Churchill continua sent un mirall incòmode: una figura capaç d’alçar un país en un moment de col·lapse, però també un símbol d’unes formes de poder imperials, paternalistes i marcadament masculinitzades que, d’una manera o altra, encara trobem en moltes persones que ocupen càrrecs polítics hui. La comparació no sols revela el que hem avançat, sinó també allò que encara arrosseguem.
Winston Churchill és recordat com la veu que va saber insuflar coratge a una societat que s’enfonsava. La seua retòrica i la seua determinació en temps de guerra han estat elevades a categoria de llegenda. Però els mites sempre amaguen esquerdes. Churchill també va ser un dirigent erràtic, amb decisions desastroses i amb una visió imperialista i jeràrquica que hui seria insostenible. El seu lideratge transformador, basat en inspirar i mobilitzar, conviu amb una mirada elitista i amb una defensa d’un ordre mundial desigual.
La seua herència imperial és especialment incòmoda. Defensava la democràcia a Europa mentre negava l’autodeterminació a milions de persones sota domini britànic. Les seues posicions sobre l’Índia, Irlanda o l’Imperi són hui objecte d’una revisió crítica profunda. I aquest contrast es fa encara més evident quan el comparem amb figures que han apostat per la inclusió i la reconciliació, molt lluny de la seua rigidesa i del seu estil de confrontació.
Quan mirem la política actual, trobem moltes persones que invoquen Churchill per projectar una imatge de fermesa o de grandesa històrica. Però la majoria es queden en la imitació superficial. Churchill destacava en moments límit, mentre que hui sovint es confon la determinació amb el soroll i la polarització. La seua capacitat de cooperar amb rivals quan el país ho exigia contrasta amb un present on la col·laboració transversal és vista com una feblesa i on els adversaris polítics són tractats com enemics irreconciliables.
També hi ha una diferència clara en la visió de futur. Churchill, amb tots els seus errors, tenia una idea definida del paper del seu país al món. Moltes persones que governen hui, atrapades en cicles electorals curts i en la immediatesa mediàtica, actuen sense horitzó i sense projecte. La política s’ha convertit en un exercici de supervivència més que no en un espai de transformació.
El risc de comparar Churchill amb la política actual és caure en la nostàlgia. No es tracta d’idealitzar el passat, sinó d’entendre que Churchill era un producte del seu temps, amb virtuts extraordinàries i defectes profunds. Les persones que governen hui operen en un món més complex, més accelerat i més fragmentat. Però això no justifica la manca de visió, de coratge i de capacitat de pacte que sovint observem.
Churchill ens serveix com a mirall. No per imitar-lo, sinó per preguntar-nos on són hui les persones capaces d’assumir costos polítics per responsabilitat, on són les que saben cooperar amb rivals per un bé comú, on són les que pensen en el país més enllà del pròxim sondeig. Potser el problema no és que no tinguem figures com Churchill. Potser el problema és que hem normalitzat una política que ja no aspira a res més que a resistir.