Cada març, el Camp de Morvedre es transforma en un escenari col·lectiu on el foc, la música, la crítica i la convivència es barregen amb una naturalitat que ja voldrien altres territoris. Sagunt i el Port s’omplin de vida; Gilet i Faura mantenen viva una tradició que creix a escala humana; Benifairó de les Valls i Albalat dels Tarongers recorden que la festa no entén de mida, sinó de passió. I tanmateix, malgrat tot això, sembla que encara no ens hem cregut del tot que som patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Ens ho van dir, ho vam celebrar i, després, a córrer, que tenim feina.
Però potser caldria parar, mirar-nos al mirall i reconéixer que les Falles del Camp de Morvedre tenen el mateix valor que qualsevol altre espai faller. No som un apèndix de ningú; som història, cultura i artesania. Som una comarca que viu, sent i respira Falles, però que sovint es conforma amb un paper secundari. I és hora de reclamar el protagonisme que ja tenim, encara que no sempre el reivindiquem.
Sagunt, amb les seues falles arrelades a un passat que barreja muralles romanes, memòria industrial i barris que han crescut al ritme de la vida, demostra que la festa és capaç de cosir realitats molt diferents. Al Port de Sagunt, les Falles tenen un caràcter propi, una força veïnal que naix de l’orgull d’un poble que mai ha renunciat a fer-se a si mateix. I allí, la pólvora té gust de resistència.
Gilet i Faura, cadascun amb el seu ritme, fan que les Falles tornen a la seua essència: poble, carrer i veïnat. Les comissions són petites en nombre, però immenses en significat. Hi ha places que s’omplin de vida només de veure un monument, encara que no siga el més gran ni el més fotografiat. I això, precisament això, és patrimoni pur.
A Benifairó de les Valls, la festa s’arrela en una identitat comarcal que sap estimar el que és propi sense renunciar al que és compartit. És una falla que creix amb la mateixa naturalitat amb què el poble es transforma; una festa que no perd la mirada local ni quan s’omple de visitants. I Albalat dels Tarongers recorda que les Falles també poden sobreviure en pobles menuts, i que precisament ahí és on la tradició es manté més fidel a la seua arrel: celebració, comunitat i un monument plantat perquè la gent el mire, el critique i el faça seu.
Les Falles no existirien sense les professions que els donen vida. Els artistes fallers, sovint invisibles fins que el monument està plantat, són els alquimistes d’aquesta festa. Transformen el cartró, la fusta i les idees en sàtira, bellesa i provocació. Són mestres artesans en un món que, de tant en tant, oblida que la cultura no ix de fàbriques, sinó d’hores de taller i de mans que treballen més del que reconeix qualsevol premi.
Els pirotècnics són els músics del fum, els que converteixen el cel en un llenç sonor que marca el ritme emocional de la festa. I la música de banda, eixa que ens acompanya a cada pas, és l’autèntic motor sentimental de les Falles. Sense elles, tot seria més silenciós i menys humà. I després hi ha tot un univers de professions que sovint passen desapercebudes: indumentaristes, floristes, modistes, maquilladores, electricistes, fusters, cambrers, fotògrafs. Totes formen part d’un ecosistema que sosté la festa com un gegant de moltes potes.
Però parlar de Falles també obliga a fer sàtira, perquè la festa és precisament això: un espill on riure’s de tot, inclosa la pròpia festa. Hem convertit les Falles en un projecte cada vegada més gran i més car, però no sempre més profund. De vegades sembla que ens oblidem que la festa no pertany a l’escaparata, sinó al carrer; que l’art no es mesura en metres, sinó en significat; que la cultura no és consum, sinó participació.
Potser ens hem obsessionat amb competir, amb quedar millor, amb tindre el monument més alt o la desfilada més llarga, i hem deixat de preguntar-nos si això ens fa més fallers o només més cansats. La sàtira fallera no hauria de quedar-se en el monument: hauria de recordar-nos que, quan perdem la perspectiva, perdem l’essència. Les Falles han de tornar a ser del poble i per al poble. Sense por a tornar a la crítica valenta, a la burla intel·ligent, a la festa que no busca agradar, sinó fer pensar, riure i compartir.
Som patrimoni de la humanitat, sí. Però només ho serem de veritat quan recuperem el que ens fa únics: l’esperit popular, la plaça plena, la crítica que pica però ens fa millors, el monument que conta qui som i no sols el que volem aparentar.
El Camp de Morvedre té les Falles que mereix. Ara només falta que se les crega. I que les defense. I que torne a fer d’elles el que sempre han sigut: cultura viva, cultura crítica, cultura del poble.