La metamorfosi fallera ha pres la forma d’un insecte digital que insinua el seu cos tecnològic en cada racó de la festa. Allò que era un ritual comunitari, amb olor de pólvora i serradures, s’ha vist substituït per una coreografia de càmeres, drons i alertes de mòbil. En comptes de mirades còmplices i converses al carrer, tenim timelines inacabables i una urgència per captar l’instant viral, talment si la festa ja no existira si no queda immortalitzada en un like.
Les comissions, en comptes de planificar sopars de paella i concursos de vers, han assumit el paper de productors de contingut. Els llibrets satírics, que antigament rul·laven de mà en mà amb la impremta de tinta fresca, ara són PDFs compartits en grups de missatges. Quan es parla de fallàtiques memòries, més val reservar espai al núvol que a l’armari de la iaia. Algunes persones fan i desfàn under the radar d’un gestor digital, però molts i moltes es troben desemparades davant l’exigència d’un protocol tecnològic que no han sol·licitat.
La cultura de la immediatesa i la gratificació instantània ha desplaçat la paciència i la reflexió que sempre han fertilitzat el terreny faller. Quan l’esperit crític vol dissimular la seua veu darrere d’un GIF o un filtre, la qüestió política es redueix a un tuit que s’esborra en 24 h. Les crítiques punyents que abans es llegien a la serenor d’un vers encertat ara competeixen amb l’ego de creadors i creadores que busquen impressionar l’algoritme abans que commoure la consciència col·lectiva.
Aquest perfil d’insecte tecnològic no encaixa gens amb la idea d’un cos comunitari que s’estima la festa perquè sent el batec humà. Quan la comissió esdevé un equip de social media managers, la prioritat deixa de ser generar teixit social i passa a ser la quantitat de reproduccions. El soroll digital eclipsa els debats en els casals, i es crea una distància insalvable entre aquelles persones que viuen la festa amb intensitat i les que cerquen la foto perfecta per al seu feed personal.
El dron que sobrevola la mascletà ha esdevingut símbol d’aquesta desconnexió. Ronda sobre el cap de les falleres i dels fallers, captura la pols real però transmet una imatge freda i desproveïda d’esperit. Allò que abans es percebia pel cos es filtra ara per sensors i lents. Quan el soroll de la pólvora ix de l’altaveu en lloc dels tubs de ferro, em sembla que estem vivint el simposi de qui no ha sentit mai l’esgarrifança del primer trapat de pólvora contra el cel.
La tradicional crema d’un monument era acte de renovació i purificació col·lectiva, un foc que unia generacions. Ara, en passar de l’altar de llenya al vídeo permanent que queda engravat en servidors, la destrucció simbòlica esdevé un acte de possessió tecnològica. Cremem el paper, cremem la construcció, però privilegiam guardar l’arxiu. Des de l’aparent empoderament que suposa conservar-ho tot no veiem que hem perdut la capacitat de deixar anar i de reconciliar-nos amb la transitorietat.
Quants i quantes han renunciat a participar presencialment perquè temen que la seua imatge no arribe amb bona qualitat? Quin percentatge de fallers i falleres han passat més temps assajant la il·luminació per al directe que escoltant-se uns als altres? Els espais de trobada s’han tornat assajos de plató, i la festa ha perdut part de la seva brutalitat poètica quan es cura obsessivament l’estètica de cadascuna de les escenes que es vol difondre.
La falsa democratització que proclamen algunes plataformes té un cost altíssim: uniformitzar experiències. Quan totes les comissions utilitzen les mateixes plantilles, els mateixos filtres i els mateixos jocs d’etiquetes, la diversitat creativa –l’ànima viva de les Falles– es desdibuixa. Vivim la paradoxa d’una festa que és cada vegada més visible però menys recognoscible, més nodrida de dades però més empobrida en matisos.
No tot és desencantament. Algunes veus alçades en eixe escenari digital han aconseguit recuperar el sentit crític amb tanta virulència que fan tremolar les estructures. El repte és aprofitar aquesta capacitat de difusió per reviure la radicalitat fallera, per rescatar la capacitat de sacsejar consciències des de la pantalla. Però això només serà possible si som capaces de desconnectar-nos de l’obsessió pel xifratge del clic i tornar a donar importància a l’alè d’un vers recitat en veu alta.
La metamorfosi fallera ja no és opcional ni reversible. Som davant d’un insecte digital que s’ha gairebé fer l'amo de la festa. Però encara no és massa tard per posar fre a la pèrdua d’humanitat. Si volem conservar la seua essència, cal recuperar la centralitat dels cossos i dels cors, del risc compartit de plantar, de cremar, de riure i de plorar junts. Només així podrem girar la mirada cap a aquell monstre kafkià i dir-li que ha de convertir-se en allò que sempre ha estat: l’espai vibrant d’una festa col·lectiva que no admet substituts ni simulacres.