Hi ha conceptes que, quan apareixen en el debat públic, semblen massa tous per a ser tinguts en compte. Massa delicats, massa emocionals, massa poc útils per a un món que ens exigeix duresa, rapidesa i eficàcia. La tendresa radical és un d’aquests conceptes. A primera vista pot sonar a consigna naïf, a frase de paret d’Instagram o a un recurs poètic per a fer més amable un discurs polític. Però quan s’explora amb profunditat, quan s’entén el seu origen i el seu potencial, la tendresa radical es revela com una de les eines més potents per a repensar la política, les relacions i la vida en comú.
Aquesta reflexió és, alhora, un exercici d’anàlisi i un compromís. Una anàlisi sobre què significa la tendresa radical i per què considere urgent incorporar-la a la nostra manera de fer política. I un compromís personal: el d’intentar aplicar-la en la meua acció política quotidiana, amb totes les contradiccions, dificultats i aprenentatges que això comporta.
La tendresa radical no és una emoció passatgera ni una actitud ingènua. És una pràctica política, una forma de resistència i una aposta per un altre tipus de relacions humanes. El terme s’ha anat consolidant en moviments feministes, queer i decolonials, que han entés que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó un espai de força compartida. Implica assumir la vulnerabilitat com a condició humana, construir relacions basades en el respecte i el reconeixement mutu, desactivar la lògica de la violència i la competitivitat que el capitalisme i el patriarcat han naturalitzat, fer del cuidar i del deixar-se cuidar una pràctica política i reconéixer el dolor propi i alié sense jerarquitzar-lo. És radical perquè va a l’arrel del problema, i és tendra perquè proposa una alternativa basada en la cura, la proximitat i la humanitat compartida.
La política tradicional ha estat marcada per la idea que les emocions són un obstacle. Que cal deixar-les fora, que la racionalitat és l’únic terreny legítim. Però aquesta visió és profundament patriarcal: separa el món públic del privat, assigna la cura a les dones i la decisió als homes, i construeix un model de ciutadania basat en la força, la seguretat i la distància emocional. La tendresa radical trenca aquest esquema i recorda que la política és també emoció, que la cura és una infraestructura social, que la vulnerabilitat és universal i que la violència no és inevitable. Quan un moviment polític incorpora la tendresa radical, deixa de veure les persones com a números, votants o masses, i comença a veure-les com a subjectes amb històries, dolors i esperances. I això transforma completament la manera de fer política.
La tendresa radical ha de traduir-se en pràctiques concretes. En les relacions personals dins dels moviments polítics pot ajudar a escoltar sense preparar la resposta, a reconéixer errors sense por a perdre autoritat, a celebrar els èxits d’altres sense sentir-los com una amenaça, a crear espais segurs on expressar el malestar i a practicar la paciència i la generositat en moments de conflicte. No significa evitar el conflicte, sinó gestionar-lo des d’un lloc diferent.
En la comunicació política pot transformar la manera de parlar i d’interpel·lar la societat. Fugint del llenguatge bel·licista i agressiu, posant al centre les persones i no només les dades, explicant les polítiques des de la vida quotidiana, mostrant vulnerabilitat sense perdre fermesa i reivindicant la cura com a eix de qualsevol projecte transformador. Una política que parla des de la tendresa no és una política feble, és una política que connecta.
En la presa de decisions implica tindre en compte l’impacte emocional i social de les mesures, prioritzar el benestar col·lectiu per damunt de la lògica del rendiment, incloure les veus que normalment queden fora i fer processos més lents però més inclusius. La tendresa radical no busca l’eficiència immediata, sinó la sostenibilitat humana.
Aplicar-la és difícil. Va en contra de tot allò que ens han ensenyat: que mostrar emocions és un signe de feblesa, que cal competir per ser escoltades, que la política és un espai de confrontació permanent, que la vulnerabilitat s’ha d’amagar. A més, exigeix coherència. No es pot predicar si després es reprodueixen dinàmiques de violència, menyspreu o arrogància. I això és difícil, perquè totes hem crescut en un sistema que ens ha socialitzat en la duresa. Però la dificultat no és un argument per a renunciar-hi, sinó un indicador del seu potencial transformador.
Ací entra la part personal. Per què, entre totes les eines possibles, he decidit que la tendresa radical ha de formar part del meu projecte polític. Perquè vull fer política sense perdre la humanitat. La política pot desgastar, embrutar, endurir. He vist persones que, amb el temps, han perdut la capacitat d’emocionar-se, de sorprendre’s, de cuidar. Jo no vull això. Vull fer política sense deixar de ser persona. Vull que la meua acció política siga coherent amb la meua manera d’entendre la vida.
També perquè crec que la gent necessita ser tractada amb dignitat i afecte. Vivim en un moment de crispació, de por, de solitud. La gent no només necessita polítiques públiques, necessita sentir-se vista, escoltada, reconeguda. La tendresa radical és una manera de dir: importes, i el que et passa importa. I perquè vull construir comunitat, no només organització. Les organitzacions polítiques són necessàries, però no suficients. El que transforma realment és la comunitat: els vincles, les cures, la confiança. La tendresa radical és el ciment d’eixes comunitats.
I, finalment, perquè vull ser part d’una política que no faça mal. Totes hem vist com la política pot fer mal: a les persones, als col·lectius, a nosaltres mateixes. La tendresa radical és un antídot. No elimina el conflicte, però evita que el conflicte es convertisca en violència.
Per això m’he proposat practicar una escolta activa i honesta, revisar el meu llenguatge, posar la cura al centre, reconéixer els meus errors, construir espais segurs i fer política des de la proximitat. No des de la torre d’ivori, sinó des del carrer, des de la conversa, des del contacte humà.
La tendresa radical no és una utopia, és una necessitat. Algunes diran que és massa idealista, que el món és dur i que cal respondre amb duresa. Però és just al contrari: el món és dur perquè hem renunciat a la tendresa. Perquè hem deixat que la violència simbòlica i material siga la norma. Perquè hem confós la fermesa amb la insensibilitat. La tendresa radical no és una fugida de la realitat, és una manera de transformar-la. No és ingenuïtat, és valentia. No és debilitat, és força compartida.
És un camí que vull recórrer. No sempre sabré aplicar-la. No sempre tindré la paciència, la serenitat o la generositat necessàries. Però vull intentar-ho. Vull que siga el fil conductor de la meua acció política. Vull que la política que defense siga coherent amb la vida que vull viure. Perquè, al final, la tendresa radical és això: una aposta per una vida més humana, més justa i més compartida. Una vida on la vulnerabilitat no siga motiu de vergonya, sinó de trobada. Una vida on la política no siga una guerra, sinó una construcció col·lectiva. I si aconseguim incorporar encara que siga una part d’aquesta tendresa radical en la nostra manera de fer política, ja haurem començat a transformar el món.