Cada 11 de febrer es commemora el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència, una jornada que vol celebrar la presència femenina en el món científic, però sobretot denunciar allò que continua sense canviar. La ciència, aquesta eina poderosa que transforma societats, encara avança amb una desigualtat estructural que silencia talents, limita perspectives i priva el món de solucions més justes, creatives i completes.
Les xifres globals continuen revelant una realitat alarmant: les dones representen aproximadament una tercera part del personal investigador, i aquest percentatge porta massa temps estancat. Tot i que més dones que mai arriben a l’educació superior, la presència femenina en estudis científics, tecnològics, d’enginyeria i matemàtiques continua sent limitada. Aquesta bretxa no és fruit de la casualitat; és el resultat de dècades d’estereotips, expectatives socials diferents i models educatius que encara no són capaços de corregir els biaixos que comencen en la infantesa.
En les escoles, les xiquetes encara creixen escoltant, explícitament o de manera subtil, que la ciència és cosa de xics. Ho noten en la manera com se les tracta quan dubten, en la poca presència de referents femenins als llibres, en l’atenció que rep el seu interès quan volen destacar en matemàtiques o física. Aquesta falta de suport i reconeixement impacta directament en la seua confiança. Les xiquetes, moltes vegades, no deixen de ser bones en ciències: deixen de creure que ho són.
Quan arriben a batxillerat i han de triar itineraris, la pressió social i els estereotips pesen més que les dades i les capacitats. I més endavant, fins i tot quan arriben a la universitat, la segregació per gènere és encara evident: hi ha carreres on la presència femenina és minúscula, i no per falta d’aptitud, sinó perquè durant anys se’ls ha transmés que no és el seu lloc.
Però la barrera no acaba en l’accés. Les dones que aconsegueixen entrar en el món científic i tecnològic sovint es troben amb un terreny ple d’obstacles: menys finançament per als seus projectes, menys opcions de promoció, més càrrega de cures i, massa sovint, entorns laborals que no són segurs o no valoren la seua aportació de la mateixa manera que la dels homes. La famosa “tuberia que degota” és real: moltes dones entren en la carrera científica, però molt poques aconsegueixen mantindre’s fins als nivells alts de la professió.
La desigualtat no és només injusta per a elles; és un problema per a tota la societat. Quan la ciència es fa sense la mirada de les dones, es fan diagnòstics incomplets, es dissenyen productes que no contemplen totes les realitats i es reprodueixen biaixos que afecten la vida quotidiana de milions de persones. Les tecnologies d’intel·ligència artificial que no reconeixen bé les veus femenines, els protocols mèdics dissenyats majoritàriament amb dades d’homes, o les investigacions que passen per alt qüestions que afecten sobretot dones són només alguns exemples de les conseqüències d’aquesta desigualtat.
Tot açò ens porta a una conclusió clara: no n’hi ha prou amb celebrar un dia. Calen canvis profunds. Es necessita una educació que anime les xiquetes a sentir-se capaces i benvingudes en la ciència des de ben menudes. Fan falta programes de mentoria, referents visibles i polítiques reals de conciliació perquè ningú haja de renunciar a la seua carrera científica per falta de suport. Necessitem institucions que avaluen i correigisquen els seus propis biaixos, que garantisquen transparència en la promoció i en el finançament, i que tinguen tolerància zero davant de qualsevol mena de discriminació o assetjament.
La ciència ha de ser un espai on totes les ments puguen aportar i créixer. No és només una qüestió d’equitat; és una qüestió de qualitat científica i de progrés social. Quan les xiquetes veuen dones fent ciència, quan escolten les seues històries i entenen que no hi ha barreres que no es puguen trencar, s’obri una porta que ja no es tanca.
El 11 de febrer no ha de ser un dia per a felicitar-nos, sinó un dia per a exigir més. Més coherència, més accions, més responsabilitat i més valentia per transformar un sistema que, encara avui, continua deixant fora massa talent. La ciència necessita totes les veus, i el futur del món depén que les escoltem i les incorporem com cal.