La llei del només sí és sí va nàixer amb una intenció clara: situar el consentiment al centre del dret penal sexual. La idea era senzilla i, alhora, profundament transformadora. No es tracta de demostrar resistència, ni de provar violència, ni de justificar per què una persona no va poder oposar-se. Es tracta d’entendre que, en una societat democràtica, la llibertat sexual és un dret fonamental i que qualsevol acte sexual sense consentiment és una agressió. Aquesta premissa, que en molts països europeus ja estava consolidada, va topar a Espanya amb un sistema penal que arrossegava dècades de jurisprudència basada en la violència i la intimidació com a elements centrals.
Quan la llei es va aprovar, el 2022, ho va fer amb un ampli suport de les forces progressistes i amb l’oposició frontal del Partit Popular i de Vox. El PP argumentava que la reforma era tècnicament insegura i que podia provocar reduccions de condemna. Aquella advertència, que en el moment de la votació semblava més una posició política que una previsió jurídica, va acabar convertint-se en realitat quan els tribunals van començar a revisar penes. La reacció social va ser intensa, i la política, com sol passar, va respondre amb presses. El PSOE va impulsar una reforma correctora que va comptar amb el suport del PP i que va dividir el bloc progressista. Unidas Podemos, ERC, Bildu, Compromís i altres forces van votar en contra, denunciant que la reforma desvirtuava el principi del consentiment i tornava al model anterior.
Aquest episodi va deixar ferides profundes. D’una banda, va alimentar la idea que el feminisme institucional estava fracturat. De l’altra, va reforçar la percepció que la política espanyola és incapaç de gestionar els debats socials amb maduresa. I, sobretot, va deixar una sensació amarga: la de veure com una llei que pretenia protegir les víctimes acabava convertint-se en un camp de batalla partidista.
Ara, amb la Unió Europea avançant cap a una directiva que incorpora el consentiment com a element central de la definició d’agressió sexual, el debat torna a emergir. I ho fa amb un element que ha generat perplexitat: el vot favorable del Partit Popular Europeu, incloent-hi els eurodiputats del PP espanyol, a una normativa que defensa el mateix principi que el partit havia rebutjat a Espanya. Aquesta contradicció ha estat assenyalada per diversos actors polítics i socials, que veuen en aquest canvi de posició una mostra de la incoherència amb què sovint es gestionen els debats sobre drets sexuals.
Però més enllà de la crítica partidista, la qüestió de fons és una altra: per què a Europa el consentiment es percep com un estàndard democràtic i a Espanya com un camp de batalla? La resposta no és senzilla, però es poden identificar diversos factors. En primer lloc, la política espanyola està profundament polaritzada, i qualsevol reforma que afecte qüestions sensibles es converteix immediatament en un instrument de confrontació. En segon lloc, el debat sobre el feminisme ha estat instrumentalitzat per totes les parts, sovint amb més voluntat de desgastar l’adversari que de construir consensos. I, finalment, la gestió comunicativa de la llei del només sí és sí va ser, com han reconegut fins i tot alguns dels seus defensors, insuficient per anticipar els efectes de la revisió de penes.
La directiva europea, en canvi, ha estat treballada amb un enfocament més tècnic i menys condicionat per la política interna de cada estat. Això no vol dir que no haja generat tensions, però sí que ha permés un debat més pausat i menys contaminat per la immediatesa mediàtica. El resultat és una normativa que, sense ser perfecta, avança cap a un marc comú de protecció de les víctimes i de reconeixement del consentiment com a pilar fonamental.
El paper dels partits espanyols en aquest procés és revelador. Les forces progressistes han mantingut una posició coherent amb el que havien defensat a Espanya. El PSOE, Sumar, Podem, ERC, Bildu i Compromís han votat a favor de la incorporació del consentiment. Vox, com era previsible, s’hi ha oposat. El cas del PP és el que genera més debat. El partit ha defensat que el seu vot favorable a Europa respon a un text diferent del que es va aprovar a Espanya i que la directiva europea no reprodueix exactament el model del només sí és sí. Però aquesta explicació no ha convençut tothom, especialment perquè el principi central, el consentiment, és el mateix.
Aquesta situació posa de manifest una realitat incòmoda: els partits polítics adapten sovint el seu discurs segons el context institucional. El que a Espanya es presenta com una amenaça a la seguretat jurídica, a Europa es defensa com un estàndard de protecció. El que a Madrid es critica com a radical, a Brussel·les es vota com a necessari. Aquesta doble vara de mesurar no és exclusiva del PP, però en aquest cas és especialment visible perquè afecta un tema tan sensible com les agressions sexuals.
La pregunta que cal fer-se és què implica tot això per al futur del debat sobre el consentiment a Espanya. La directiva europea obligarà els estats membres a adaptar la seua legislació, i això inclou Espanya. Encara que el país ja va fer un pas important amb la llei del només sí és sí, la reforma posterior va introduir elements que podrien entrar en tensió amb el marc europeu. Això obrirà, inevitablement, un nou debat legislatiu. I la qüestió és si aquest debat es podrà fer amb serenitat o si tornarà a convertir-se en una batalla partidista.
El consentiment no hauria de ser un tema de confrontació. És una qüestió de drets humans, de llibertat sexual i de protecció de les persones més vulnerables. Però perquè això siga possible, cal que la política abandone la lògica del curt termini i assumisca que hi ha qüestions que requereixen consensos amplis. La violència sexual és una d’elles. Les víctimes no necessiten discursos inflamats ni batalles parlamentàries. Necessiten seguretat, protecció i un sistema judicial que entenga la complexitat de les agressions sexuals.
Europa ha fet un pas important. Ha reconegut que el consentiment és la base de qualsevol relació sexual lliure i igualitària. Ha establit un marc comú que obliga els estats a avançar en aquesta direcció. I ha enviat un missatge clar: la llibertat sexual no és negociable. Espanya, que va ser pionera en aquest debat, té ara l’oportunitat de recuperar el lideratge i de demostrar que és capaç d’abordar aquesta qüestió amb responsabilitat.
Però perquè això siga possible, cal que els partits polítics facen un exercici d’autocrítica. El PSOE ha de reconéixer que la gestió de la reforma va ser precipitada i que la comunicació va ser insuficient. Unidas Podemos i els seus aliats han d’assumir que la llei tenia mancances tècniques que calia corregir. El PP ha d’explicar per què allò que rebutjava a Espanya ho defensa a Europa. I Vox, que continua negant la violència de gènere, hauria de reconsiderar una posició que el situa fora del consens democràtic europeu.
El debat sobre el consentiment no és només jurídic. És cultural, social i polític. Implica repensar les relacions de poder, la manera com entenem la sexualitat i el paper de l’Estat en la protecció de les persones. Implica escoltar les víctimes, entendre les seues experiències i reconéixer que la violència sexual és una realitat que travessa totes les classes socials, totes les edats i tots els territoris. I implica, sobretot, assumir que la llibertat sexual és un dret que només es pot garantir si el consentiment és clar, explícit i central.
Europa ha marcat el camí. Ara li toca a Espanya decidir si vol caminar en la mateixa direcció o si prefereix continuar atrapada en les seues pròpies contradiccions. El futur de la protecció de les víctimes i de la llibertat sexual depén, en gran mesura, de la capacitat del país per superar la polarització i construir un consens sòlid. No serà fàcil, però és imprescindible.