot reduir-se a una simple elecció entre centres o projectes. Si les opcions disponibles no responen a les necessitats lingüístiques i culturals de la societat, aquesta llibertat queda buida de contingut. No es tracta només de triar dins d’un menú tancat, sinó de garantir que el menú reflectisca la realitat plural del territori. En el cas del País Valencià, això inclou necessàriament el valencià com a llengua vehicular possible en tots els nivells i contextos.
La insistència de PP i VOX en parlar de llibertat educativa, sense abordar aquesta qüestió de manera coherent, contribueix a reforçar un model que prioritza altres interessos. Sovint, el debat es desplaça cap a la competència entre centres, cap a la idea de mercat educatiu, en què les famílies han de triar i adaptar-se a allò que hi ha. Però aquesta lògica no resol el problema de fons. No es tracta d’una qüestió de mercat, sinó de drets. I els drets no haurien de dependre de l’oferta disponible, sinó d’un compromís clar de les institucions per fer-los efectius.
També és important assenyalar que la defensa del valencià dins del sistema educatiu no és una qüestió purament identitària, sinó també d’igualtat. Històricament, aquesta llengua ha ocupat un paper subordinat, i encara avui necessita polítiques actives per garantir la seua presència. Permetre que les famílies puguen optar per una escolarització íntegrament en valencià no és un privilegi, sinó una forma de compensar desequilibris i de normalitzar una situació que hauria de ser natural.
Això no significa negar la importància del castellà o d’altres llengües, sinó entendre que la diversitat lingüística es gestiona millor ampliant opcions, no restringint-les. Una llibertat educativa real hauria d’incloure la possibilitat d’escollir diferents models, sense que cap d’ells siga imposat com a únic camí possible. La convivència de llengües no hauria de ser una excusa per limitar drets, sinó una oportunitat per enriquir el sistema.
En aquest context, resulta legítim que moltes famílies senten que no disposen de la llibertat educativa que se’ls promet. No es tracta d’una percepció exagerada ni d’una demanda capritxosa. És la constatació d’una incoherència entre el relat polític i les polítiques aplicades. Quan una persona no pot decidir en quina llengua vol que s’eduque la seua filla o el seu fill, està experimentant una limitació real, encara que el sistema li oferisca altres formes de participació o elecció.
El debat, per tant, no hauria de girar al voltant de si existeix o no la llibertat educativa, sinó de quina mena de llibertat es vol construir. Una llibertat retòrica, condicionada i parcial, o una llibertat efectiva, que reconega la diversitat i la convertisca en un dret exercible. Això implica revisar el model, escoltar les demandes de la societat i, sobretot, abandonar els eslògans buits.
La llibertat educativa no pot ser una paraula comodí que s’utilitza segons convé. Ha de ser un compromís real amb les persones, amb les famílies i amb la pluralitat del territori. I mentre això no es traduïsca en decisions concretes, com la possibilitat d’una escolarització completa en valencià, continuarà sent un concepte més pròxim al discurs polític que a la realitat quotidiana.