Hi ha ciutats que carreguen amb un llegat tan immens que, paradoxalment, sembla que ningú sap ben bé què fer-ne. Sagunt és una d’eixes ciutats. El seu castell, el seu teatre romà i el seu patrimoni industrial i arqueològic formen un mosaic únic a la Mediterrània. Però també formen un mirall incòmode: el d’un poble que porta dècades reclamant el que li correspon mentre les administracions superiors, tant de Madrid com de València, es passen la pilota, anuncien plans, fan visites solemnes i, al final, deixen que el temps continue fent la faena que no fan elles.
L’últim episodi d’esta història interminable és la visita conjunta del Govern d’Espanya, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Sagunt, que han tornat a anunciar un pla director per al Teatre Romà i el Castell. Un document que, segons expliquen, aportarà una visió global, coherència i una estratègia a llarg termini. Paraules que sonen molt bé, però que tenen un problema enorme: el pla director ja era obligatori i el van deixar caducar.
La pregunta, per tant, és inevitable. Com podem confiar en un nou anunci quan ni tan sols han sigut capaces de mantindre vigent l’instrument bàsic de planificació que ja existia?
El ritual dels anuncis: una litúrgia buida
S’ha destacat el caràcter històric de la trobada entre les tres administracions. És cert que no és habitual veure-les juntes, però això no converteix l’acte en històric. El que seria realment històric, i fins i tot revolucionari, seria que, per una vegada, el compromís es traduïra en pressupost real, continuat i suficient.
Sagunt no necessita més fotos, ni més declaracions solemnes, ni més promeses de futur. Necessita diners, personal, manteniment, excavacions sistemàtiques, museïtzació i una gestió que tracte el seu patrimoni com el que és: un tresor d’importància estatal, no un decorat per a visites institucionals.
I això no és una opinió, és una realitat visible. El castell continua mostrant zones en ruïna, estructures inestables, restes arqueològiques sense estudiar i espais sense cap ús. El teatre romà, després de dècades de polèmica, continua sense un projecte museogràfic integral. El patrimoni industrial del Port de Sagunt, malgrat alguns avanços puntuals, continua esperant una aposta clara i sostinguda.
Mentrestant, cada cert temps arriba una delegació, fa un recorregut, anuncia actuacions urgents i se’n torna. I el cicle es repeteix, com si el patrimoni poguera aguantar indefinidament sense una intervenció seriosa.
El pla director: obligatori, caducat i ara ressuscitat
El punt més greu de tota esta història és el que quasi passa desapercebut: el pla director és obligatori. No és un caprici, no és un extra, no és un regal. És una exigència legal per a la gestió d’un Bé d’Interés Cultural d’esta magnitud.
I, malgrat això, el pla va caducar. Ningú el va renovar. Ningú va activar el procés per actualitzar-lo. Ningú va assumir responsabilitats. Simplement, es va deixar morir.
Ara, el Ministeri anuncia que en 2026, dos anys més tard, adjudicarà la redacció d’un nou pla. Açò significa dos anys més sense instrument de planificació i, després, quan s’adjudique, encara vindran mesos o anys de redacció, revisió, aprovació i aplicació.
Sagunt no pot esperar tant. El seu patrimoni tampoc.
La comparació incòmoda: Xàtiva com a exemple
La comparació amb el Castell de Xàtiva és inevitable. I és dolorosa. No perquè Xàtiva no mereixca el que té, sinó perquè evidencia el que Sagunt no té.
Xàtiva compta amb un pla director vigent i aplicat, inversions continuades, personal estable, una estratègia turística coherent, una museïtzació atractiva i funcional i una imatge de marca consolidada.
Sagunt, en canvi, té un pla director caducat, intervencions puntuals i disperses, manteniment insuficient, zones tancades o degradades, restes arqueològiques sense estudiar i un relat turístic fragmentat.
La diferència no és casual. És política, pressupostària i estructural.
El paper de les associacions i de la ciutadania: les úniques que no fallen
Si Sagunt no ha perdut el seu patrimoni és, en gran part, gràcies a les associacions culturals, patrimonials i veïnals que porten dècades lluitant. Són estes entitats i persones les que han denunciat l’abandonament, les que han organitzat activitats, les que han pressionat les administracions, les que han mantingut viva la memòria i la reivindicació.
Per això és imprescindible una cosa que encara no s’ha dit prou alt: Sagunt ha de decidir sobre Sagunt. No Madrid. No València. No despatxos llunyans que no trepitgen el castell més que un dia cada dos anys.
El pla director, si realment vol ser útil, ha d’incloure participació real de les associacions, consultes públiques vinculants, transparència absoluta en pressupostos i calendari i un òrgan de seguiment amb representació local majoritària. Sense això, serà un document més per a un calaix.
El problema de fons: el patrimoni com a decorat, no com a projecte
El que passa a Sagunt no és un cas aïllat. És un símptoma d’un model de gestió patrimonial que tracta els monuments com a escenaris per a fotos institucionals, no com a projectes de país.
Quan el patrimoni es converteix en decorat, les actuacions són puntuals i no estructurals, els pressupostos són intermitents i no estables, les decisions es prenen des de lluny i no des del territori, les prioritats són polítiques i no tècniques i els resultats són superficials i no transformadors.
Sagunt mereix molt més que això. I ho mereix no només per la seua història, sinó també pel seu futur.
El castell i el teatre: dos símbols, una mateixa negligència
El castell és un gegant ferit. El teatre és un símbol mal resolt. Tots dos comparteixen dècades de desatenció, intervencions parcials i absència de planificació.
El castell presenta zones en ruïna sense intervenció, muralles amb patologies estructurals, espais sense ús ni museïtzació, accessibilitat deficient i restes arqueològiques sense estudiar.
El teatre arrossega un debat etern sobre la seua restauració, una absència de projecte museogràfic integral, una falta d’activitat cultural estable i una infrautilització com a recurs turístic.
I, mentrestant, Sagunt no és Ciutat Patrimoni de la Humanitat, no té un reconeixement internacional proporcional al seu valor i no rep inversions equiparables a altres enclavaments.
La solució no és un pla: és un compromís
Un pla director és necessari, però no suficient. El que cal és un pressupost plurianual garantit, personal tècnic estable i especialitzat, excavacions sistemàtiques i no puntuals, una museïtzació moderna i coherent, la integració del patrimoni industrial en el relat global, una participació ciutadana real i una transparència absoluta.
I, sobretot, cal una cosa que no es pot anunciar en una roda de premsa: voluntat política real.
Sagunt no vol ser un problema: vol ser una oportunitat
El patrimoni de Sagunt no és una càrrega. És una oportunitat econòmica, cultural i turística de primer ordre. Però per aprofitar-la cal invertir, planificar i escoltar.
Sagunt podria ser un referent mediterrani en arqueologia romana, un pol cultural amb programació estable al teatre, un exemple de recuperació de patrimoni industrial, un destí turístic de primer nivell i un laboratori de gestió patrimonial participativa.
Però res d’això passarà mentre les administracions continuen tractant la ciutat com un apèndix i no com un centre.
El futur: o es decideix des de Sagunt, o no serà
La reivindicació és clara i legítima: Sagunt ha de tindre veu decisiva en el seu patrimoni. No pot ser que Madrid marque el ritme, que València marque les prioritats i que Sagunt només espere.
El patrimoni és de totes i tots, però la responsabilitat directa és de qui el viu, el pateix i el defensa cada dia.
Per això, qualsevol pla director que no situe Sagunt al centre serà paper mullat.
Prou d’anuncis, és hora de resultats
La visita institucional pot ser un gest positiu, però només serà útil si va seguida de fets. I els fets, en patrimoni, tenen noms molt concrets: pressupost, personal, planificació, execució, seguiment i participació.
Tot el demés són paraules.
Sagunt no vol més paraules. Sagunt vol respecte. Sagunt vol compromís. Sagunt vol decidir. Sagunt vol futur.
I el futur no vindrà d’un anunci, sinó d’una responsabilitat compartida però liderada des d’ací, des de la ciutat que porta més de dos mil anys resistint, lluitant i reclamant el que li correspon.