En els últims anys, el debat sobre l’ocupació d’habitatges ha anat creixent fins a convertir-se en un dels temes més presents en tertúlies, titulars i discursos polítics. La paraula “okupació” ha passat de ser un concepte relativament marginal a ocupar un espai central en la conversa pública, sovint associada a inseguretat, por i desordre. Però quan s’analitzen les dades amb calma, la imatge que es projecta no coincideix amb la realitat. Segons el Ministeri de l’Interior, en 2024 es registraren 16.426 denúncies relacionades amb ocupació, incloent-hi tant usurpacions com allanaments de morada, un increment del 7,4% respecte a 2023, quan se’n comptabilitzaren 15.289, un 8,8% menys que l’any anterior. Aquestes xifres, que sovint s’utilitzen per alimentar discursos alarmistes, no representen el nombre de cases ocupades, sinó el nombre de denúncies, moltes de les quals no corresponen a ocupacions de primera residència, sinó a conflictes de propietat, pisos buits o habitatges abandonats.
A més, segons dades recollides per Idealista, l’evolució dels casos mostra una estabilitat notable: 14.792 casos el 2020, 16.630 el 2021, 16.726 el 2022, 15.289 el 2023 i 16.426 el 2024. No hi ha, per tant, una explosió d’ocupacions, sinó un fenomen que es manté en xifres similars des de fa anys. La diferència entre percepció i realitat és tan gran que resulta imprescindible preguntar-se per què determinats discursos polítics i mediàtics insisteixen a presentar l’ocupació com una amenaça massiva.
Per entendre el fenomen, cal començar per aclarir què és el moviment okupa. L’okupació, com a moviment social, té una llarga trajectòria a Europa i també a l’Estat espanyol. Va nàixer com una resposta a l’especulació immobiliària, a l’existència d’habitatges buits durant anys i a la manca d’alternatives habitacionals per a persones joves, precàries o en situació de vulnerabilitat. L’okupació política no és un fenomen orientat al lucre, sinó una forma de protesta i d’autogestió que busca donar un ús social a espais abandonats. Aquesta realitat, però, queda completament invisibilitzada en el debat públic, on es barreja deliberadament el moviment okupa amb altres situacions que no tenen res a veure amb ell.
No és el mateix una ocupació política d’un edifici buit i abandonat que un cas de persones que deixen de pagar el lloguer i es queden dins, ni és el mateix una ocupació mafiosa d’habitatges per extorsionar propietaris que un conflicte entre bancs i famílies vulnerables desnonades. Posar-ho tot dins del mateix sac és una estratègia que genera confusió i por, però no ajuda a entendre el problema ni a resoldre’l. Les dades oficials i els estudis independents coincideixen en un punt fonamental: la immensa majoria de casos d’ocupació no afecten habitatges habituals de persones particulars. La major part de denúncies corresponen a habitatges buits de grans tenidors, pisos abandonats, blocs sencers en mans de bancs o fons d’inversió, conflictes de propietat entre particulars o situacions de vulnerabilitat extrema.
Això explica per què, quan es busquen dades concretes sobre ocupacions de primera residència, les xifres són extraordinàriament baixes. De fet, el Delegat del Govern a Madrid afirmava que en tota la Comunitat només hi havia 370 habitatges ocupats segons dades oficials, i que s’havien recuperat el doble d’immobles que l’any anterior. Aquesta dada és reveladora: si en una de les zones més poblades i mediàtiques del país hi ha 370 habitatges ocupats, és evident que el fenomen no és tan massiu com alguns discursos volen fer creure.
Quan es posa en relació el nombre d’habitatges ocupats amb el parc total d’habitatge, la desproporció és encara més evident. Espanya té aproximadament 26 milions d’habitatges. Si prenem com a referència les 16.426 denúncies de 2024, això representa un 0,06% del total. I si considerem que moltes denúncies no equivalen a habitatges ocupats en aquell moment, sinó a conflictes puntuals, el percentatge real és encara menor. Això significa que més del 99,9% dels habitatges d’Espanya no estan ocupats. Per això diversos estudis i mitjans especialitzats qualifiquen l’impacte de l’ocupació com a residual en termes estadístics, malgrat la seua enorme presència mediàtica.
Des d’un punt de vista estadístic, la probabilitat que un habitatge habitual siga ocupat és extraordinàriament baixa. Tant baixa que és més probable patir un incendi domèstic, un robatori o un accident de trànsit que trobar-se la casa ocupada en tornar de vacances. Això no vol dir que no existisquen casos greus o dramàtics, però la política pública no pot basar-se en excepcions convertides en norma. I el debat social tampoc.
Quan un fenomen tan minoritari es converteix en un tema central del debat públic, cal preguntar-se què està passant realment. I el que passa és que l’ocupació és un tema perfecte per a determinats discursos polítics que busquen generar por, polarització i sensació d’inseguretat. L’ocupació desperta emocions fortes, afecta un dret fonamental com és la propietat i permet construir un enemic intern. A més, es pot exagerar amb casos extrems i vincular a altres discursos xenòfobs o classistes. És un tema que desvia l’atenció d’altres problemes estructurals molt més greus: la manca d’habitatge assequible, l’especulació immobiliària, els salaris baixos, la precarietat laboral, la pobresa energètica o els desnonaments.
És més fàcil parlar d’ocupacions que afecten un 0,06% del parc d’habitatge que parlar de les més de 38.000 famílies desnonades cada any. És més fàcil assenyalar persones vulnerables que qüestionar els beneficis dels fons d’inversió. És més fàcil generar por que generar solucions. La percepció social de l’ocupació és molt més alta que la seua incidència real, i això no és casual. Els mitjans de comunicació, especialment alguns programes de televisió, han convertit l’ocupació en un espectacle. Casos extrems, dramatitzacions, càmeres ocultes i testimonis seleccionats contribueixen a crear la sensació que l’ocupació és un problema massiu i descontrolat. Però la realitat és tossuda: la majoria de persones no coneixen ningú que haja patit una ocupació, però sí que han vist desenes de reportatges alarmistes. La por no naix de l’experiència, sinó del relat.
Si deixem de banda el soroll i mirem les dades, el debat que caldria tindre no és sobre l’ocupació, sinó sobre la manca d’habitatge assequible, l’especulació immobiliària, els pisos buits en mans de grans tenidors, la pobresa i la vulnerabilitat social, els desnonaments sense alternativa habitacional i la necessitat de polítiques públiques valentes. L’ocupació és, en molts casos, un símptoma d’aquests problemes, no la causa. Centrar-se en el símptoma i ignorar la malaltia és una manera de no resoldre res.
L’ocupació d’habitatges és un fenomen real, però minoritari. Les dades ho demostren. Les denúncies anuals representen una fracció ínfima del parc d’habitatge, i la majoria de casos no afecten persones particulars ni primera residència. El moviment okupa, per la seua banda, és un fenomen social i polític que no té res a veure amb les imatges de delinqüència que alguns discursos volen transmetre. La por a l’ocupació no naix de la realitat, sinó del relat. I quan la política es construeix sobre relats de por, la convivència es deteriora, la societat es polaritza i les persones vulnerables es converteixen en caps de turc.
El debat que necessitem no és sobre un problema residual, sinó sobre els problemes estructurals que afecten milions de persones. I per a això cal valentia, rigor i voluntat de mirar més enllà del soroll. La pregunta que queda oberta és fins a quin punt la societat està disposada a fer-ho i a exigir un debat basat en dades i no en pors.