Hi ha moments en què una persona s’atura i entén que allò que passa al nostre voltant no és casualitat. I jo tinc la sensació que estem just en un d’eixos moments. No és només que es qüestionen avanços que havien costat dècades de lluita; és que es fa amb una naturalitat que espanta. Veig com s’intenta traure la paraula gènere del vocabulari institucional, com es nega la violència masclista amb una serenitat que fa feredat, com es retallen drets que les dones havien guanyat pam a pam, amb esforç i amb dolor. I quan observe tot això amb serenitat però també amb decisió, tinc clar que res d’això és fruit d’un descuit o d’una improvisació. És una estratègia política, una voluntat deliberada d’apartar les dones de les polítiques públiques, d’apartar-les de les decisions i d’arraconar-les del relat col·lectiu fins que parega que no hi han sigut mai.
I ací, a Sagunt, ho notem amb especial intensitat. Les dones som la resistència. I jo, com a aliat compromés amb el meu poble, reconec que he tardat massa anys a entendre fins a quin punt esta resistència ha sigut necessària perquè nosaltres, massa sovint, hem viscut en una comoditat que ens ha permés no veure allò que era evident. Hui ja no tinc cap excusa. Mire la meua ciutat, la que estime, i veig massa clares les petjades d’un passat —i d’un present— que ha oblidat, minimitzat o silenciat les dones que l’han construïda. I això ja no és tolerable.
Sagunt té segles d’història, però el seu espai públic encara conta un relat incomplet. El nomenclàtor municipal parla, però parla amb una absència que pesa i que fa mal. Les dades són dures de pair: de les 842 vies de la ciutat, només 37 porten noms femenins —incloent verges— mentre que 137 estan dedicades a hòmens. Les altres més de 600 no tenen cap gènere identificable. Açò vol dir que només un 20% del nostre espai públic fa referència a dones, mentre que un 80% continua reservat a figures masculines. No és una dada neutra ni anecdòtica: és simbòlica i és política. Diu molt més del que sembla. Quan una xiqueta camina pels carrers de Sagunt i no hi troba quasi cap nom de dona, el missatge que rep és silenciós però contundent: que les dones no han tingut la mateixa importància en la construcció de la ciutat. I això és fals.
Les dones han estat ací sempre. Han sostingut la vida comunitària, han treballat en l’ombra, han fet possible el que altres s’han encarregat de firmar. Que el mapa urbà les ignore no és una casualitat: és el resultat de dècades mirant només cap a una banda.
Hi ha casos que, com a aliat, em colpegen especialment, perquè evidencien una desigualtat que no es pot justificar de cap manera. Pense en Amparo Bravo. Ella va donar els terrenys a l’Ajuntament per urbanitzar tota la zona entre el Camí Real i el carrer Horts. Sense la seua aportació generosa i decisiva, aquell tros de Sagunt no seria el que és. Però quan li van dedicar un carrer, només li van posar Bravo. Res d’Amparo. Res del seu nom complet. Res que la identifique com a dona concreta, com a persona que va donar una part del seu patrimoni per al bé comú.
I després mire el cas d’Emilio Llopis, que també va donar terrenys per a construir l’Asil. A ell sí que li van posar el nom complet: Emilio Llopis. Amb totes les lletres. Per què ell sí i ella no? Per què un té nom i cognoms i l’altra queda reduïda a un cognom que podria ser de qualsevol? No puc evitar la pregunta. I tampoc puc evitar la resposta. Açò només passa perquè era dona. I dir-ho no és un atac, és un acte d’honestedat. És el primer pas per corregir-ho.
Les volen fora, i ja ni tan sols ho dissimulen. Les volen fora dels espais on es decidix el futur, fora de les estructures de poder, fora de la memòria i fins i tot fora del llenguatge. Quan eliminen les paraules també eliminen les realitats que representen, i això és exactament el que busquen: que allò que elles han conquistat a base de lluita desaparega com si mai no haguera existit. Les volen reduïdes a una presència ornamental, tolerades però sense capacitat d’incidir ni de transformar, com si foren espectadores i no protagonistes de la vida pública. I encara tenen la gosadia de presentar-ho com una simple discussió cultural, com un debat superficial que no mereix atenció. Però no ho és. Açò és una batalla pels drets d’elles, pels drets de totes les dones. Una batalla per la igualtat salarial que encara no arriba, per les cures compartides que continuen recaient sobre les seues espatles, pel dret a viure sense por, pel dret a existir plenament en tots els espais que formen part de la societat.
Quan ataquen el feminisme, no ataquen una ideologia. Ataquen la democràcia. Una democràcia que no protegeix les dones és una democràcia incompleta, afeblida i injusta. Per això, davant d’això, no podem callar. No podem deixar-nos esborrar com si no haguérem estat mai. No podem permetre que la por o la comoditat d’uns pocs definisquen els límits de la nostra presència.
Sagunt serà millor quan el seu espai públic reconega les dones amb el mateix respecte que reconeix els hòmens. Quan una xiqueta puga caminar i llegir noms que li parlen d’altres dones com ella, sabrà que també pot deixar la seua empremta. I com a aliat, sé que tinc la responsabilitat de contribuir a eixe futur. No podem continuar callant. No podem continuar fent com si açò no fóra amb nosaltres.
Per això defense que el 8 de març no siga un dia de discursos buits sinó d’accions concretes. Que l’Ajuntament de Sagunt revise el nomenclàtor, incorpore noms de dones als carrers nous i corregisca injustícies evidents com la d’Amparo Bravo. No es tracta de substituir hòmens; es tracta de reconéixer dones. Es tracta de corregir una desigualtat històrica que massa temps hem normalitzat.
I si algú pregunta què hem de fer davant d’este intent d’esborrar-nos, jo ho tinc clar. Estar. Resistir. Parlar. Fer-nos visibles. Fer que la ciutat reconega el que sempre ha estat ací. Fer que Sagunt siga un lloc on la igualtat real avance amb pas ferm, perquè ho mereixem, perquè ho hem conquistat i perquè no acceptarem res menys.
Les dones som la resistència. I jo sé que la meua obligació és estar al costat d’eixa resistència, sostenint-la, amplificant-la i lluitant perquè mai ningú puga tornar a dir que les dones no estaven, que no comptaven o que no importaven. No anem a desaparéixer. No aneu a esborrar-nos. I que quede dit, clar i alt, per a hui i per a sempre: Sagunt serà un lloc d’igualtat real.