Hi ha moments en què una frase aparentment tècnica —“actuar per imperatiu legal”— es converteix en un símptoma claríssim que alguna cosa no funciona com hauria de funcionar. Quan jutges i jutgesses es veuen obligats a remarcar que actuen així, no per convicció jurídica sinó perquè la llei els força a fer-ho, és que el sistema judicial trontolla. I trontolla molt.
És indignant. És trist. I és, sobretot, insofrible per a qualsevol ciutadà que crega en la separació de poders, en la imparcialitat i en la independència judicial. La justícia hauria de ser un espai de serenitat, no un camp de batalla on determinades decisions semblen més pròximes a la pressió política que a la interpretació rigorosa del dret.
Un context que desgasta, però no derrota
Enmig d’aquest panorama, és inevitable sentir ràbia i impotència. Però també és en aquests moments quan es posa a prova la fortalesa de les persones i dels projectes polítics que treballen per un país més just, més net i més democràtic.
Per això, cal enviar tot el suport i l’ànim a Mónica Oltra i a totes les companyes i companys de Compromís que estan patint una situació que mai no hauria d’haver arribat fins ací. La persecució política disfressada de procediment judicial no sols fa mal a les persones afectades, sinó que erosiona la confiança de tota la ciutadania en les institucions.
Açò acabarà. I acabarà bé
La història ens ha ensenyat que els muntatges, les pressions i les injustícies tenen un recorregut limitat. Poden fer soroll, poden fer mal, poden retardar processos… però no poden canviar la veritat. I la veritat sempre acaba obrint-se pas.
Açò acabarà més prompte que tard. I acabarà bé.
Perquè la democràcia és tossuda. Perquè la dignitat pesa més que la manipulació. I perquè, malgrat tot, hi ha molta gent que continua creient en un país on la justícia siga justícia i no un instrument.