El número pi ha fascinat la humanitat durant segles. Un nombre irracional, infinit, que mai es repeteix i que descriu la relació entre la circumferència i el seu diàmetre. Una constant matemàtica que pareix perfecta i, al mateix temps, impossible d’abastar del tot. Quan pense en la política, inevitablement em ve al cap aquesta mateixa idea: un espai que pretén ser racional, ordenat, simètric, però que en realitat funciona amb la mateixa lògica canviant, imprevisible i infinita de pi.
Pi és la mesura del cercle, i la política també ha acabat convertint-se en un cercle que es repeteix una i altra vegada. Un moviment constant entre promeses i decepcions, avanços i retrocessos, discursos que es tanquen sobre si mateixos. Com en una circumferència, la política gira, però costa saber si avança. Les societats intenten donar-li un diàmetre, una direcció, una línia recta que vaja d’un punt a l’altre, però la realitat sempre acaba descrivint arcs més complexos dels que voldríem.
També hi ha una lliçó profunda en la naturalesa irracional de pi. Podem aproximar-lo, podem acostar-nos molt als seus decimals, però mai el podem fixar del tot. En política passa alguna cosa semblant: per més que es busque una fórmula universal, un model perfecte o una resposta definitiva als problemes socials, sempre apareixen noves variables, nous contextos, noves realitats que obliguen a recalcular. El món canvia, i les solucions també. Pretendre que la política siga un resultat exacte és desconéixer la seua essència humana i imperfecta.
Pi també representa l’harmonia entre la part i el tot. La circumferència existeix gràcies a la relació entre un segment recte i una línia corba, entre la simplicitat i la complexitat. En política, la convivència democràtica depén d’eixe mateix equilibri: individus i col·lectius, drets particulars i interessos generals, llibertats i responsabilitats. Quan el diàmetre es desconnecta de la circumferència, quan la part vol imposar-se al tot o el tot anul·la la part, la figura es trenca i ja no hi ha equilibri possible.
Pi és, a més, un recordatori humil: hi ha coses que no podem controlar del tot. Les matemàtiques ens ho ensenyen d’una manera elegant. La política, en canvi, ens ho recorda d’una manera més abrupta. Tant de bo tinguérem una fórmula per a predir el comportament col·lectiu, l’evolució social o els canvis culturals. Però, com pi, la realitat política és infinita, imprevisible i plena de matisos. I això no és necessàriament un defecte; pot ser, també, la seua bellesa.
Però si pi ens ensenya alguna cosa útil és que, malgrat la seua infinitud, podem utilitzar-lo. No hem d’arribar al final dels seus decimals per construir ponts, edificis, satèl·lits o mecanismes de precisió. Amb una aproximació raonable, podem transformar el món. Potser la política també hauria d’aprendre això: no fa falta una perfecció impossible per a generar canvi. No cal esperar condicions ideals per avançar. Es pot treballar, es pot acordar, es pot impulsar el bé comú, encara que el sistema siga imperfecte.
Potser, al final, pi és una metàfora de la condició humana: sabem que no arribarem mai a la fórmula definitiva, però continuem intentant-ho. La política, quan és honesta, respon a la mateixa lògica. Intenta trobar sentit en un món canviant, construir estabilitat en una realitat que no para de moure’s, donar forma a un cercle que sempre pot ser més ampli, més just, més inclusiu.
Pi és infinit. La política, també. La diferència és que en matemàtiques l’infinit ens fascina, mentre que en política sovint ens esgota. I tanmateix, d’alguna manera, necessitem aprendre a conviure amb aquesta infinitud, a aproximar solucions sense exigir perfecció, a comprendre que la vida col·lectiva, com el cercle, només es sosté si entenem les relacions que la fan possible.
Potser per això, cada 14 de març, quan el món celebra el Dia de Pi, convé recordar que la política no hauria de ser una lluita per dominar el cercle, sinó un esforç constant per entendre’l.