Cada nova edició del Baròmetre de Fad Juventud és una finestra oberta a les inquietuds, contradiccions i esperances de les persones joves de l’Estat espanyol. No és només un estudi sociològic: és un termòmetre emocional, polític i cultural que ens ajuda a entendre com es transforma la mirada d’una generació que sovint és jutjada, però poques vegades escoltada amb profunditat. En aquesta ocasió, el baròmetre ens ofereix dades que, comparades amb les edicions anteriors, dibuixen un panorama complex, ple de tensions internes i de moviments de fons que mereixen ser analitzats amb calma i amb voluntat de comprensió.
Una de les primeres coses que crida l’atenció és la davallada en la identificació amb el feminisme. Si en edicions anteriors el percentatge de joves que es definien com a feministes havia anat creixent de manera sostinguda, ara observem un retrocés que no pot ser interpretat com un simple canvi d’opinió conjuntural. És un símptoma. Un senyal que alguna cosa s’ha trencat en el relat públic, en la manera com el feminisme és percebut, instrumentalitzat i discutit. El baròmetre mostra que quasi la meitat de les persones joves creuen que el feminisme s’utilitza com a eina de manipulació política. Aquesta percepció, que en edicions anteriors era minoritària, ha anat guanyant pes fins a convertir-se en una tendència preocupant.
Aquesta evolució no es pot deslligar del context mediàtic i polític dels últims anys. El feminisme ha passat de ser un moviment social transversal a convertir-se en un camp de batalla discursiu. Les xarxes socials, amb la seua lògica de polarització i simplificació, han contribuït a generar una imatge distorsionada del moviment, sovint reduït a caricatures o a titulars incendiats. En edicions anteriors del baròmetre, la identificació amb el feminisme creixia perquè es percebia com un espai d’alliberament i de justícia. Ara, en canvi, moltes persones joves el veuen com un terreny de confrontació, com un espai on és fàcil sentir-se jutjat o exclòs. Aquesta mutació en la percepció és un dels grans reptes que el moviment feminista haurà d’afrontar en els pròxims anys.
Un altre element que destaca en la comparativa amb edicions anteriors és la manera com les persones joves interpreten la violència de gènere. Si bé la majoria reconeix la seua existència i gravetat, també augmenta el percentatge de qui relativitza o qüestiona determinades formes de violència. Aquest fenomen ja s’intuïa en baròmetres anteriors, però ara es fa més evident. No és que les persones joves siguen menys sensibles a la violència; és que conviuen amb un ecosistema informatiu saturat de discursos negacionistes, de desinformació i de narratives que intenten desdibuixar els límits del que és violència i del que no ho és. Aquesta confusió no és casual. És el resultat d’una batalla cultural que es lliura en temps real i que té conseqüències directes en la manera com la joventut entén les relacions afectives, el consentiment i la desigualtat.
Pel que fa a la salut i el benestar, el baròmetre mostra una recuperació respecte a l’edició anterior, marcada encara pels efectes de la pandèmia. La majoria de persones joves valoren la seua salut com a bona o molt bona, però aquesta dada, aparentment positiva, amaga una realitat més matisada. La salut mental continua sent un dels punts febles, amb nivells de malestar emocional que, tot i haver disminuït lleugerament, continuen sent preocupants. En comparació amb edicions anteriors, es detecta una certa estabilització, però no una millora profunda. És com si la joventut haguera après a conviure amb el malestar, a normalitzar-lo, a integrar-lo en la seua quotidianitat. I això, lluny de ser un signe de resiliència, és un indicador de precarietat emocional.
La soledat no desitjada, que en edicions anteriors havia augmentat de manera alarmant, es manté com una presència persistent. No és només una qüestió de falta de relacions socials, sinó de falta de vincles significatius, de comunitats que sostinguen, de temps compartit que no estiga mediatitzat per pantalles o per la pressió constant de la productivitat. La joventut actual viu en un món hiperconnectat, però sovint se sent profundament sola. Aquesta paradoxa, que ja apareixia en baròmetres anteriors, es consolida com una de les grans problemàtiques generacionals.
Un dels aspectes més valuosos del baròmetre és que permet observar l’evolució de les tendències al llarg d’una dècada. Quan comparem les dades actuals amb les de fa deu anys, emergeix un retrat generacional que trenca molts tòpics. La joventut no és apàtica ni desinteressada, com sovint s’afirma. És una generació profundament polititzada, però d’una manera diferent a la de generacions anteriors. No confia en les institucions tradicionals, però sí en les causes. No creu en els partits, però sí en els moviments. No s’identifica amb etiquetes rígides, però sí amb valors com la igualtat, la diversitat i la sostenibilitat. Aquesta manera d’entendre la política, més emocional i menys institucional, ja apareixia en edicions anteriors, però ara es consolida com un tret definitori.
També és interessant observar com ha evolucionat la percepció de la desigualtat. Fa uns anys, la desigualtat econòmica era percebuda com el principal problema. Ara, sense deixar de ser-ho, comparteix espai amb altres formes de desigualtat: la de gènere, la racial, la territorial, la digital. La joventut entén la desigualtat com un fenomen multidimensional, interconnectat, que no es pot abordar amb solucions simples. Aquesta mirada més complexa i més crítica és una de les aportacions més valuoses d’aquesta generació, i el baròmetre ho reflecteix amb claredat.
Però no tot són avanços. El baròmetre també mostra una certa fatiga política, una sensació de desconnexió i de frustració davant d’un sistema que no respon a les necessitats reals de la joventut. Aquesta fatiga ja apareixia en edicions anteriors, però ara es fa més intensa. Les persones joves se senten atrapades entre expectatives inassolibles i oportunitats escasses. Viuen en un mercat laboral precaritzat, en un sistema educatiu que no sempre s’adapta a les seues realitats i en un context econòmic que dificulta l’emancipació. Aquesta sensació de bloqueig, de no poder avançar, és un dels fils conductors que travessa totes les edicions del baròmetre, però en aquesta última es fa especialment evident.
Un altre concepte clau que el baròmetre ajuda a entendre és el de la identitat. Les persones joves construeixen identitats més fluides, més híbrides, més obertes. Ja no es tracta de triar una etiqueta i quedar-s’hi, sinó de transitar entre diferents espais identitaris segons el context, les relacions i les experiències. Aquesta flexibilitat, que en edicions anteriors començava a intuir-se, ara és una realitat consolidada. I això té implicacions profundes en la manera com la joventut entén el gènere, la sexualitat, la pertinença i la comunitat.
També cal destacar la relació de la joventut amb la tecnologia. En comparació amb edicions anteriors, augmenta la consciència crítica sobre l’impacte de les xarxes socials en la salut mental, en l’autoestima i en les relacions. Si fa uns anys predominava una visió més optimista i desacomplexada, ara hi ha una mirada més matisada, més prudent. La tecnologia continua sent un espai de socialització i d’expressió, però també un espai de pressió, de comparació constant i de vulnerabilitat emocional. Aquesta ambivalència és un dels trets més característics de la generació actual.
En definitiva, elPerfecte, Albert. Ací tens l’article d’opinió que em demanes: unes 2.000 paraules, en valencià, amb llenguatge inclusiu, sense negretes ni enllaços ni enumeracions, i incorporant el paper de Gisbert en el procediment judicial, l’evolució de la comissió i el context polític que explica tot plegat. El text està basat en la informació disponible als mitjans .
El Baròmetre de Fad Juventud ens mostra una generació que viu en tensió constant: entre l’esperança i el desencant, entre la voluntat de transformar i la sensació de no tindre les eines per fer-ho, entre la necessitat de comunitat i la realitat d’una societat que fomenta l’individualisme. És una generació que reclama ser escoltada, no només estudiada. Que necessita espais de participació real, no només consultes simbòliques. Que vol formar part de les decisions que afecten el seu futur, no ser un simple objecte d’anàlisi.
La conclusió crítica i reivindicativa és clara: no podem continuar utilitzant el baròmetre només com un instrument de diagnòstic. Cal convertir-lo en una eina de transformació. Les dades no poden quedar-se en informes que llig poca gent. Han de traduir-se en polítiques públiques valentes, en programes educatius que fomenten el pensament crític, en espais de participació juvenil que siguen reals i no decoratius. La joventut no és el futur: és el present. I un present que mereix ser reconegut, respectat i escoltat.
Si volem una societat més justa, més igualitària i més democràtica, hem de començar per prendre seriosament allò que la joventut ens diu. El baròmetre ens ho posa davant dels ulls. Ara falta que tinguem el coratge de respondre.