El que més em cou no és només la pujada en si, sinó la rapidesa amb què es produeix. El petroli puja un parell de dòlars en els mercats internacionals i, com per art de màgia, al cap de dos dies el preu del carburant ja reflecteix la pujada. Però quan baixa, ai, quan baixa… aleshores tot són excuses, tot són justificacions, tot són processos lents, refinament, distribució, estocs, i un llarg etcètera que sempre juga en contra nostra. És com si les empreses petrolieres i les distribuïdores hagueren perfeccionat l’art de fer-nos creure que la realitat és molt complicada, que no ho podem entendre, que no tenim prou informació. Però la veritat és molt més senzilla: quan els interessa, els preus pugen a la velocitat de la llum; quan no els interessa, baixen a la velocitat d’un caragol cansat.
I jo, que no sóc economista ni pretenc ser-ho, em pregunte: com pot ser que un producte que, segons diuen, triga setmanes a arribar des del lloc d’origen fins al nostre dipòsit, puga pujar de preu en qüestió d’hores? Com pot ser que el carburant que ja està refinat, transportat i emmagatzemat, i que ja ha sigut pagat a un preu concret, de sobte valga més només perquè el mercat internacional ha tingut un mal dia? És com si anara al forn del barri, comprara una barra de pa, i quan estiguera a punt de pagar, la fornera em diguera que ara val un euro més perquè el blat que es collirà d’ací a dos mesos ha pujat de preu. No tindria cap sentit. Però amb la gasolina, sembla que sí.
I el pitjor és que ens hem acostumat. Ens han educat en la resignació. Ens han repetit tantes vegades que “així funciona el mercat”, que “no es pot fer res”, que “és la llei de l’oferta i la demanda”, que al final hem acabat acceptant-ho com si fóra una llei natural, com la gravetat o la fotosíntesi. Però no ho és. És una decisió humana, política, econòmica. És una estructura de poder que beneficia unes poques mans i en perjudica milions. I quan una cosa és humana, es pot canviar. El que passa és que no hi ha voluntat de canviar-la.
Quan parle amb amistats, familiars o companys i companyes de faena, totes coincidim en la mateixa sensació: estem atrapades. Necessitem el cotxe per a tot, perquè el transport públic no arriba a tot arreu, perquè els horaris no sempre quadren, perquè la vida real no és tan flexible com els discursos institucionals. I mentre nosaltres fem equilibris per arribar a final de mes, hi ha empreses que presenten beneficis multimilionaris trimestre rere trimestre. I no, no és enveja. És indignació. És la sensació que el sistema està dissenyat perquè sempre paguem les mateixes persones.
Quan escolte que “no es pot regular el preu de la gasolina perquè és un mercat lliure”, em puja la tensió. Lliure per a qui? Per a les empreses que poden apujar-lo quan volen? Per als fons d’inversió que especulen amb el petroli com si fora una fitxa més en un tauler? Per als governs que es renten les mans i diuen que no poden fer res? Perquè per a nosaltres, les persones que omplim el dipòsit, de lliure no té res. No podem triar no pagar. No podem triar un preu més baix. No podem triar una alternativa real. És un mercat lliure només per a qui té el poder de decidir.
I després està la qüestió moral, que sembla que ningú vol abordar. Com pot ser que un bé essencial per al funcionament de la societat estiga sotmés a la lògica pura i dura del benefici immediat? Com pot ser que la mobilitat, que és una necessitat bàsica, estiga en mans d’interessos privats que no tenen cap obligació de pensar en el bé comú? Ens han venut la idea que la competència és bona, que el mercat s’autorregula, que la mà invisible ho arregla tot. Però la mà invisible, quan es tracta de carburants, sempre ens pega una bufetada.
I no, no estic dient que la solució siga fàcil. No estic dient que es puga canviar tot d’un dia per l’altre. Però sí que crec que és hora de començar a parlar seriosament de regulació, de control, de transparència. És hora de preguntar-nos per què acceptem que un producte tan essencial siga objecte d’especulació. És hora de reclamar que els governs deixen de mirar cap a un altre costat i assumisquen la responsabilitat de protegir la ciutadania. Perquè si no ho fan, qui ho farà?
També és hora de parlar de mobilitat sostenible, sí, però sense hipocresies. No podem exigir a la gent que deixe el cotxe si no hi ha alternatives reals, accessibles i eficients. No podem culpabilitzar les persones que necessiten el vehicle per treballar, mentre les grans empreses continuen contaminant sense límits i els governs continuen subvencionant sectors que no volen canviar. La transició ecològica no pot ser una excusa per carregar el pes sobre les espatles de sempre.
I mentrestant, què fem? Continuem pagant. Continuem resignant-nos. Continuem fent números cada vegada que omplim el dipòsit. Continuem escoltant discursos buits sobre la recuperació econòmica, sobre la modernització, sobre la competitivitat. Però la realitat és que cada pujada de la gasolina és una baixada en la nostra qualitat de vida. És un colp directe al nostre pressupost, a la nostra tranquil·litat, a la nostra capacitat de planificar el futur.
Hi ha qui diu que queixar-se no serveix de res. Jo no ho crec. Queixar-se és el primer pas per a canviar les coses. Queixar-se és un acte de dignitat. És dir: prou. És dir: no ens enganyeu més. És dir: mereixem un sistema més just, més transparent, més humà. I encara que no tinguem totes les respostes, tenim el dret —i la responsabilitat— de fer les preguntes.
Per això escric este article. Perquè estic cansada de sentir que no hi ha alternativa. Perquè estic farta de veure com els preus pugen sense control mentre els salaris continuen igual. Perquè no vull acostumar-me a esta sensació d’impotència. Perquè crec que, si no alcem la veu, ningú ho farà per nosaltres.
Potser no canviaré el món amb estes paraules. Potser no faran tremolar els consells d’administració ni els ministeris. Però almenys, quan torne a passar per una gasolinera i mire el preu del litre, sabré que no m’he quedat callada. Que he dit el que moltes persones pensen i no sempre s’atreveixen a dir. Que he posat negre sobre blanc una indignació compartida.
I això, encara que siga poc, és un començament.