Dia Mundial del Reciclatge ens recorda que el futur del planeta depén, en bona mesura, de les decisions quotidianes que prenem com a persones i com a comunitat. És un dia que hauria de servir per celebrar els avanços, reforçar els compromisos i impulsar polítiques públiques que faciliten la transició cap a un model més sostenible. Però a Sagunt, enguany, el debat arriba contaminat per un malestar creixent que no és casual ni espontani: el basurazo, l’increment sobtat i desproporcionat de la taxa de reciclatge i tractament de residus, ha sacsejat la confiança de la ciutadania i ha posat en qüestió la coherència d’un sistema que, en teoria, hauria de premiar el comportament responsable, no castigar-lo.
És difícil demanar a la gent que continue reciclant amb la mateixa motivació quan, al mateix temps, se li exigeix pagar més per un servei que no percep com a millor, més eficient o més just. La sensació generalitzada és que el cost recau sempre en les mateixes persones, mentre que la gestió continua sent opaca, poc pedagògica i, sovint, allunyada de la realitat quotidiana dels barris i dels pobles. El reciclatge, que hauria de ser una pràctica col·lectiva basada en la corresponsabilitat, s’ha convertit en un camp de batalla emocional on moltes persones es pregunten per què han de continuar fent un esforç que no veuen recompensat.
El basurazo ha actuat com un accelerador d’un malestar que ja venia de lluny. Fa anys que la ciutadania percep que el sistema de recollida i tractament de residus no funciona com hauria de funcionar. Contenidors plens, punts d’aportació saturats, falta de pedagogia institucional, absència de campanyes continuades i, sobretot, la sensació que el pes de la responsabilitat recau sempre en les persones particulars mentre que les administracions i les empreses gestores no assumeixen la seua part amb la mateixa exigència. Quan a tot això se li suma un increment de la taxa que arriba sense una explicació clara, sense un relat compartit i sense una millora visible del servei, el resultat és inevitable: desmotivació, frustració i una pèrdua de confiança que costa molt de recuperar.
El reciclatge no és només un gest ambiental, és un pacte social. I com qualsevol pacte, necessita confiança, transparència i coherència. Quan una persona separa el plàstic, el paper, el vidre o l’orgànica, ho fa perquè creu que aquell esforç té un sentit, que forma part d’un engranatge col·lectiu que funciona. Però quan veu que paga més, que el servei no millora i que la informació arriba tard i malament, el pacte es trenca. I quan es trenca, no es trenca només la relació amb el reciclatge, sinó amb la idea mateixa de responsabilitat compartida.
A Sagunt, el basurazo ha tingut un efecte devastador en aquest sentit. No perquè la ciutadania no entenga que la gestió de residus té un cost, sinó perquè ha percebut que el procés ha estat improvisat, poc explicat i gens empàtic. La gent no és contrària a pagar per un servei públic si veu que funciona, si entén per què es fa i si percep que hi ha un criteri de justícia i proporcionalitat. El problema és quan el missatge que arriba és que es paga més per rebre el mateix o, fins i tot, menys.
El Dia Mundial del Reciclatge hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre com podem millorar com a societat, no per recordar-nos que estem pagant més per un sistema que no acaba de funcionar. I, tanmateix, és impossible separar una cosa de l’altra. Perquè el reciclatge no és només una qüestió tècnica, és una qüestió de confiança. I la confiança, una vegada es perd, costa molt de reconstruir.
La desmotivació que moltes persones expressen aquests dies no és un caprici ni una reacció exagerada. És el resultat d’anys de decisions poc explicades, de polítiques que no han sabut connectar amb la realitat de la gent i d’una gestió que sovint ha prioritzat l’administració interna per damunt de la pedagogia pública. Quan la ciutadania se sent part d’un projecte, respon. Quan se sent ignorada o menystinguda, es desconnecta. I això és exactament el que està passant.
El basurazo ha posat en evidència una cosa que moltes vegades s’oblida: la sostenibilitat no es construeix només amb normatives, sinó amb confiança. No n’hi ha prou amb dir a la gent que ha de reciclar, cal explicar-li per què, com, amb quin impacte i amb quin retorn. Cal fer-la sentir part d’un projecte col·lectiu, no d’un sistema que només li demana més esforç i més diners. Cal que les institucions siguen les primeres a donar exemple, a ser transparents, a escoltar i a corregir quan cal. I cal, sobretot, que la ciutadania veja que el seu esforç té un efecte real.
A Sagunt, com en tants altres llocs, el reciclatge ha estat durant anys una pràctica que ha anat creixent gràcies a la voluntat de la gent, no gràcies a una planificació institucional exemplar. Les persones han reciclat perquè creuen en la necessitat de cuidar el planeta, perquè volen deixar un món millor a les generacions futures, perquè entenen que els recursos són finits i que cal gestionar-los amb responsabilitat. Però aquesta voluntat no és infinita. Quan el sistema falla, quan la gestió es percep com a injusta o ineficient, quan la comunicació és deficient, la motivació es desgasta.
El basurazo ha fet visible aquesta fractura. I el més preocupant és que, si no es corregeix, pot tindre conseqüències a llarg termini. Perquè quan una persona deixa de creure en el sistema, no només deixa de reciclar amb la mateixa constància, sinó que perd la confiança en altres polítiques públiques que també necessiten del seu compromís. La sostenibilitat és un ecosistema emocional i polític que es construeix amb coherència. I quan una peça falla, totes les altres tremolen.
El Dia Mundial del Reciclatge hauria de ser, per tant, una oportunitat per fer autocrítica. Per reconéixer que el sistema necessita una revisió profunda, que la ciutadania necessita ser escoltada i que la gestió dels residus no pot continuar sent un tema que només apareix quan toca pagar. Cal una estratègia clara, continuada i pedagògica. Cal explicar què es fa amb els residus, com es tracten, quin cost real tenen i com es pot reduir aquest cost amb polítiques eficients. Cal, sobretot, que la gent veja que el seu esforç té un retorn tangible.
També cal revisar el model de finançament. No pot ser que la càrrega econòmica recaiga sempre en les persones particulars mentre que altres agents, com les grans superfícies, les empreses productores d’envasos o els sectors que generen més residus, no assumisquen la seua part proporcional. El principi de qui contamina paga ha de ser real, no un eslògan. I això implica valentia política, capacitat de negociació i una visió a llarg termini que, massa sovint, ha faltat.
El basurazo ha sigut un error de forma i de fons. De forma, perquè s’ha comunicat malament, tard i sense empatia. De fons, perquè ha posat de manifest que el sistema no és sostenible ni socialment ni emocionalment. Però un error també pot ser una oportunitat si es reconeix i es corregeix. I Sagunt necessita, ara més que mai, una rectificació valenta, clara i honesta.
El reciclatge no pot ser un luxe ni una càrrega. Ha de ser una pràctica quotidiana, accessible i motivadora. I això només serà possible si les institucions recuperen la confiança de la ciutadania. Si expliquen amb claredat, si escolten amb humilitat i si actuen amb coherència. Si entenen que la sostenibilitat no és només una qüestió ambiental, sinó una qüestió de justícia social.
En aquest Dia Mundial del Reciclatge, Sagunt no necessita discursos triomfalistes ni campanyes puntuals. Necessita un compromís real, profund i compartit. Necessita un model que no castigue, sinó que motive. Que no penalitze, sinó que acompanye. Que no genere desconfiança, sinó orgull.
Perquè reciclar és important, però reciclar amb sentit ho és encara més. I això només serà possible si el sistema deixa de ser percebut com un basurazo i es converteix en un projecte col·lectiu que la ciutadania sent seu. Sagunt té la capacitat, la consciència i la voluntat per fer-ho. Només cal que les institucions estiguen a l’altura.