Hi ha lemes que semblen evidents, quasi intuïtius, però que amaguen una revolució conceptual. “Una sola salut”, la proposta de l’Organització Mundial de la Salut, és un d’aquests. Tres paraules que, dites ràpidament, poden sonar a eslògan institucional, però que en realitat ens obliguen a repensar la manera com entenem el món, la vida i les relacions entre les persones, els animals i el medi ambient. Tres paraules que ens recorden que no hi ha fronteres reals entre la salut humana, la salut dels ecosistemes i la salut de totes les formes de vida que ens envolten.
Durant dècades, hem viscut amb la il·lusió que la salut era una qüestió individual, quasi privada. Una mena de patrimoni personal que depenia de les nostres decisions, del nostre estil de vida o, en el millor dels casos, del sistema sanitari. Però la realitat és molt més complexa. La pandèmia ens ho va mostrar amb una contundència que difícilment oblidarem: la salut és global, interdependent i fràgil. I, sobretot, compartida.
“Una sola salut” no és només un lema; és un advertiment i una oportunitat. Ens diu que no podem cuidar-nos si no cuidem el planeta. Que no podem protegir-nos si no protegim la biodiversitat. Que no podem garantir el benestar de les persones si ignorem el benestar dels animals, dels ecosistemes i dels territoris que habitem. És una mirada que trenca compartiments estancs i que ens convida a pensar en xarxa, en comunitat, en interdependència.
Però què significa això en la pràctica? Com es tradueix en polítiques públiques, en decisions quotidianes, en models de desenvolupament? I, sobretot, estem preparades i preparats per assumir les implicacions d’aquesta mirada?
La primera clau és entendre que la salut humana depén directament de la salut ambiental. No és una metàfora; és una realitat científica. L’aire que respirem, l’aigua que bevem, els aliments que consumim, els espais que habitem, tot està condicionat per l’estat del planeta. Quan destruïm ecosistemes, quan contaminem rius i mars, quan convertim les ciutats en espais hostils, quan accelerem el canvi climàtic, estem atacant la nostra pròpia salut.
La segona clau és reconéixer que la salut animal és inseparable de la nostra. Les zoonosis —malalties que passen d’animals a humans— són un exemple claríssim. Però no és només això. La manera com tractem els animals, com els criem, com els transportem, com els integrem en els nostres sistemes productius, té un impacte directe en la salut pública. Un model intensiu, massificat i poc respectuós no és només un problema ètic; és un risc sanitari.
La tercera clau és assumir que la salut és un bé comú. No és una mercaderia, no és un privilegi, no és un servei que es compra i es ven. És un dret i, alhora, una responsabilitat col·lectiva. “Una sola salut” ens recorda que no podem protegir-nos individualment si no actuem col·lectivament. Que la salut no es defensa només als hospitals, sinó també als boscos, als camps, a les ciutats, a les escoles, als mercats i a les institucions.
Aquesta mirada ens obliga a repensar moltes coses. Ens obliga a revisar els nostres models de consum, la nostra relació amb el territori, la nostra manera de produir aliments, la nostra mobilitat, la nostra gestió de residus, la nostra manera d’entendre el benestar. Ens obliga a posar la vida —tota la vida— al centre.
Però també ens ofereix una oportunitat extraordinària: la d’imaginar un futur més just, més sostenible i més saludable. Un futur on la salut no siga un luxe, sinó una realitat compartida. Un futur on les polítiques públiques no actuen aïlladament, sinó de manera coordinada. Un futur on la ciència, l’educació, la cultura, l’economia i la política treballen juntes per protegir allò que és essencial.
“Una sola salut” és, en el fons, una crida a la humilitat. Ens recorda que no som el centre del món, que no som una espècie separada, que no podem viure d’esquena al planeta. Ens recorda que depenem de la biodiversitat, dels ecosistemes, dels cicles naturals, de l’equilibri ambiental. I que, si trenquem aquest equilibri, trenquem també la nostra pròpia possibilitat de viure amb dignitat.
També és una crida a la responsabilitat. No podem continuar actuant com si el planeta fóra inesgotable. No podem seguir consumint recursos com si no hi haguera límits. No podem permetre que la desigualtat determine qui té accés a la salut i qui no. No podem mirar cap a un altre costat quan sabem que les persones més vulnerables són les que més pateixen els impactes ambientals i sanitaris.
I, sobretot, és una crida a la cooperació. Cap país, cap institució, cap comunitat pot afrontar sola els reptes que tenim davant. Necessitem aliances, xarxes, col·laboracions. Necessitem que la salut pública, la veterinària, l’ecologia, l’urbanisme, l’agricultura, l’educació i la ciència treballen juntes. Necessitem que les administracions escolten, que les empreses actuen amb responsabilitat i que la ciutadania participe activament.
“Una sola salut” no és un lema per a penjar en un despatx. És una brúixola. Una manera d’orientar les decisions que prenem com a societat. Una invitació a pensar en gran, a mirar més enllà de la immediatesa, a entendre que el futur depén del que fem hui.
I també és una oportunitat per repensar la nostra relació amb el territori. En llocs com el nostre, on la natura, l’agricultura, la indústria i la vida urbana conviuen en un equilibri delicat, aquesta mirada és especialment necessària. No podem parlar de salut sense parlar de qualitat de l’aire, de protecció del litoral, de gestió de l’aigua, de mobilitat sostenible, de preservació del patrimoni natural. No podem parlar de salut sense parlar de justícia social, d’igualtat, d’accés universal als serveis bàsics.
La salut no és només absència de malaltia. És benestar físic, emocional, social i ambiental. És poder viure en un entorn segur, net i saludable. És tindre accés a aliments de qualitat, a espais verds, a serveis públics robustos. És sentir-se part d’una comunitat que cuida i que es cuida.
“Una sola salut” ens recorda que la vida és un teixit. Que tot està connectat. Que no hi ha salut humana sense salut planetària. Que no hi ha futur possible si no aprenem a viure d’una manera més respectuosa, més equilibrada i més conscient.
Potser la pregunta no és si el lema és encertat, sinó si estem disposades i disposats a assumir-ne les conseqüències. Si estem preparades per canviar hàbits, per exigir polítiques valentes, per repensar models econòmics, per posar la vida al centre. Si som capaces de mirar més enllà del curt termini i entendre que el benestar col·lectiu depén de decisions que, de vegades, no són fàcils.
“Una sola salut” és un repte, però també una esperança. Ens diu que encara som a temps. Que podem construir un futur millor si actuem amb responsabilitat i amb visió. Que la salut no és una batalla individual, sinó un projecte compartit.
I potser, en un món tan fragmentat, tan accelerat i tan ple d’incerteses, aquesta idea —la d’una salut compartida, interdependent i global— és una de les poques certeses que ens poden ajudar a avançar amb sentit.