Hi ha paraules que, quan les pronunciem, desperten un eco antic, com si vingueren d’un temps en què encara ens atrevíem a imaginar col·lectivament. República és una d’aquestes paraules. No tant per la càrrega ideològica, sinó per la promesa que conté: la idea que la cosa pública ens pertany a totes les persones, que el poder no baixa del cel ni de cap genealogia, sinó que puja del carrer, de la plaça i de la vida compartida.
En un país acostumat a mirar-se al mirall amb una barreja d’ironia i resignació, parlar d’una república valenciana pot sonar a provocació, a fantasia o a simple exercici literari. Però també pot ser una manera d’interrogar-nos sobre qui som i qui voldríem ser. Perquè, al capdavall, la pregunta no és si una república és possible, sinó si la democràcia que tenim és suficient.
La valenciana és una societat que s’ha reinventat moltes vegades: de port mediterrani a motor industrial, de terra agrícola a laboratori cultural. Hem sobreviscut a conquestes, decadències, renaixences i silencis. I, malgrat tot, continuem ací, tossudament vives i vius, amb una identitat que no necessita proclames perquè es manifesta en cada gest quotidià: en una conversa al mercat, en una mascletà, en un vers d’Estellés, en un partit de pilota o en una paella feta amb orgull i sense concessions.
Aquesta vitalitat és, en si mateixa, una forma de república: una comunitat que es reconeix, que es cuida i que es projecta cap al futur.
Quan parlem de l’única república, la valenciana, no estem necessàriament dibuixant fronteres noves ni redactant constitucions imaginàries. Estem parlant d’una actitud, d’una manera d’entendre el país. Una república valenciana seria, abans que res, un espai on la llengua fóra patrimoni compartit, on les institucions foren transparents i pròximes, on l’economia estiguera al servei de la gent, on la cultura actuara com a motor i no com a decorat, i on la diversitat fóra celebrada i no simplement tolerada.
És a dir, una república que no necessita proclamar-se per existir, perquè ja es manifesta en la manera com vivim, treballem i ens relacionem.
Potser la força d’aquesta idea no està en la seua literalitat, sinó en la seua capacitat de sacsejar-nos. De fer-nos preguntes incòmodes. De recordar-nos que la democràcia no és un regal, sinó una construcció permanent. La república valenciana —real o simbòlica— és un horitzó que ens obliga a imaginar un país més just, més lliure i més digne. I això, siga quin siga el marc polític, és una aspiració legítima i necessària.
Potser algun dia tindrem debats constitucionals, referèndums o processos històrics que transformen el mapa. O potser no. Però el que sí que tenim, ara mateix, és una societat que no renuncia a pensar-se, a reivindicar-se i a projectar-se. I això, en un món que sovint ens vol muts i obedients, ja és una forma de república.
La valenciana. L’única que depén de nosaltres.