Hi ha projectes que naixen amb vocació de ser senzills: unir dos pobles veïns, connectar dos passejos marítims, donar continuïtat a un litoral que, per naturalesa, ja és compartit. La Senda Blava —el camí litoral que uneix Sagunt i Canet— hauria d’haver sigut un d’aquests projectes. Una actuació modesta, útil, desitjada i perfectament lògica. Però la realitat va ser una altra: anys de retards, informes, silencis administratius i una sensació permanent que el litoral és un espai on la burocràcia pesa més que el sentit comú.
Durant molt de temps, la ciutadania va veure com el projecte avançava a batzegades. No era una qüestió de pressupost —la inversió era relativament modesta— ni tampoc de voluntat social, perquè la demanda era clara i transversal. El problema estava en un altre lloc: en el complex entramat d’autoritzacions necessàries per actuar en el domini públic marítim-terrestre. Un espai on cada pas requereix informes, validacions i, sovint, una paciència infinita.
La Senda Blava va ser víctima d’aquest laberint administratiu. Els tràmits es van allargar molt més del que ningú hauria imaginat. Els veïns veien com passaven els anys sense que el projecte es materialitzara. Mentrestant, altres municipis aconseguien actuacions similars amb més agilitat. La comparació era inevitable i alimentava la sensació que alguna cosa no funcionava.
El litoral de Sagunt i Canet és un espai d’un valor ambiental i social enorme. Però també és un espai fràgil, i això fa que qualsevol intervenció requerisca una supervisió estricta. Aquesta supervisió, en teoria necessària, es convertia sovint en un mur. Els informes es demanaven, es revisaven, es tornaven a demanar. Les modificacions del traçat eren constants. Les exigències tècniques canviaven. I el projecte, que havia de ser senzill, es convertia en un exemple de com la burocràcia pot frenar fins i tot les actuacions més raonables.
La ciutadania, mentrestant, continuava esperant. Cada estiu, la mateixa pregunta: “I la senda, per a quan?”. Cada any, la mateixa resposta: “Està pendent d’autorització”. I així, legislatura rere legislatura, el projecte quedava encallat en un punt mort.
Tot va canviar el 2020. En un context diferent, amb una nova etapa administrativa i una coordinació més fluida entre institucions, el projecte va rebre finalment llum verda. Les obres es van executar amb rapidesa i la Senda Blava es va convertir en una realitat. En pocs mesos, allò que havia estat impossible durant anys es va materialitzar. I la ciutadania, que havia perdut l’esperança, va poder per fi caminar, córrer o pedalejar entre els dos municipis sense interrupcions.
La pregunta que molts es fan és inevitable: com pot ser que un projecte estiga encallat durant tant de temps i, de sobte, avance amb agilitat? La resposta no és senzilla. Les administracions públiques són organismes complexos, amb competències repartides i procediments estrictes. De vegades, un canvi de criteri tècnic, una reorganització interna o una nova manera de coordinar-se entre institucions pot desbloquejar allò que semblava impossible.
El que sí és clar és que la Senda Blava és un exemple de com la burocràcia pot condicionar el desenvolupament d’un territori. No és un cas únic, però sí paradigmàtic. I ens obliga a reflexionar sobre com gestionem el nostre litoral, com podem agilitzar els processos sense renunciar a la protecció ambiental i com podem evitar que projectes de gran utilitat social queden atrapats en un laberint administratiu.
Avui, la Senda Blava és una realitat. I és un èxit. Però també és un recordatori del que no hauria de tornar a passar. Els municipis costaners necessiten eines més àgils, canals de comunicació més clars i una administració que entenga que protegir el litoral no és incompatible amb fer-lo accessible i útil per a la ciutadania.
La història de la Senda Blava és, en el fons, la història d’un territori que estima la seua costa i que lluita per dignificar-la. És la història d’un projecte senzill que es va convertir en un repte desmesurat. I és, sobretot, la història d’una ciutadania que no es va resignar i que, finalment, va veure com la seua reivindicació es feia realitat.
Ara que el camí existeix, toca mirar endavant. Toca pensar en com millorar-lo, com ampliar-lo, com connectar-lo amb altres rutes i com convertir-lo en un element central de la mobilitat sostenible del nostre litoral. Toca, també, aprendre del passat i evitar que futurs projectes caiguen en els mateixos errors.
La Senda Blava és més que un camí. És un símbol. Un recordatori que les coses poden tardar, però arriben. I que, quan arriben, transformen el territori i la vida de la gent. Per això, cal cuidar-la, reivindicar-la i continuar treballant perquè el nostre litoral siga un espai viu, accessible i ben gestionat.