Hi ha símbols que sorprenen per la seua força, i d’altres que sorprenen per la seua existència mateixa. L’unicorn, criatura mitològica que moltes persones associen a contes infantils o a fantasies acolorides, és un d’aquells éssers que, malgrat no existir, ha aconseguit arrelar en la cultura de pobles sencers. Tant és així que Escòcia el reconeix com el seu animal nacional, un fet que pot semblar anecdòtic però que revela molt sobre la manera com les societats es conten a si mateixes.
L’unicorn ha sigut, durant segles, un símbol de llibertat, puresa i força indomable. En la tradició celta, aquesta criatura representa un esperit que no es deixa sotmetre, una energia que només pot ser domesticada si ella mateixa ho permet. És una imatge poderosa per a un país que ha viscut lluites constants per mantindre la seua identitat i la seua autonomia. No és casualitat que l’unicorn aparega en l’escut reial escocés des de l’edat mitjana, sovint representat amb una cadena d’or que, paradoxalment, reforça la idea que només un poder legítim pot controlar allò que és realment lliure.
Quan arriba el Dia Internacional de l’Unicorn, el 9 d’abril, moltes persones ho viuen com una celebració simpàtica, quasi lúdica. Però darrere d’aquesta data hi ha una invitació a pensar en el paper que tenen els mites en la nostra vida col·lectiva. En un món que sovint exigeix pragmatisme i velocitat, recordar que les cultures també es construeixen a partir de llegendes i imaginaris compartits és una manera de reivindicar la importància de la creativitat i de la memòria simbòlica.
L’unicorn és un recordatori que els pobles no sempre trien símbols realistes, sinó símbols que expressen allò que aspiren a ser. Escòcia no va triar un animal existent, sinó un ideal. I potser això és el més interessant: que un país decidira representar-se a través d’una criatura que encarna la llibertat, la dignitat i la resistència, encara que siga una criatura impossible.
En un temps en què les identitats es redefineixen constantment, l’unicorn continua alçant el seu cap impossible per recordar-nos que la fantasia també forma part del que som. Que els símbols no necessiten existir físicament per ser veritat. I que, de tant en tant, mirar cap a allò extraordinari ens ajuda a entendre millor allò essencial.