Hi ha decisions polítiques que passen quasi desapercebudes, amagades entre titulars més cridaners o entre el soroll constant de l’actualitat. Però de tant en tant n’hi ha alguna que, malgrat la seua aparença tècnica o burocràtica, té un impacte profund en la vida quotidiana, en la salut pública i en el futur de les persones més joves. La renovació massiva de llicències de salons de joc i cases d’apostes per part del Consell, després d’eliminar la distància mínima amb centres educatius, és una d’eixes decisions que mereixen una mirada crítica, pausada i valenta.
Perquè no estem parlant només de permisos administratius. Estem parlant de quin model de ciutat volem, de quins valors defensem i de quina responsabilitat assumim com a societat davant d’un problema que afecta milers de famílies: la ludopatia, especialment entre adolescents i joves. I també estem parlant de com l’educació, la prevenció i la coherència institucional haurien de ser els pilars d’un futur més just i saludable.
Quan el govern valencià decideix renovar vint-i-una llicències de salons de joc situats a menys de 850 metres d’instituts, i ho fa després d’haver eliminat precisament eixa distància mínima que protegia l’alumnat, no és una casualitat. És un canvi de rumb. És una aposta clara per un model que prioritza els interessos d’un sector econòmic molt potent per damunt de la protecció de la joventut. I és també un missatge, encara que no es diga en veu alta: que la salut pública pot esperar, que la prevenció pot esperar, que l’educació pot esperar.
Però la realitat no espera. Les dades sobre addicció al joc entre joves tampoc. I les conseqüències socials, econòmiques i emocionals d’este problema són massa greus per a mirar cap a un altre costat.
La llei del Botànic, amb totes les seues imperfeccions, va introduir un principi fonamental: que els espais de joc no podien estar a tocar dels centres educatius. No era una ocurrència. Era una mesura basada en estudis, en recomanacions internacionals i en el sentit comú. Si sabem que la proximitat física augmenta el risc, si sabem que la publicitat agressiva i la normalització del joc afecten especialment les persones joves, per què llevar eixa protecció?
La resposta és incòmoda, però necessària: perquè hi ha interessos econòmics que pressionen, perquè hi ha una visió política que entén la regulació com un obstacle i no com una eina de protecció, i perquè hi ha una voluntat de desfer tot allò que recorde a governs anteriors, encara que siga útil, encara que siga necessari, encara que funcione.
El problema és que, en este cas, no estem parlant d’un debat ideològic abstracte. Estem parlant de xiquets i xiquetes que cada dia passen per davant d’un saló de joc camí de classe. Estem parlant de joves que, en un moment vital especialment vulnerable, tenen a l’abast una activitat que pot convertir-se en una addicció silenciosa. Estem parlant de famílies que no sempre tenen les eines per detectar el problema a temps. I estem parlant d’un sistema educatiu que fa esforços enormes per educar en valors, mentre les institucions que haurien de reforçar eixe missatge el contradiuen amb les seues decisions.
La contradicció és evident. D’una banda, es parla de fomentar hàbits saludables, de previndre addiccions, de protegir la infància i l’adolescència. De l’altra, es facilita l’expansió d’un sector que viu precisament de la vulnerabilitat, de la impulsivitat i de la falsa promesa de diners fàcils. És difícil educar en la responsabilitat quan el teu entorn immediat et diu que jugar és normal, que apostar és una activitat com qualsevol altra, que no passa res.
Per això és tan important reivindicar el paper de l’educació. No només l’educació formal, la que es fa a les aules, sinó també l’educació social, la que es transmet a través de les polítiques públiques, dels espais urbans, dels missatges institucionals. Quan un govern elimina barreres de protecció, està educant. Quan un govern facilita que els salons de joc continuen a tocar dels instituts, està educant. Quan un govern envia el missatge que el joc és un negoci com qualsevol altre, està educant.
I eixa educació, malauradament, no és la que necessitem.
La ludopatia no és un vici. No és una qüestió de voluntat. És una addicció reconeguda, amb conseqüències devastadores. I com totes les addiccions, necessita prevenció, regulació i suport. No necessita permissivitat. No necessita normalització. No necessita que les institucions li obrin la porta.
És especialment preocupant que esta decisió arribe en un moment en què molts barris ja denuncien la saturació de cases d’apostes. Són negocis que es concentren en zones amb menys recursos, on la vulnerabilitat és més alta i on les oportunitats són més escasses. És un patró que es repeteix a moltes ciutats, i que no és casual. El joc busca clients fàcils, i els troba on hi ha més desesperança, més precarietat i menys alternatives d’oci.
Per això, quan el Consell decideix renovar llicències que haurien caducat amb la normativa anterior, no està fent només un gest administratiu. Està reforçant un model de desigualtat. Està perpetuant un problema que afecta especialment les persones joves i les famílies amb menys recursos. Està renunciant a un model de ciutat més justa, més saludable i més segura.
I davant d’això, l’educació torna a ser clau. Però no pot ser una educació que recaiga només en el professorat, en les famílies o en els centres educatius. Ha de ser una educació compartida, coherent, sostinguda per polítiques públiques valentes. Una educació que entenga que la protecció de la infància i la joventut no és negociable. Una educació que pose la salut per damunt dels beneficis econòmics. Una educació que no tinga por de dir que hi ha sectors que necessiten límits, i que eixos límits són necessaris per al bé comú.
És legítim que un govern tinga una visió diferent sobre com regular el joc. El que no és legítim és ignorar les evidències, minimitzar els riscos o actuar com si la ludopatia fóra un problema menor. El que no és legítim és desfer mesures de protecció sense oferir alternatives. El que no és legítim és posar en risc la salut de les persones joves per afavorir un sector econòmic que, per definició, necessita clients que perden.
La política ha de ser, sobretot, responsabilitat. I la responsabilitat implica pensar en el futur, no només en el present. Implica escoltar les persones expertes, les famílies, els centres educatius, les associacions que treballen amb persones afectades per la ludopatia. Implica entendre que la protecció de la infància i la joventut és una obligació moral i institucional.
Per això, este article és també una crida. Una crida a recuperar el sentit comú. A posar la salut pública al centre. A entendre que l’educació no pot lluitar sola contra un entorn que normalitza el joc. A exigir polítiques coherents, valentes i responsables. A recordar que les ciutats que construïm hui seran els espais on creixeran les generacions futures.
I sobretot, és una crida a no resignar-nos. A no acceptar que el joc siga una presència inevitable als nostres carrers. A no permetre que la vulnerabilitat siga un negoci. A defensar un model de ciutat que cuide, que protegisca i que eduque de veritat.
Perquè el futur no es juga. El futur es construeix. I mereixem construir-lo amb responsabilitat, amb coherència i amb valentia.