Durant dècades, però, Romeu ha patit un maltractament constant. L’activitat extractiva de la pedrera de Lafarge-Holcim ha anat mossegant la muntanya, alterant el paisatge, degradant els hàbitats i posant en risc recursos essencials per a la vida. La lògica del benefici privat ha anat imposant-se sobre el bé comú, com si el territori fóra una matèria primera inesgotable i no un ecosistema fràgil que necessita cures. Aquesta tensió entre el que és de totes i el que és d’uns pocs ha marcat la història recent de Romeu, i continua marcant-la avui.
Quan el març de 2019 la Generalitat Valenciana va declarar la muntanya de Romeu com a Paratge Natural Municipal, moltes persones van respirar alleujades. Semblava que, finalment, s’havia entés que aquest espai mereixia una protecció efectiva i duradora. Però l’alegria va durar poc. La demanda interposada per Lafarge-Holcim va paralitzar el decret, deixant Romeu en una mena de limbe jurídic que, en la pràctica, l’exposa de nou a la pressió extractiva. És una situació que no sols resulta incomprensible, sinó profundament injusta. Com pot ser que un interès privat tinga la capacitat de frenar una decisió democràtica destinada a protegir el patrimoni natural de tot un municipi
La resposta, malauradament, és coneguda: perquè el model econòmic dominant continua prioritzant els beneficis immediats per damunt de la sostenibilitat i la salut col·lectiva. I perquè, massa sovint, les administracions no actuen amb la valentia necessària per a defensar el territori davant dels interessos d’empreses poderoses. Però això no vol dir que la ciutadania haja de resignar-se. Al contrari: és precisament en moments com aquest quan la mobilització social esdevé imprescindible.
Romeu no és un espai qualsevol. És un ecosistema que regula la qualitat de l’aire, que protegeix els aqüífers, que manté l’estabilitat dels sòls i que contribueix a l’equilibri hidrològic. És un refugi per a espècies animals i vegetals, un mosaic d’hàbitats que, en un context d’emergència climàtica, adquireix un valor encara més gran. La seua desforestació i degradació no és només un problema ambiental; és un problema de salut pública, de qualitat de vida i de futur.
A més, Romeu és també un espai carregat de memòria. Les restes arqueològiques i els elements culturals que hi trobem formen part de la identitat de Sagunt. Són testimonis d’un passat que ens connecta amb les generacions que ens han precedit i que ens recorda que el territori és una herència que hem de transmetre en les millors condicions possibles. Permetre que aquest patrimoni es perda seria una irresponsabilitat històrica.
A tot això s’hi suma un element que no pot ser ignorat: els indicis, recollits en diverses fonts públiques, que apunten a possibles vincles comercials entre Lafarge-Holcim i l’Estat d’Israel mitjançant l’exportació de ciment. Si es confirmara que aquest material contribueix a la destrucció del territori palestí, estaríem davant d’una complicitat greu amb pràctiques que vulneren la llei internacional. És legítim i necessari exigir transparència a les administracions i a l’empresa per aclarir aquesta qüestió. La ciutadania té dret a saber si una activitat que ja perjudica el nostre territori està, a més, vinculada a la vulneració de drets humans en altres parts del món.
Davant d’aquest conjunt de factors, la conclusió és clara: Romeu necessita protecció. No una protecció simbòlica, sinó una protecció real, efectiva i definitiva. La declaració de Paratge Natural Municipal no és un caprici ni un gest estètic; és una eina imprescindible per garantir que aquest espai continue sent un pulmó verd al servei de totes les persones. És una aposta per un model de desenvolupament que posa la vida al centre, que entén que el territori no és una mercaderia i que assumeix que la sostenibilitat no és negociable.
Per això és tan important la marxa convocada per la Plataforma Ciutadana Romeu Paratge Natural. No és només una caminada reivindicativa; és un acte de defensa del territori, una demostració de força col·lectiva i un recordatori que la ciutadania està disposada a mobilitzar-se per allò que considera essencial. Caminar per Romeu és, en aquest context, un gest polític i emocional. És trepitjar la terra que volem preservar, és mirar de prop allò que està en joc, és sentir que el futur també es construeix amb passes compartides.
La convocatòria del diumenge 1 de març de 2026 és una invitació a participar en aquesta defensa. Tant si s’hi arriba des del Trinquet de Sagunt com si s’acudeix directament al punt de trobada, el que importa és sumar-se, fer-se present, mostrar que Romeu no està sola. La protecció del territori no és una qüestió tècnica; és una qüestió de voluntat política i de pressió social. I la pressió social només existeix quan la gent s’organitza, s’expressa i ocupa l’espai públic.
És moment de reclamar responsabilitat a les administracions. A totes: local, autonòmica i estatal. És moment d’exigir que es reactive l’expedient per a la declaració de Paratge Natural Municipal i que es faça amb transparència, amb rigor i amb la determinació que la situació requereix. És moment de demanar que es posen els interessos de la ciutadania per damunt dels d’una multinacional que, durant anys, ha actuat com si la muntanya fóra seua. I és moment, també, de recordar que la protecció del territori és una obligació legal i moral.
Però, sobretot, és moment de reafirmar un compromís col·lectiu: Romeu és vida, és patrimoni, és futur. No podem permetre que continue sent maltractada. No podem acceptar que la lògica extractiva determine el destí d’un espai que és essencial per al benestar de les generacions presents i futures. No podem mirar cap a un altre costat mentre el territori s’empobreix i es degrada.
La defensa de Romeu és, en realitat, la defensa d’un model de convivència amb el territori. Un model que entén que la natura no és un recurs infinit, que reconeix el valor dels ecosistemes i que aposta per un desenvolupament que no destruïsca allò que ens permet viure. És un model que contrasta amb el que ha imperat durant massa temps, basat en l’explotació intensiva, en la desregulació i en la subordinació del bé comú als interessos privats.
La lluita per Romeu és també una lluita per la dignitat. Per la dignitat d’un poble que no vol renunciar al seu patrimoni. Per la dignitat d’un territori que mereix ser cuidat. Per la dignitat d’unes generacions futures que tenen dret a heretar un entorn viu i saludable. I per la dignitat d’unes persones que entenen que la justícia ambiental és inseparable de la justícia social.
Quan es parla de protecció ambiental, sovint es cau en la idea que és una qüestió tècnica, reservada a especialistes. Però la realitat és que és una qüestió profundament política i profundament humana. Té a veure amb com volem viure, amb quins valors volem defensar i amb quina relació volem establir amb el territori. I en aquest sentit, la defensa de Romeu és una oportunitat per repensar el nostre model de desenvolupament i per apostar per un futur més just, més sostenible i més respectuós.
La marxa del dia 1 de març és un pas més en aquest camí. Un pas que suma, que visibilitza, que interpel·la. Però no serà l’últim. La protecció de Romeu requerirà constància, perseverança i una mobilització sostinguda. Requerirà que la ciutadania continue vigilant, continue exigint i continue fent sentir la seua veu. Requerirà, també, que les administracions escolten i actuen amb responsabilitat.
Romeu Paratge Natural ja no és només un lema; és una necessitat urgent. És una crida a la coherència, a la valentia i a la defensa del que és de totes. És un recordatori que el territori no és un recurs a explotar, sinó un espai a cuidar. I és, sobretot, una afirmació de vida.
Romeu, Paratge Natural ja. Perquè el futur no es pot construir sobre la destrucció. Perquè la vida ha d’estar per damunt dels beneficis. Perquè el territori és casa nostra i la casa s’estima, es protegeix i es defensa.