El Dia Internacional dels Museus és, cada any, una invitació a mirar-nos al mirall com a col·lectivitat. No és només una celebració del patrimoni, sinó una pregunta incòmoda: què fem amb allò que som, amb allò que hem sigut i amb allò que podríem arribar a ser. En ciutats com Sagunt, aquesta pregunta ressona amb una força especial, perquè pocs llocs del nostre entorn acumulen tantes capes de memòria, tants relats superposats, tantes oportunitats per explicar-nos al món i a nosaltres mateixos. I, tanmateix, continuem vivint en una ciutat que té més història que espais per contar-la, més potencial que estructures per desplegar-lo i més patrimoni que polítiques públiques capaces de posar-lo en valor de manera integral.
Sagunt és, en essència, un museu a cel obert. Però un museu sense sales, sense itineraris clars, sense una narrativa cohesionada que permeta a residents i visitants entendre la magnitud del que ací ha passat. Parlem d’una ciutat que ha sigut ibera, fenícia, romana, andalusina, medieval cristiana, industrial, obrera, portuària i contemporània. Una ciutat que forma part de la Ruta dels Fenicis, de la Ruta dels Ibers, del Camí del Cid, del Camí del Sant Grial i de la memòria de la Guerra d’Independència. Una ciutat que és capital valenciana de la romanització i que, alhora, és un símbol de la industrialització del segle XX i de la lluita obrera. Una ciutat que té festes amb identitat pròpia, clubs esportius centenaris o quasi centenaris, un patrimoni natural excepcional i una diversitat cultural que ha crescut amb cada generació.
I, malgrat tot això, Sagunt no té els museus que necessita. No té un museu de les festes que explique la riquesa ritual, musical i emocional d’un calendari que va molt més enllà de les Falles i la Setmana Santa. No té un museu dels clubs esportius que reculla la memòria de generacions que han crescut en pavellons, camps i pistes, i que han fet del teixit esportiu un dels motors socials més potents de la ciutat. No té un museu de la industrialització que situe Sagunt en el mapa europeu de les ciutats que han sabut convertir el seu passat fabril en un relat de dignitat, identitat i futur. No té un museu de la romanització que estiga a l’altura del títol que ostenta. No té un museu fenici que explique el paper clau del nostre territori en les rutes comercials mediterrànies. No té un espai dedicat al Grial, al Cid o a Jaume I, tot i que tots tres formen part del relat històric que travessa la ciutat. No té un museu de la Guerra d’Independència que contextualitze el paper de Sagunt en aquell conflicte. I tampoc té un museu del medi natural que explique la biodiversitat del nostre terme, des de la marjal fins a la muntanya, passant per la costa i els corredors ecològics.
La pregunta, per tant, no és si necessitem més museus. La pregunta és com és possible que encara no els tinguem. I, sobretot, què podem fer per construir-los.
La primera resposta és evident: espai en tenim. Sagunt disposa d’edificis històrics infrautilitzats, de naus industrials que podrien reconvertir-se, de solars públics que podrien acollir equipaments culturals i de barris que necessiten centralitats noves. La qüestió no és la falta de metres quadrats, sinó la falta de planificació estratègica. Necessitem un pla director de museus i centres d’interpretació que ordene, prioritze i done coherència a totes aquestes possibilitats. Un pla que no siga un catàleg de bones intencions, sinó un full de ruta amb calendari, pressupost i compromisos interadministratius.
La segona resposta és igualment clara: podem començar en línia. De fet, hauríem de fer-ho. En un món on la digitalització és clau per a la difusió cultural, Sagunt podria crear museus virtuals que anticiparen els futurs espais físics. Un museu digital de les festes amb arxius audiovisuals, entrevistes, fotografies i recorreguts interactius. Un museu virtual de la industrialització amb testimonis orals, documents, mapes i recreacions 3D. Un museu de la romanització amb visites immersives al teatre, al circ, al fòrum i a les domus. Un museu del medi natural amb itineraris interpretatius, cartografies i recursos educatius. Aquest primer pas no només democratitzaria l’accés al patrimoni, sinó que generaria col·lectivitat, interès i legitimitat social per als projectes físics.
La tercera resposta és més complexa, però igualment necessària: per aconseguir-ho, calen polítiques públiques valentes. Polítiques que entenguen la cultura no com un luxe, sinó com una infraestructura bàsica. Polítiques que assumisquen que un museu no és només un edifici, sinó un projecte educatiu, social i econòmic. Polítiques que aposten per la professionalització, per la gestió estable, per la col·laboració amb universitats, centres d’investigació i xarxes internacionals. Polítiques que busquen finançament europeu, estatal i autonòmic, especialment ara que Sagunt forma part de l’Ecosistema Europeu d’Indústria i Resiliència. Polítiques que entenguen que un museu pot ser també un motor turístic, però que no ha de ser només això. Polítiques que posen la ciutadania al centre i que incorporen processos participatius per decidir què volem explicar i com volem explicar-ho.
La quarta resposta implica mirar més enllà de les nostres fronteres. Hi ha ciutats amb una història tan rica com la nostra que han fet del sistema de museus la seua columna vertebral. Cartagena ha sabut convertir el seu passat púnic i romà en un conjunt de museus i centres d’interpretació que articulen un relat coherent. Tarragona ha creat un ecosistema patrimonial que combina museus, jaciments i espais educatius. Gijón ha integrat el seu passat industrial en un projecte museístic que connecta memòria obrera i futur econòmic. Bilbao va transformar una ciutat en crisi en un referent cultural mundial a partir d’una aposta museística valenta. Fins i tot ciutats més menudes, com Úbeda o Baeza, han sabut convertir el seu patrimoni en un sistema museístic que reforça la identitat local i atrau visitants.
Sagunt no només podria estar en aquesta llista. Sagunt hauria d’estar-hi. Perquè té tots els ingredients: història, patrimoni, diversitat, espai, col·lectivitat i un relat que travessa mil·lennis. El que falta és la decisió política i la capacitat de planificar a llarg termini. I això implica, inevitablement, convenis amb altres administracions. Convenis amb la Generalitat per consolidar el paper de Sagunt com a capital valenciana de la romanització. Convenis amb el Ministeri de Cultura per impulsar museus d’àmbit estatal vinculats a la industrialització o a la Guerra d’Independència. Convenis amb universitats per crear espais de recerca i divulgació. Convenis amb la Unió Europea per accedir a programes de digitalització, sostenibilitat i innovació cultural. Convenis amb altres ciutats de les rutes històriques per crear xarxes de museus interconnectats.
La qüestió de fons és si volem ser un referent. I la resposta hauria de ser sí. No per vanitat, sinó per responsabilitat. Perquè una ciutat amb la història de Sagunt no pot permetre’s el luxe de deixar-la perdre. Perquè un patrimoni que no s’explica és un patrimoni que s’oblida. Perquè una col·lectivitat que no coneix el seu passat difícilment pot construir un futur compartit. Perquè els museus no són només espais per guardar objectes, sinó espais per generar identitat, cohesió i autoestima col·lectiva.
Imaginar un Sagunt amb un sistema de museus potent no és un exercici de fantasia. És una possibilitat real, plausible i necessària. Imaginar un museu de les festes on les colles, les confraries, les comissions i les associacions puguen veure’s representades. Imaginar un museu dels clubs esportius on les samarretes, els trofeus i les fotografies expliquen la història viva de la ciutat. Imaginar un museu de la industrialització que reculla la memòria de la siderúrgia, de la lluita obrera i de la transformació del port. Imaginar un museu de la romanització que situe Sagunt al nivell de les grans ciutats patrimonials del Mediterrani. Imaginar un museu fenici que connecte la ciutat amb les rutes comercials que van donar forma al món antic. Imaginar un museu del medi natural que eduque sobre la importància de preservar el nostre entorn. Imaginar un museu del Grial, del Cid o de Jaume I que explique el pas d’aquests relats per la ciutat. Imaginar un museu de la Guerra d’Independència que contextualitze el paper de Sagunt en aquell moment històric.
Tot això és possible. Però només serà real si ho decidim com a col·lectivitat. Si exigim que la cultura siga una prioritat. Si entenem que els museus no són un caprici, sinó una necessitat. Si som capaços de planificar, de col·laborar i de mirar més enllà del curt termini. Si convertim el Dia Internacional dels Museus en un punt d’inflexió i no en una efemèride més.
Sagunt té una història que mereix ser contada amb dignitat, amb rigor i amb ambició. I nosaltres, com a ciutat, mereixem espais que ens ajuden a entendre qui som, d’on venim i cap a on volem anar. Els museus no són només per al turisme. Són per a nosaltres. Són per a les generacions que vindran. Són per a la memòria que volem preservar i per al futur que volem construir.
Potser la pregunta no és si podem fer-ho. La pregunta és quan començarem a fer-ho. I la resposta hauria de ser clara: ara. Aquí. Amb decisió, amb valentia i amb la convicció que Sagunt pot ser, i ha de ser, un referent cultural del Mediterrani.