Hi ha ciutats que semblen condemnades a viure a l’ombra de les grans capitals, com si la història només poguera escriure’s en lletres majúscules a París, Roma o Londres. I després hi ha Sagunt, una ciutat que, sense buscar-ho, ha anat deixant empremtes inesperades en llocs on ningú no pensaria trobar-la. Una d’aquestes empremtes, potser la més sorprenent, és la seua presència al Arc de Triomf de París, el monument que Napoleó va concebre com a gran altar de la glòria militar francesa.
Que una ciutat mediterrània, de poc més de 60.000 habitants en l’actualitat, aparega inscrita en un dels monuments més icònics del món és una d’aquelles ironies delicioses de la història. Però no és casualitat. Sagunt representa una idea que Napoleó admirava profundament: la resistència heroica, la defensa fins a l’últim alè, la fidelitat a uns principis encara que això supose la destrucció. I aquesta idea, més que qualsevol victòria militar, és la que ha sobreviscut al pas dels segles.
Una ciutat que es nega a desaparèixer
Sagunt és una ciutat que ha viscut moltes vides. Ibèrica, romana, medieval, industrial… Cada etapa ha deixat capes superposades que encara hui es poden llegir en el paisatge urbà. Però si hi ha un episodi que ha marcat la seua identitat fins a convertir-la en mite, és el setge d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica.
La història és coneguda: Sagunt, aliada de Roma, es va negar a sotmetre’s a Cartago. Anníbal, irritat per aquella insolència, va assetjar la ciutat durant mesos. Els saguntins, lluny de rendir-se, van resistir fins al final, fins que la ciutat va caure i molts habitants van preferir la mort abans que la submissió.
Aquest episodi, narrat per autors clàssics com Tit Livi, va convertir Sagunt en un símbol de lleialtat i sacrifici. No era només una ciutat derrotada; era una ciutat que havia triat morir dempeus. I aquesta imatge, poderosa i tràgica, va travessar els segles fins arribar a l’Europa del segle XIX.
Napoleó i la fascinació per la història antiga
Napoleó Bonaparte no era només un militar brillant; era també un home profundament obsessionat amb la història clàssica. Veia en Roma i en Grècia els models de grandesa que França havia d’imitar. Quan va ordenar construir l’Arc de Triomf el 1806, després de la victòria d’Austerlitz, no volia només un monument commemoratiu. Volia un símbol que connectara la França napoleònica amb les gestes immortals de l’antiguitat.
Per això, l’Arc de Triomf no és només un catàleg de batalles franceses. És també un compendi de referents històrics que Napoleó considerava exemplars. I entre aquests referents, sorprenentment, hi havia Sagunt.
Per què? Perquè per a Napoleó, Sagunt representava exactament allò que ell volia projectar: coratge, resistència, honor. No importava que la ciutat haguera sigut destruïda. El que importava era el missatge: hi ha causes que mereixen ser defensades fins al final.
Sagunt al cor de París
Quan un visitant s’acosta a l’Arc de Triomf, veu un monument imponent, carregat de noms, dates i relleus. Entre aquests noms, gravat en pedra, apareix “SAGONTÉ”, la versió francesa de Sagunt. No és un detall menor. És un reconeixement solemne, inscrit en un monument que simbolitza la memòria col·lectiva de França.
És fascinant pensar que, mentre milions de turistes passen cada any per aquell arc, fent fotos i admirant la seua grandiositat, pocs saben que un dels noms que hi apareixen pertany a una ciutat valenciana. Sagunt, silenciosa i discreta, observa des de la pedra parisenca com el món desfila davant d’ella.
Aquest fet, que podria semblar anecdòtic, diu molt sobre la capacitat d’una ciutat per transcendir el seu territori. Sagunt no és només un punt al mapa; és una idea. I les idees, quan són poderoses, viatgen lluny.
La paradoxa de la glòria: victòria o resistència?
Hi ha una paradoxa interessant en tot això. L’Arc de Triomf celebra victòries, però Sagunt no va guanyar. Sagunt va perdre, i va perdre de manera devastadora. Però la història, capritxosa com sempre, ha decidit que la seua derrota siga més memorable que moltes victòries.
Això planteja una reflexió profunda: què és realment la glòria?
És triomfar en una batalla o és mantindre’s fidel a uns principis encara que això supose la derrota?
Napoleó, que va conéixer tant la glòria com la caiguda, ho tenia clar. Per a ell, la grandesa no estava només en vèncer, sinó en resistir. I Sagunt era l’exemple perfecte.
Sagunt com a metàfora del Mediterrani
Sagunt és, en molts sentits, una metàfora del Mediterrani: una terra que ha sigut encreuament de cultures, escenari de conflictes i espai de resistència. El Mediterrani és un mar de memòria, i Sagunt és una de les seues veus més antigues.
Quan Napoleó va incloure Sagunt en el seu monument, estava reconeixent també la importància d’aquest llegat mediterrani. França, que sempre ha mirat cap al sud amb una barreja de fascinació i ambició, trobava en Sagunt un pont simbòlic amb aquella antiguitat que tant admirava.
El valor de recordar
En un món que avança a una velocitat vertiginosa, on les notícies duren hores i les modes minuts, monuments com l’Arc de Triomf ens recorden que hi ha històries que mereixen ser preservades. Sagunt, amb la seua inscripció discreta però persistent, és una d’aquestes històries.
Recordar Sagunt és recordar que la identitat d’un poble no es construeix només amb victòries, sinó també amb sacrificis. És recordar que la memòria col·lectiva no és un catàleg de triomfs, sinó un mosaic complex de lluites, resistències i decisions difícils.
Sagunt hui: entre la història i el futur
La Sagunt actual és una ciutat que combina orgull històric i dinamisme contemporani. El seu teatre romà restaurat, el castell que domina la vall, el barri jueu, les restes industrials de la siderúrgia… tot això conviu amb una ciutat viva, que mira cap al futur sense oblidar el seu passat.
I potser ací està la clau: Sagunt no viu de la nostàlgia. No és un museu a l’aire lliure. És una ciutat que continua reinventant-se, que continua resistint, que continua sent fidel a la seua essència. I això, en el fons, és el que la connecta amb aquell esperit que Napoleó va voler immortalitzar.
Un nom gravat en pedra
Quan pensem en Sagunt inscrit a l’Arc de Triomf, no hauríem de veure-ho com una curiositat turística, sinó com un símbol. Un símbol de com la història pot unir llocs aparentment llunyans. Un símbol de com una ciutat pot transcendir la seua geografia. Un símbol de com la memòria pot convertir una derrota en un triomf moral.
Sagunt no va triar aparéixer a París. No va demanar-ho. Però la seua història, la seua resistència i el seu llegat van ser tan potents que van acabar gravats en pedra a mil quilòmetres de distància.
I això, siga com siga, és una forma de victòria.