Hi ha pobles que han deixat petjada en la història a través de monuments, imperis o conflictes. I n’hi ha d’altres que han deixat una empremta més subtil i quotidiana: la de les paraules que fem servir sense adonar-nos-en. El poble gitano, sovint marginat i estereotipat, ha sigut i continua sent un dels grans sembradors lingüístics del valencià popular. Una influència tan profunda que moltes vegades ni tan sols la reconeixem.
És una paradoxa dolorosa: un poble que ha patit discriminació, expulsions i persecucions és el mateix que ha enriquit la nostra parla fins al moll de l’os. Parlem amb paraules d’origen gitano sense saber-ho, i això diu molt de la nostra història compartida, però també del camí que encara ens queda per recórrer en termes de reconeixement i respecte.
Moltes persones valencianes utilitzen cada dia termes procedents del caló, la llengua històrica del poble gitano. Paraules com xurro, parné, churumbel, pinreles, currar, molar, camelar, jalar o menda formen part del nostre parlar espontani. Són paraules de carrer, de vida, de relació. Són peces d’un vocabulari que expliquen com ens expressem quan deixem de banda les formalitats i parlem des de la naturalitat.
La presència gitana al País Valencià és antiga i profunda. Ha format part dels nostres barris, dels mercats, de les festes i de les músiques que ens acompanyen. Però la convivència no sempre ha sigut justa. El poble gitano ha aportat cultura, llengua i sensibilitat, mentre rebia a canvi prejudicis, segregació i invisibilitat institucional. Malgrat això, la seua influència ha continuat fluint, resistint i transformant-se, mantenint viva una manera de mirar i d’habitar el món.
Reivindicar l’origen gitano d’aquestes paraules no és una simple curiositat lingüística. És un acte de dignificació. És reconéixer que la nostra llengua és mestissa, que la nostra identitat és plural i que la diversitat no sols no és una amenaça, sinó un fonament de la nostra riquesa col·lectiva. És també una manera de trencar estigmes i de recordar que quan un poble forma part del teu vocabulari, també forma part de tu.
Potser ha arribat el moment de deixar de parlar del poble gitano només en termes de problemàtiques socials i començar a fer-ho en termes de patrimoni cultural i de contribució compartida. De deixar de veure’l com un “altre” i reconéixer-lo com una part essencial del mosaic valencià.
Cada vegada que diem molar, camelar, parné o churumbel, estem fent memòria d’un poble que ha sigut fonamental en la nostra manera de parlar i de relacionar-nos. I potser, si parem més atenció a les paraules que utilitzem, aprendrem també a escoltar millor les persones que les han fet possibles.