Cada 17 de maig celebrem el Dia d’Internet, una data que sovint es presenta com una festa de la innovació, de la connectivitat global i del progrés tecnològic. Però per a qui treballem en el sector TIC, i especialment per a qui ho fem des de dins d’una gran consultora com Indra Minsait, aquesta jornada té un significat més profund i més incòmode. No és només un recordatori del potencial transformador de la tecnologia, sinó també un mirall que ens obliga a mirar de front les contradiccions, les desigualtats i les tensions que conviuen en un sector que es ven com a futur però que massa sovint opera amb lògiques del passat.
Com a delegat sindical d’USO, visc cada dia la distància entre el relat oficial i la realitat quotidiana. El relat parla de talent, d’excel·lència, de projectes estratègics, d’innovació constant. La realitat parla de pressió, de càrregues de treball desmesurades, de salaris que no sempre estan a l’altura de la responsabilitat, de persones que sostenen sistemes crítics mentre lluiten per conciliar, descansar o simplement ser reconegudes. El relat parla de digitalització com una promesa de futur. La realitat ens mostra que, sense drets, la digitalització pot convertir-se en una nova forma de precarietat.
Internet ha canviat el món, sí. Però també ha canviat la manera com treballem, com ens relacionem i com ens organitzem. I en aquest canvi, les persones treballadores del sector TIC hem quedat atrapades en una paradoxa: som imprescindibles per al funcionament de la societat digital, però sovint invisibles en el debat públic. Quan tot funciona, ningú pensa en nosaltres. Quan alguna cosa falla, apareixem com a responsables, però no com a protagonistes. I quan parlem de condicions laborals, de drets, de salut mental o de conciliació, sembla que molestem, com si la tecnologia haguera de ser sempre sinònim d’eficiència i no de persones reals amb vides reals.
El Dia d’Internet hauria de ser també el dia de les persones que fan possible Internet. De les que desenvolupen, mantenen, monitoritzen, documenten, dissenyen, asseguren i gestionen sistemes que la ciutadania utilitza cada dia sense adonar-se’n. De les que treballen en torns, de les que fan guàrdies, de les que reben trucades a hores intempestives, de les que han de donar explicacions per correu electrònic mentre intenten sopar amb la família. De les que sostenen la infraestructura invisible que permet que el món funcione.
En empreses com Indra Minsait, aquesta invisibilitat es multiplica. La grandària, la complexitat i la diversitat de projectes fan que siga fàcil perdre de vista el valor humà que hi ha darrere de cada línia de codi, de cada ticket resolt, de cada migració, de cada integració, de cada servei que no pot fallar. I és precisament per això que el sindicalisme és tan necessari. No per frenar la innovació, sinó per humanitzar-la. No per oposar-se al progrés, sinó per garantir que el progrés no passe per damunt de ningú.
La tecnologia no és neutral. Internet no és neutral. Les TIC no són neutrals. Res del que afecta la vida de les persones ho és. I si no hi ha una mirada crítica, col·lectiva i organitzada, el risc és que la digitalització siga un procés que amplifique desigualtats en lloc de reduir-les. Ho veiem en la bretxa digital, en la dependència tecnològica, en la concentració de poder en poques empreses, en la precarització de determinats perfils, en la subcontractació en cadena, en la pressió constant per actualitzar-se, reinventar-se i demostrar que sempre es pot fer més amb menys.
Internet ha democratitzat moltes coses, però també ha generat noves formes de control, de vigilància i d’explotació. I en el món laboral, això es nota. Les eines de monitoratge, els objectius de productivitat, la cultura del sempre connectat, la idea que el teletreball és un privilegi i no un dret que ha de vindre acompanyat de garanties. Tot això forma part d’un ecosistema que cal analitzar amb honestedat. I el Dia d’Internet és una oportunitat per fer-ho.
Com a delegat sindical, veig cada dia com la tecnologia pot ser una aliada o una amenaça. Pot facilitar processos, millorar la qualitat del treball, reduir tasques repetitives i obrir oportunitats de formació i creixement. Però també pot convertir-se en una excusa per retallar, externalitzar, automatitzar o invisibilitzar. La clau no és la tecnologia en si, sinó el model de governança, les condicions laborals i la capacitat de les persones treballadores per participar en les decisions que les afecten.
La IA generativa, per exemple, és un tema recurrent. Es presenta com una revolució, i ho és. Però també és un camp de batalla. Pot ajudar-nos a treballar millor, però també pot ser utilitzada per justificar reduccions de plantilla, per augmentar la pressió o per desplaçar responsabilitats. La pregunta no és si la IA és bona o dolenta, sinó qui la controla, amb quins objectius i amb quines garanties. I ací el sindicalisme torna a ser imprescindible. No per negar la tecnologia, sinó per assegurar que siga una eina al servei de les persones i no a l’inrevés.
Internet ha creat comunitats, però també ha fragmentat col·lectius. Ha facilitat l’organització, però també ha generat individualisme. Ha obert espais de participació, però també ha multiplicat la desinformació. I en aquest context, el paper dels sindicats és més necessari que mai. No només per defensar drets laborals, sinó per construir espais de confiança, de suport mutu i de resistència davant d’un model econòmic que tendeix a convertir-ho tot en dades, processos i objectius.
El Dia d’Internet hauria de ser també un dia per reivindicar la importància de la formació contínua, però no com una càrrega individual, sinó com una responsabilitat compartida. No podem exigir a les persones treballadores que s’actualitzen constantment si les empreses no garanteixen temps, recursos i reconeixement. No podem parlar de talent si no parlem de condicions dignes. No podem parlar d’innovació si no parlem de salut mental. No podem parlar de futur si no parlem de drets.
En Indra Minsait, com en moltes altres empreses del sector, hi ha persones extraordinàries que sostenen projectes extraordinaris. Però també hi ha desigualtats, tensions i reptes que no es poden ignorar. La subcontractació, la mobilitat forçada, la pressió per complir terminis impossibles, la manca de reconeixement, la dificultat per conciliar, la sensació de ser una peça més en una maquinària massa gran. Tot això forma part de la realitat. I el Dia d’Internet és un bon moment per recordar que darrere de cada sistema hi ha persones que mereixen respecte, estabilitat i veu.
Internet no seria res sense les persones que el fan possible. Les TIC no serien res sense les persones que les desenvolupen i les mantenen. I el futur digital no serà just si no és construït amb la participació activa de les persones treballadores. Per això, com a delegat sindical, defense un model de digitalització que pose la vida al centre. Que reconega el valor del treball. Que garantisca drets. Que fomente la participació. Que no confonga innovació amb explotació ni flexibilitat amb disponibilitat absoluta.
El Dia d’Internet no és només una celebració. És una oportunitat per repensar el sector, per escoltar les persones que hi treballen, per revisar models, per exigir responsabilitat i per reivindicar que la tecnologia ha de ser una eina d’alliberament i no de submissió. És un dia per recordar que el futur digital no està escrit i que tenim la capacitat de construir-lo de manera col·lectiva, justa i humana.
Com a delegat sindical d’USO a Indra Minsait, crec que aquest futur passa per reforçar la negociació col·lectiva, per garantir condicions dignes, per protegir la salut mental, per reconéixer el valor del treball invisible, per assegurar que la IA i la digitalització siguen processos participats i no imposats, i per construir un sector TIC que siga realment estratègic perquè cuida les persones que el fan possible.
Internet és una eina poderosa. Les TIC són un motor de canvi. Però només tindran sentit si aquest canvi millora la vida de les persones. I això només serà possible amb organització, amb consciència i amb un sindicalisme fort, valent i capaç de mirar de cara un futur que no volem que ens vinguen donat, sinó que volem construir.