“La ciència no té gènere, però el sistema sí. Trenquem-lo.” Amb esta frase contundent, Teresa Lozano posa el dit en la nafra d’una de les grans contradiccions del nostre temps. La ciència, en la seua essència, hauria de ser un espai de recerca objectiva, oberta, universal. Però la realitat és ben distinta: el sistema que envolta la ciència —les institucions, les jerarquies, les oportunitats, els reconeixements— està profundament travessat per desigualtats de gènere, de classe, d’origen i de moltes altres formes de discriminació. I això no només perjudica les persones que en queden fora, sinó que empobreix el coneixement col·lectiu.
Durant segles, les dones han estat excloses de la ciència. No perquè no tingueren capacitat, sinó perquè el sistema les ha invisibilitzades, menystingudes o directament expulsades. Quan pensem en científics famosos, ens venen al cap noms com Newton, Darwin, Einstein. Però quantes dones científiques coneixem? I quantes d’elles apareixen als llibres de text? La història de la ciència està plena de dones brillants que van fer aportacions fonamentals, però que van ser silenciades o relegades a un segon pla. Rosalind Franklin, per exemple, va ser clau en el descobriment de l’estructura del DNA, però el reconeixement se’l van endur Watson i Crick. I com ella, tantes altres.
Aquesta invisibilització no és cosa del passat. Encara hui, les dones i les persones no normatives troben molts més obstacles per a accedir, progressar i ser reconegudes en l’àmbit científic. Les dades són clares: hi ha menys dones en carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), menys dones en càrrecs de responsabilitat, menys dones premiades, menys dones citades. I això no és perquè no hi haja talent, sinó perquè el sistema està dissenyat per a reproduir privilegis.
El sistema científic està travessat per una cultura patriarcal que valora la competitivitat per damunt de la col·laboració, que premia la hiperproductivitat i penalitza la maternitat, que associa l’autoritat amb la masculinitat i que perpetua estereotips de gènere. A més, moltes vegades, les dones han de demostrar el doble per a ser considerades iguals. Han de lluitar contra el sostre de vidre, contra el terra enganxós, contra el biaix inconscient i contra la violència simbòlica —i de vegades també física— que encara existeix en molts espais acadèmics i científics.
Però no tot són obstacles. També hi ha resistències, aliances i transformacions. Cada vegada més dones estan alçant la veu, reclamant el seu lloc, creant xarxes de suport i impulsant una ciència més inclusiva, més diversa i més justa. El feminisme ha entrat en els laboratoris, en les aules, en les institucions, i està qüestionant no només qui fa ciència, sinó també com es fa i per a qui es fa. Perquè no es tracta només d’afegir dones al sistema existent, sinó de transformar-lo des de les arrels.
Una ciència feminista no és una ciència “de dones”, sinó una ciència que reconeix la diversitat de mirades, d’experiències i de sabers. És una ciència que posa la vida al centre, que escolta les necessitats de les comunitats, que trenca amb la idea de neutralitat per a assumir una responsabilitat social. És una ciència que entén que el coneixement no és patrimoni d’una elit, sinó un bé comú que ha de servir per a millorar la vida de totes les persones.
També cal parlar de la importància de l’educació. Si volem una ciència més igualitària, hem de començar per les escoles. Hem de trencar amb els estereotips que diuen que les xiquetes no són bones en matemàtiques o que la tecnologia és cosa de xics. Hem de oferir referents diversos, fomentar la curiositat, valorar la creativitat i construir espais d’aprenentatge lliures de sexisme. Perquè la ciència no naix a la universitat, sinó molt abans, quan una criatura es pregunta per què plou o com vola un ocell.
A més, és fonamental que les institucions científiques assumisquen el seu paper en aquest canvi. No n’hi ha prou amb declaracions de bones intencions. Calen polítiques actives d’igualtat, protocols contra l’assetjament, mesures de conciliació, criteris d’avaluació que no penalitzen la maternitat ni la diversitat de trajectòries. Cal reconéixer i valorar les aportacions de totes les persones, siguen com siguen, i garantir que ningú quede fora per motius de gènere, origen, orientació sexual o condició social.
Trencar el sistema no vol dir destruir-lo, sinó reconstruir-lo des d’una altra mirada. Vol dir qüestionar allò que hem donat per fet, obrir espais de diàleg, escoltar les veus silenciades i imaginar noves formes de fer ciència. Vol dir entendre que la igualtat no és una amenaça, sinó una oportunitat per a fer millor ciència, més rigorosa, més rellevant, més humana.
La frase de Teresa Lozano és una crida a l’acció. Ens recorda que la ciència no és aliena a les estructures de poder, i que si volem una ciència realment universal, hem de lluitar contra les desigualtats que la travessen. Ens convida a trencar el sistema, no per caprici, sinó per justícia. Perquè només trencant el sistema podrem construir un món on la ciència siga de veritat per a totes i tots.
I és que, al cap i a la fi, la ciència no és només una eina per a entendre el món. És també una eina per a transformar-lo. I per a fer-ho, cal que totes les mans, totes les ments i tots els cors hi tinguen cabuda.