La Setmana Santa de Sagunt és una celebració estimada, arrelada i carregada de significat per a moltes persones del poble. Forma part del nostre patrimoni emocional, cultural i espiritual. És un espai compartit que ha passat de generació en generació i que ha sabut mantindre’s viu gràcies a la dedicació de centenars de persones que, any rere any, hi posen temps, esforç i il·lusió. Per això mateix, qualsevol debat que l’afecte desperta sensibilitats, emocions i, sovint, preocupacions. No és estrany: quan una festa és tan important, tothom vol que continue sent un referent i que conserve allò que la fa especial.
En els últims anys, però, ha emergit un tema que ha generat debat: la participació de les dones en la confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist, l’única confraria existent a Sagunt. En la votació celebrada, van participar prop de 1.500 persones cofrades i el resultat va ser clarament contrari a l’entrada de dones. Aquest resultat, tot i ser legítim, ha obert un debat profund sobre el futur de la festa, sobre el sentit de la tradició i sobre com volem que siga la Setmana Santa en els pròxims anys.
Moltes dones que formen part de l’entorn de la festa —com a familiars, col·laboradores, persones devotes o participants en altres tasques— han expressat el seu desig de poder formar part de la confraria en igualtat de condicions. Ho han fet amb respecte, amb estima i amb la voluntat de construir, no de dividir. La concentració del 13 d’abril de 2022 davant l’ermita de la Puríssima Sang va ser un exemple d’això: un acte pacífic, seré i carregat de dignitat, on es va reivindicar la possibilitat de participar d’una altra manera en la festa sense trencar-la, sinó enriquint-la.
Aquest debat no és exclusiu de Sagunt. En moltes altres ciutats de l’Estat, les dones fa temps que s’han incorporat a les confraries o a òrgans equivalents. En llocs tan emblemàtics com Sevilla, Lorca o Màlaga, la presència femenina és una realitat consolidada. També existeixen associacions de dones cofrades molt actives, com la de Cartagena. I, més enllà de la pràctica, la qüestió ha arribat als tribunals: la sentència del Tribunal Constitucional del 2025 va establir que excloure les dones vulnera drets fonamentals i que aquesta exclusió no queda protegida per la llibertat d’autoorganització quan una entitat té un pes rellevant en l’àmbit cultural o social.
Tot això situa Sagunt davant un moment clau. No es tracta d’un enfrontament entre tradició i modernitat, ni d’una batalla entre bàndols. Es tracta de decidir com volem que siga la nostra festa en el futur i de trobar un camí que permeta que totes les persones que l’estimen puguen sentir-se representades. I això només es pot fer des del respecte, el diàleg i la voluntat de construir ponts.
Per això és important recordar que moltes de les persones que defensen la incorporació de les dones ho fan precisament perquè estimen la Setmana Santa. No volen trencar res, ni imposar res, ni desfer allò que funciona. El que volen és que la festa siga més oberta, més representativa i més coherent amb els valors actuals. Volen que la Setmana Santa continue sent un espai de trobada, d’emoció i de devoció, però també un espai on totes les persones que la viuen puguen participar-hi en igualtat.
També cal tindre en compte un altre aspecte que sovint passa desapercebut: el títol d’Interés Turístic Nacional. Aquest reconeixement no és només un distintiu honorífic; implica una responsabilitat i una coherència amb els valors que es consideren fonamentals en l’àmbit cultural i turístic. Una festa que manté pràctiques excloents pot veure qüestionada la seua imatge pública i la seua capacitat de representar el conjunt de la població. I, en casos extrems, podria arribar a perdre aquest títol, amb les conseqüències que això tindria en projecció, suport institucional i impacte econòmic. No es tracta d’una amenaça, sinó d’una realitat que altres celebracions han hagut d’afrontar.
Ara bé, més enllà de les implicacions jurídiques o turístiques, el que realment importa és el futur de la festa i la convivència entre les persones que la fan possible. Per això és fonamental adoptar un to conciliador i buscar solucions que permeten avançar sense trencar res. Hi ha camins possibles, i tots passen per escoltar, dialogar i reconéixer que la Setmana Santa és de totes les persones que la viuen, la senten i la fan créixer.
Una primera via seria obrir espais de diàleg real entre totes les parts implicades. No simples reunions formals, sinó trobades sinceres on es puguen expressar preocupacions, pors, desitjos i propostes. Sovint, darrere de les resistències hi ha temors legítims: por a perdre identitat, por a canviar massa ràpid, por a que la festa deixe de ser allò que sempre ha sigut. Aquests sentiments mereixen ser escoltats i respectats. Però també mereixen ser escoltats els sentiments de les dones que volen participar, que han crescut amb la festa i que volen formar-ne part sense haver de quedar-se sempre en un segon pla.
Una segona via seria explorar fórmules de participació progressiva. No cal passar d’un extrem a l’altre de manera sobtada. Es poden plantejar proves pilot, participacions simbòliques, integracions parcials o rols nous que permeten avançar sense generar ruptures. Moltes altres ciutats han seguit aquest camí i els ha funcionat. La clau és fer-ho amb respecte i amb la voluntat d’arribar a un consens.
Una tercera via seria revisar els estatuts de la confraria amb una mirada oberta i constructiva. Els estatuts no són textos sagrats; són eines que han d’adaptar-se a la realitat del moment. Poden incorporar mecanismes de revisió periòdica, clàusules de flexibilitat o processos participatius que permeten que la confraria evolucione sense perdre la seua essència.
Una quarta via seria reforçar el paper educatiu i cultural de la Setmana Santa. Explicar la història de la festa, els seus valors, la seua evolució i el seu significat pot ajudar a entendre que la tradició no és un bloc immòbil, sinó un organisme viu que ha anat canviant al llarg dels segles. La Setmana Santa de Sagunt no és igual que fa cinquanta anys, ni que fa cent, ni que fa dos-cents. I això no l’ha debilitada; l’ha enfortida.
Una cinquena via seria implicar persones expertes en patrimoni cultural, en gestió festiva i en mediació social. A vegades, una mirada externa i professional pot ajudar a desbloquejar situacions que, des de dins, semblen irresolubles. No es tracta que ningú vinga a dir què s’ha de fer, sinó que aporte eines per facilitar el diàleg i la presa de decisions.
I, sobretot, cal recordar que la Setmana Santa és una celebració que parla de dolor, de sacrifici, de renovació i d’esperança. És una festa que convida a mirar cap a dins, a reflexionar i a buscar camins de reconciliació. Seria una llàstima que, en lloc de ser un espai que uneix, es convertira en un espai que separa. I això depén de totes les persones que la fan possible.
La incorporació de les dones no ha de ser vista com una amenaça, sinó com una oportunitat. Una oportunitat per fer la festa més rica, més plural i més representativa. Una oportunitat per demostrar que Sagunt sap cuidar les seues tradicions sense tancar-se al món. Una oportunitat per mostrar que la devoció i la igualtat poden caminar juntes.
El futur de la Setmana Santa de Sagunt no està escrit. Pot continuar sent una festa estimada, respectada i admirada. Pot continuar emocionant, unint i transmetent valors. Però perquè això siga possible, cal que totes les persones que la viuen se senten part d’ella. I això només s’aconsegueix amb diàleg, respecte i voluntat d’avançar.
La festa és de totes les persones que l’estimen. I quan s’estima una cosa, es cuida, es protegeix i es fa créixer. No es tanca, no s’exclou i no s’alça un mur. Sagunt té l’oportunitat d’escriure una pàgina nova de la seua història festiva. Una pàgina que parle d’obertura, de respecte i de convivència. Una pàgina que puga ser llegida amb orgull per les generacions futures.
La Setmana Santa pot continuar sent un símbol d’unió, d’identitat i d’esperit compartit. Només cal que totes les persones que la fan possible s’asseguen, parlen i busquen un camí que permeta avançar sense perdre allò que ens fa sentir-la com a nostra. I això, amb voluntat i respecte, és perfectament possible.