Hi ha conceptes que, tot i nàixer lluny del nostre entorn immediat, acaben descrivint amb una precisió sorprenent allò que vivim cada dia. La finestra d’Overton és un d’aquests. Aquest marc teòric, que explica quines idees són considerades acceptables en un moment determinat, ajuda a entendre per què en alguns municipis el debat públic sembla viu i expansiu, mentre que en altres es percep com un espai reduït, fràgil i sovint condicionat per silencis que pesen més que les paraules. Sagunt, amb la seua complexitat territorial, la seua història industrial i la seua diversitat social, és un d’aquests llocs on la finestra d’Overton sembla haver-se anat fent més estreta amb el pas del temps.
Quan es parla amb persones del municipi, siga al nucli històric o al Port, siga en entitats culturals, associacions veïnals o espais informals, apareix una sensació compartida: hi ha temes que es poden tractar amb naturalitat i d’altres que, tot i ser importants, es perceben com a incòmodes. No perquè no importen, sinó perquè s’ha instal·lat la idea que és millor no tocar-los. Aquesta autocensura col·lectiva, sovint subtil, és un símptoma clar que la finestra d’Overton s’ha reduït. I quan això passa, el municipi perd capacitat de pensar-se, de projectar-se i de discutir-se amb maduresa.
La política local, que hauria de ser l’espai més pròxim i més permeable a les necessitats de la ciutadania, es veu afectada per aquesta dinàmica. Quan determinades qüestions desapareixen del debat públic, no ho fan perquè s’hagen resolt. Ho fan perquè s’ha assumit que qüestionar-les pot generar tensions, incomoditats o reaccions adverses. I així, a poc a poc, el que era debat es converteix en tabú, i el que era discrepància legítima es transforma en silenci.
Un dels àmbits on això es percep amb més claredat és en la relació entre Sagunt i el Port. Aquesta dualitat territorial, que ha marcat la història recent del municipi, continua sent un tema sensible. Moltes persones expressen que parlar-ne obertament pot generar malentesos o ser interpretat com una presa de posició. Això fa que, sovint, es preferisca evitar el tema o tractar-lo de manera superficial. Però evitar un debat no resol les tensions que l’originen; simplement les amaga. I quan un municipi no pot parlar amb naturalitat de la seua pròpia estructura territorial, la finestra d’Overton s’ha fet massa estreta.
Un altre exemple és la gestió del patrimoni històric i industrial. Sagunt és un municipi amb un llegat excepcional: des del teatre romà fins al patrimoni siderúrgic, passant per espais naturals i elements arquitectònics que expliquen segles d’història. Tot i això, moltes persones perceben que la discussió sobre com preservar, restaurar o donar ús a aquest patrimoni es fa amb una prudència excessiva. Hi ha qui considera que qualsevol crítica pot ser interpretada com una oposició frontal, i qui pensa que qualsevol proposta alternativa pot ser vista com una extravagància. Aquesta por a desentonar limita la capacitat del municipi per imaginar projectes ambiciosos i per discutir amb profunditat quin paper ha de jugar el patrimoni en el futur de la ciutat.
També hi ha un silenci notable al voltant del model econòmic i industrial. Sagunt ha estat, històricament, un municipi marcat per la indústria, i continua sent-ho. Però parlar del futur econòmic, de la diversificació, de l’impacte de les grans empreses o de la sostenibilitat del model productiu és, sovint, un exercici que es fa amb cautela. Algunes persones expliquen que expressar posicions crítiques pot ser percebut com un atac a l’ocupació, mentre que defensar determinades transformacions pot ser vist com una ingenuïtat. Aquesta tensió fa que el debat siga menys ric del que podria ser, i que moltes idees queden fora de la finestra d’Overton simplement perquè no encaixen en el marc del que es considera realista.
A tot això s’hi suma un fenomen que moltes persones del municipi comenten en veu baixa: la percepció que l’alcalde, siga qui siga en cada moment, pot generar simpatia personal, i que aquesta simpatia actua com un amortidor del debat. Hi ha qui diu que veu coses que no li agraden, que detecta decisions discutibles o que percep mancances en la gestió, però que no les verbalitza perquè l’alcalde cau bé, perquè és proper, perquè té bona imatge o perquè resulta incòmode qüestionar algú que genera afinitat. Aquesta dinàmica, que no és exclusiva de Sagunt però que ací es fa especialment visible, contribueix a estretejar encara més la finestra d’Overton. Quan la simpatia personal pesa més que la necessitat de debat, el municipi perd capacitat crítica. I quan la ciutadania calla per no trencar una harmonia aparent, el silenci es converteix en norma.
La conseqüència d’aquesta reducció del debat és que moltes persones tenen la sensació que les decisions es prenen en un espai massa tancat, massa condicionat per allò que es pot dir i allò que no. Quan la finestra d’Overton es fa estreta, les veus que queden fora no desapareixen: simplement deixen de ser escoltades. I això genera frustració, desconnexió i una percepció que la política local no reflecteix la pluralitat real del municipi.
Però Sagunt és un municipi que, històricament, ha sabut reivindicar-se. La seua trajectòria està plena de moments en què la ciutadania ha demostrat capacitat d’organització, de resistència i de creativitat. Aquesta energia continua viva, i moltes persones reclamen que el debat públic siga més valent, més obert i més capaç d’assumir la complexitat del municipi. Reclamen que es puguen plantejar alternatives sense que siguen etiquetades automàticament com a radicals o inviables. Reclamen que es puga parlar del futur sense por de desentonar. Reclamen, en definitiva, una finestra d’Overton més ampla.
Reobrir aquesta finestra no significa imposar cap agenda concreta. Significa, simplement, permetre que totes les agendes puguen ser escoltades. Significa recuperar la capacitat de discutir amb profunditat, d’acceptar el desacord i d’entendre que el debat no és una amenaça, sinó una eina. Significa reconéixer que un municipi amb la història, la diversitat i la vitalitat de Sagunt mereix un debat públic a l’altura.
Per aconseguir-ho, cal que la ciutadania se senta empoderada per expressar-se sense por. Cal que les institucions fomenten espais de participació real, on les idees no siguen filtrades per la seua comoditat política, sinó valorades pel seu potencial transformador. Cal que els mitjans locals, les entitats i els col·lectius socials contribuïsquen a ampliar el marc del debat, no a restringir-lo. I cal, sobretot, que es reconega que la pluralitat no és un problema, sinó una riquesa.
Sagunt no és un municipi petit. No ho és en història, ni en identitat, ni en ambició. És un municipi que ha sabut reinventar-se moltes vegades, i que continua tenint per davant reptes enormes i oportunitats extraordinàries. Però per aprofitar-les, necessita un debat públic que no tinga por de mirar lluny, de qüestionar-se i de reinventar-se. Necessita una finestra d’Overton que no siga una escletxa, sinó una obertura ampla i lluminosa.
Potser ha arribat el moment que el municipi recupere aquesta amplitud. Potser ha arribat el moment que la ciutadania torne a sentir que pot parlar de tot, sense por i sense límits artificials. Potser ha arribat el moment que Sagunt, amb tota la seua força i la seua diversitat, torne a obrir la finestra.