La memòria és una mentidera sofisticada. Ens agrada imaginar-la com un arxiu fidel, però és més bé un escenògraf que reorganitza el passat segons allò que podem suportar. Sòcrates ja advertia que delegar els records en l’escriptura ens faria creure que sabem allò que només hem llegit. Aristòtil, més confiat, la comparava amb un segell sobre la cera, però fins i tot la cera es deforma. Agustí va entendre que la memòria és un palau immens on conviuen vivències, somnis i temors, un espai on és fàcil perdre’s. Proust demostrà que un sabor pot obrir portes que crèiem tancades, i Bergson recordava que cada record és una recreació. Nietzsche, més ferotge, advertia que recordar massa pot ser una malaltia.
En criminologia, aquesta fragilitat és decisiva. Quan una víctima diu que no recorda, no és debilitat, és protecció. Quan assegura que ho recorda tot, tampoc és cert: és el trauma repetint-se fins a convèncer-la. La memòria pot condemnar un innocent o salvar un culpable, i per això obsessiona ments com la del professor T, que necessita ordre per no ser engolit pel caos interior.
La memòria no és el que va passar. És el que el cervell permet que continue existint. I en aquesta frontera entre veritat i supervivència es juga, sovint, la justícia.
