Al casal faller del Camp de Morvedre, una vesprada d’aquelles que et fan replantejar-te per què no t’has fet ermità, Pepet remenava un grapat de factures com si foren expedients top secrets. Eren rebuts de la carpa, del camió i d’alguna cosa misteriosa que posava “serveis extra”, però ell els examinava amb l’aire tràgic de qui està descobrint una conspiració internacional. En el fons sabia que, més prompte que tard, tot se li vindria damunt.
Roseta aparegué com una tempesta de sucre i entusiasme, carregada de bunyols i d’una notícia que ella vivia com si s’acabara d’escoltar a la BBC: “Som patrimoni de la UNESCO!” Pepet ni parpellejà. Amb la mirada cansada de qui ja ha sentit moltes vegades la mateixa cançoneta, recordà que això ja ho eren. Però Roseta insistia, convençuda que un reconeixement d’eixe calibre necessitava ser dit en veu alta cada dos mesos, perquè si no, igual et lleven el segell.
Llavors entrà la Tia Visantica, portant bosses del supermercat i l’actitud de qui ve a esbroncar algú. No era fallera, però patia les Falles com si li pagaren per això. Entre renys va explicar que, si ser patrimoni implicava despertar-la amb mascletaes a l’alba, preferia ser patrimoni d’un monestir silenciós. “La UNESCO que se’n vaja a dormir a casa meua una nit i ja voràs quin patrimoni!”, sentencià.
Micalet, el filòsof vocacional del casal, s’uní al grup amb un llibret sota el braç i un discurs preparat que ningú havia demanat. Es queixà, amb el dramatisme d’un actor de teatre aficionat, que mentre València es venia al món com una meravella universal, el Morvedre continuava sent “el rodapeu de la festa”. Un lloc que tothom veu però ningú reconeix. “Som nota a peu de pàgina”, insistia.
En aquell moment entrà la Regidora, amb posat de voler salvar la humanitat. Anuncià solemnement que impulsarien un “Pla Estratègic de la Festa”. Roseta quasi s’ennuegà, Pepet rodà els ulls i la Tia Visantica remarcà que, abans de fer plans, estaria bé tapar els forats del carrer, que eren patrimoni… però del caos absolut.
Entre bunyols i mistela, tots arribaren a una conclusió incòmoda però evident: el Camp de Morvedre és patrimoni, sí, però continua comportant-se com si necessitara permís per existir. Sagunt planta falles al costat de muralles romanes i ni s’adona de la sort que té. El Port té una memòria obrera digna de museu, però la disfressa darrere d’un “nosaltres res”. Faura, Gilet, Benifairó i Albalat tenen essències úniques, però ningú les reivindica amb orgull.
Quan parlaven de la crítica fallera, el sarcasme es féu present. Abans els llibrets disparaven amb punteria quirúrgica; ara tot són floretes de jardineria. “Ens hem tornat uns cagats”, remarcà Pepet. Micalet demanà recuperar la mala bava que donava vida a la festa.
La Regidora repetí que la Federació havia de liderar culturalment. La Tia Visantica contestà que, per liderar, primer cal saber on es va.
Finalment, entre crits, ironies i algun bunyol fred, tots acceptaren la veritat: el món ja els havia reconegut; els únics que no s’ho creien eren ells mateixos.
Pepet, amb un glop final de mistela, rematà:
“La UNESCO ja ha parlat. Ara falta que parlem nosaltres… i que, per una vegada, ens ho creguem.”