Carnestoltes és una de les celebracions més antigues i estimades de la nostra cultura mediterrània. És una festa que anuncia l’arribada de la Quaresma i que convida, abans de la moderació, a un període breu però intens de llibertat, color i desordre volgut. Durant aquests dies, els carrers s’omplin de disfresses, de crítica dissimulada darrere d’una màscara i d’un ambient que trenca la rutina i enalteix la imaginació.
Els orígens de Carnestoltes s’arrelen en civilitzacions molt anteriors a la nostra. Grecs i romans celebraven festivitats que permetien capgirar l’ordre social habitual. En les Dionisíaques o en les Saturnals, els rols es posaven del revés i els límits socials s’esvaïen. Aquest esperit de subversió controlada ha travessat els segles i s’ha adaptat, amb el temps, als ritmes i necessitats de cada societat. Amb la cristianització, la festa es convertí en l’última disbauxa abans del temps d’austeritat que representa la Quaresma, una mena de respir festiu que marca el calendari.
En molts pobles, aquesta festa gira al voltant d’una figura central: el Rei Carnestoltes. Representa l’excés, la llibertat i la llicència per dir allò que no sempre es pot dir. Sovint se’l retrata amb un aire grotesc o exagerat, com un esperit burlaner que presideix els actes i dicta discursos en què la ironia i la sàtira són protagonistes. La festa sol cloure amb el seu judici i la seua crema o soterrament. Aquest acte simbolitza el final de la disbauxa, però no és un final definitiu. Cada any, el personatge renaix i recorda que la vida necessita moments per a somriure, exagerar i desfogar-se.
El caràcter irreverent de Carnestoltes és un dels seus trets més particulars. Les disfresses són un joc, però també un instrument que permet protestar, reivindicar o ridiculitzar allò que, en altres contextos, seria més difícil d’expressar. És una festa de creativitat col·lectiva que, a través de la sàtira, mostra una realitat alternativa i permet mirar el món des d’una altra perspectiva, més lliure i espontània.
Al País Valencià, la festa adopta formes diverses segons el municipi. Hi ha llocs on predominen els passacarrers amb música de xaranga, comparses que desfilen amb temàtiques variades i tradicions que s’han mantingut vives al llarg de generacions. En altres poblacions, encara perduren rituals com el soterrament simbòlic de la sardina o actes que barregen humor, costumisme i participació popular. L’escola també és un espai destacat en aquesta celebració, on xiquets i xiquetes experimenten amb disfresses, colors i imaginaris diversos, gaudint d’un dia en què tot és possible.
Carnestoltes és, sobretot, un patrimoni emocional compartit. Uneix persones molt diferents sota un mateix esperit festiu. Els majors recuperen records de com vivien aquesta festa en temps passats; els joves la reinventen amb noves idees; i els menuts la viuen amb l’entusiasme propi de qui tot ho descobreix per primera vegada. Representa un espai de llibertat, humor i imaginació que, any rere any, renova la seua força.
És una celebració que ens recorda que, de tant en tant, la societat necessita un marge per a trencar motles, per a burlar-se de si mateixa i per a transformar els carrers en un escenari on reina la fantasia. Quan arriba Carnestoltes, el món es gira del revés durant unes hores i, paradoxalment, aquest desordre ens ajuda a recompondre’l amb una mirada més fresca quan la festa s’acaba.