Les persones voluntàries de Protecció Civil són, sovint, la primera mà que s’estén quan encara no ha arribat ningú més. Són presències discretes, llampants només pel color taronja de la seua indumentària, però profundament humils en la manera d’estar i servir. En un món acostumat a aplaudir grans gestes, elles fan la faena invisible que sosté la vida quotidiana: vetlar per la seguretat en actes públics, assistir en emergències, acompanyar en moments de vulnerabilitat, reforçar operatius que sense elles serien inviables i donar estabilitat emocional on el caos podria imposar-se. La seua aportació és tan essencial que sorprén com de poc es parla d’elles, com si formar part de Protecció Civil fóra un apèndix menor d’un sistema que en realitat s’aguanta, moltes vegades, gràcies a la seua implicació.
El voluntariat en Protecció Civil és una expressió profunda de compromís comunitari. No naix d’un contracte ni d’una obligació, sinó d’un impuls col·lectiu: la convicció que la seguretat i la protecció no són luxes, sinó drets que s’han de garantir, i que garantir-los és una tasca compartida. Aquesta manera d’entendre el món xoca frontalment amb el discurs individualista que impregna bona part de la societat. Les persones voluntàries no busquen protagonisme, sinó utilitat pública; no demanen reconeixements, però mereixen molt més del que reben; no volen ser herois, perquè saben que el seu treball és precisament evitar que ningú haja de ser-ho.
És important recordar que aquestes persones no actuen en un buit. Són part d’un sistema públic de protecció i emergències que massa vegades funciona gràcies a la improvisació i al sobreesforç. I és ací on cal ser crítics. Una ciutat, un poble o una comarca no poden dependre únicament de la bona voluntat d’un equip de persones que regalen el seu temps i la seua energia. El voluntariat és un pilar, no una crossa. Les administracions tenen l’obligació de dotar Protecció Civil de recursos, formació, materials, espais adequats i reconeixement institucional. No perquè siga un gest amable, sinó perquè és un deure de responsabilitat pública. No podem exigir un servei de qualitat a qui no rep suport de qualitat.
Les persones voluntàries han assumit rols cada vegada més complexos: suport en incendis forestals, assistència en evacuacions, ajuda en episodis meteorològics extrems, participació en recerques de persones desaparegudes, gestió de plans de seguretat en actes multitudinaris, suport logístic en situacions de crisi humanitària i atenció preventiva en festes i esdeveniments. Ho fan amb una formació que en molts casos s’han treballat en hores robades al descans i amb una disciplina que resulta admirable. Però també ho fan amb la fragilitat de saber que el voluntariat no pot suplir eternament les mancances d’un sistema que no sempre està a l’altura.
És especialment rellevant reflexionar sobre el llenguatge inclusiu quan parlem d’aquestes persones. Històricament, l’imaginari d’emergències s’ha associat a figures masculinitzades, a herois forts, a cossos uniformats concebuts des de la virilitat. Però Protecció Civil és —i ha de ser— un espai divers, on persones de qualsevol gènere, edat, orígens i realitats poden aportar la seua mirada i les seues habilitats. Parlar de persones voluntàries és un acte de justícia lingüística i política. És reconéixer que el valor no té gènere i que la seguretat comunitària es construeix des de la pluralitat. La inclusió no és cosmètica: és un element estructural per garantir que aquest servei siga representatiu, acollidor i sostenible.
També cal reivindicar el costat humà del voluntariat. Darrere de cada persona que es posa l’uniforme hi ha històries de motivacions molt diverses: qui va viure una emergència i vol tornar allò que va rebre; qui troba sentit comunitari en un món cada vegada més individualitzat; qui vol aprendre i créixer; qui estima la seua terra i vol protegir-la; qui busca una manera d’implicar-se activament en la vida pública. I darrere de totes aquestes històries hi ha temps invertit, famílies que s’adapten, jornades laborals que s’allarguen, nits sense dormir, situacions emocionalment exigents i una enorme quantitat d’hores que mai apareixen en cap estadística.
La crítica principal que cal fer com a societat és que hem normalitzat que aquesta estructura depenga de la generositat. La generositat és preciosa i valuosa, però no pot ser la base del sistema. Les administracions locals, autonòmiques i estatals han d’establir marcs sòlids de finançament, coordinació i reconeixement. Han d’invertir en espais adequats perquè aquestes persones puguen reunir-se, formar-se i descansar. Han de crear protocols clars que no deixen la responsabilitat última en les seues espatlles. Han de garantir que mai s’expose una persona voluntària a riscos innecessaris per falta de recursos o d’organització.
Però seria injust assenyalar només les institucions. La ciutadania també ha de fer autocrítica. Ens hem acostumat a demanar-ho tot, a exigir rapidesa, eficàcia i disponibilitat sense entendre el cost que això té. Protecció Civil no és màgia. És professionalitat, esforç, coordinació i hores que algú està donant perquè la resta ho tinguem tot més fàcil. Cal un canvi de mirada: que la població no veja aquestes persones com a “recursos” sinó com a veïnes i veïns que estan assumint una responsabilitat que beneficia a tothom.
La crida a l’acció és imprescindible. Si realment valorem les persones voluntàries, hem d’actuar. Les institucions han de garantir pressupost estable, equips adequats i formació contínua. Han de donar visibilitat pública al seu treball, no només en moments de tragèdia sinó també en el dia a dia. Han d’escoltar-les abans de legislar o de planificar. Han de reconéixer que la seua opinió és experta perquè són a peu de carrer, al costat de la gent, en el lloc on passen les coses.
La ciutadania, per la seua banda, ha de respectar les seues indicacions en actes i emergències, ha de comprendre que el seu treball és imprescindible i no ornamental, ha de valorar la seua presència i ha de defensar el seu paper quan algú el qüestione o el menystinga. També ha de considerar, qui puga i ho senta, sumar-se al voluntariat, perquè com més persones formades i compromeses tinguen els nostres pobles i ciutats, més segures i solidàries seran les nostres comunitats.
Finalment, cal recordar que les persones voluntàries de Protecció Civil no són només un servei: són un símbol de com hauria de funcionar una societat madura i cohesionada. Representen l’esperit d’ajuda mútua que sovint perdem entre presses i egoismes. Representen el futur que podem construir si el fem des del suport col·lectiu i la responsabilitat compartida. Representen el millor de nosaltres.
Per això, hui i cada dia, és necessari fer-los un reconeixement sincer, però també una promesa: que no els deixarem sols, que lluitarem perquè tinguen els recursos i el respecte que mereixen i que farem d’aquest servei no un pedaç temporal, sinó una estructura sòlida, digna i profundament humana. Perquè protegir la comunitat és protegir-nos entre totes i tots, i això és, al cap i a la fi, la base d’una convivència justa i valenta.