Durant molt de temps, la meua vida va gravitar al voltant de la malaltia dels altres. No com una fase puntual, ni com una circumstància que es travessa i es deixa enrere, sinó com una manera d’estar en el món, quasi com una identitat. Hi havia cossos propers que feien mal, diagnòstics que ocupaven totes les converses, pors reals que exigien una atenció constant. I davant d’això, tot el que tenia a veure amb mi quedava relegat a un segon pla. Sempre. Sense dir-ho en veu alta, sense normes escrites, però amb una llei silenciosa que ho governava tot: primer els altres, després —si sobrava alguna cosa— jo.
No recorde haver pres mai aquesta decisió de manera conscient. Ningú em va dir que havia de desaparèixer un poc de la meua pròpia vida. Simplement va passar. Em vaig adaptar. Vaig aprendre a funcionar en segon pla, a ser útil, a no molestar amb les meues pròpies esquerdes. Quan algú que estimava emmalaltia, jo responia. Quan la tensió pujava, jo sostenia. Quan la por apareixia, jo intentava ser terra ferma. I mentrestant, el meu propi cos quedava en suspens, com una habitació tancada dins de casa que ja obriria quan tot estiguera en ordre.
Cuidar els altres es va convertir en una forma legítima de no mirar-me. Era un cuidat real, sincer, carregat d’afecte, però també era una excusa perfecta. M’evitava haver d’enfrontar-me a la meua pròpia realitat. Mentre hi havia urgències alienes, jo no havia de preguntar-me per què em feia mal moure’m, per què vivia cansat, per què el meu cos es tornava cada vegada més pesat, més difícil d’habitar. Era més fàcil posposar-me que afrontar-me.
Hi havia una certa calma en aquell rol. Ser el que aguanta. El que no es trenca. El que sempre està. Fins i tot tenia reconeixement, i això també pesa. Et dona sentit quan tot al voltant és incert. Però aquell sentit tenia un preu, i era alt: per mantindre’l, havia d’anar esborrant-me a poc a poc. No de manera dramàtica, sinó en gestos menuts i constants. No demanar. No parar. No escoltar-me. No ocupar espai. El meu cos passava a ser una ferramenta, una cosa que havia de funcionar al servei dels altres.
Durant anys em vaig dir que no era el moment. Que quan tot passara, quan la malaltia s’alleujaria, quan la vida es calmara, aleshores sí. Ja arribaria el meu moment. Em cuidaria. Em posaria en ordre. Però la vida no funciona així. No hi ha mai un moment perfecte. Sempre hi havia una recaiguda, una nova por, alguna cosa que tornava a posar-ho tot en suspens. I jo continuava esperant. Sempre esperant.
Amb el temps, vaig començar a confondre la generositat amb l’autoabandó. Em deia que era normal actuar així, que qualsevol ho faria, que pensar en mi mateix enmig del dolor dels altres era egoista. Aquella idea em va sostindre durant molt de temps, però també em va buidar per dins. Perquè el cos no entén de discursos morals. El cos no espera. El cos acumula.
Hi havia dies en què el cos cridava clarament. Pujar unes escales era un esforç. Dormir no reparava. El cansament no desapareixia mai. Però fins i tot així, jo trobava la manera de restar-li importància. Sempre hi havia algú pitjor, sempre hi havia un motiu per no queixar-me. Vaig convertir el meu cos en una cosa que havia d’obeir, no en una cosa que necessitava ser cuidada.
Fins que, a poc a poc, tot això va començar a esquerdar-se. No de colp, sinó per desgast. El cansament va deixar de ser només físic i es va convertir en alguna cosa més profunda. Una sensació constant d’estar sostenint-ho tot menys a mi mateix. Com si arribara tard a la meua pròpia vida. Com si sempre anara un pas per darrere de mi.
Amb aquella esquerda va aparèixer la culpa. Culpa per pensar en mi. Culpa per voler estar millor. Culpa per imaginar que jo també necessitava atenció mentre altres encara patien. Era una culpa silenciosa, però molt efectiva. Em mantenia en el mateix lloc sense necessitat de cap norma externa.
També va arribar una tristesa més quieta. No una tristesa que esclata, sinó una que s’instal·la. Tristesa pel temps perdut. Per totes les coses que havia deixat per a “després”. Per les promeses que mai vaig complir-me. Per haver tractat el meu cos com una cosa secundària durant massa anys.
Vaig començar a entendre alguna cosa incómoda: cuidar els altres no m’estava salvant, només estava ajornant el problema. El cos ja no responia igual. La ment estava saturada. I jo ja no podia seguir fent veure que tot anava bé.
I llavors va arribar una idea que em va costar acceptar: no haver-me posat mai en primer lloc també havia sigut, en part, una decisió meua. No una decisió fàcil, no una decisió lliure del tot, però sí repetida. Havia après a desaparèixer perquè era més suportable que enfrontar-me a com cuidar-me de veritat. Havia confós amor amb sacrifici permanent.
Acceptar això no va ser un acte de duresa, sinó de lucidesa. Ningú m’havia obligat literalment a esborrar-me. Moltes d’aquelles decisions, encara que condicionades, havien sigut meues. I entendre-ho va obrir una escletxa.
Per primera vegada en molt de temps, va aparèixer una pregunta que havia evitat durant anys: i jo, quan? No com un retret, sinó com una necessitat bàsica. Quan em tocava a mi? Quan anava a deixar de tractar el meu cos com una cosa que ho havia d’aguantar tot?
Mirar de cara aquesta pregunta va fer mal. Perquè no tenia resposta fàcil. Implicava acceptar que havia arribat tard a moltes coses. Que el desgast era real. Que ja no bastava amb aguantar un poc més.
Però també va portar una idea nova, més honesta: no es tractava de deixar de cuidar els altres, sinó de deixar d’excloure’m del cuidat. No era una competició de qui pateix més. Era una realitat compartida. El meu cos també necessitava atenció, encara que no tinguera un diagnòstic visible.
Començar a pensar en mi no va ser heroic. Va ser incòmode, contradictori, ple de dubtes. Però va ser real. Vaig deixar de fingir que podia amb tot. Vaig deixar d’amagar-me darrere de les urgències dels altres.
No hi ha un final perfecte en aquest camí. No hi ha una solució tancada. El que hi ha és una consciència nova: adonar-se que ser sempre l’últim també és una forma d’absència. Que no posar-se mai en el centre no és humilitat, sinó una manera lenta de desaparèixer.
I una vegada ho veus, ja no pots deixar de veure-ho. Ja no pots continuar com si res. I, sense saber-ho del tot en aquell moment, aquell va ser el principi real de tot el que havia de vindre.