Hi ha moments en què la política institucional mostra la seua cara més crua. No perquè siga especialment agressiva o perquè els partits s’esbatussen amb més intensitat que de costum, sinó perquè es fa evident que, per a alguns actors, el patiment de la gent és un instrument i no un límit. La sessió d’ahir de la comissió d’investigació de la DANA a Les Corts Valencianes n’és un exemple dolorós. No només per la tensió que es va viure a les portes del parlament, amb les víctimes escridassant Rubén Gisbert, sinó perquè tot plegat revela una manera d’entendre el poder que erosiona la confiança democràtica i converteix un espai que hauria de servir per reparar en un escenari de confrontació calculada.
La DANA del 29 d’octubre de 2024 va deixar 230 persones mortes i una ferida col·lectiva que encara supura. Les famílies han hagut d’esperar més d’un any per poder parlar en la comissió, un retard que ja diu molt del lloc que ocupen en les prioritats polítiques. Quan finalment han sigut convocades, ho han fet en una sessió compartida amb figures que no busquen aclarir res, sinó imposar un relat alternatiu que qüestiona la investigació judicial i alimenta sospites sense fonament. És difícil imaginar una falta de sensibilitat més gran.
La comissió, controlada per PP i Vox, va nàixer ja envoltada de polèmica. El pla de treball aprovat per la majoria conservadora va situar en primer lloc les compareixences de tècnics i d’associacions com Liberum, coneguda per les seues posicions conspiratives, abans que les de les víctimes. L’oposició ho va denunciar des del primer moment, advertint que es pretenia construir un relat polític abans d’escoltar les persones afectades. El temps els ha donat la raó. La sessió d’ahir, amb la presència de Gisbert just després de les associacions majoritàries de víctimes, és la culminació d’aquesta estratègia.
Per entendre què significa donar veu a Rubén Gisbert en aquest context, cal recordar quin paper està jugant en el procediment judicial. Gisbert, youtuber i president de l’associació Solo el pueblo salva al pueblo, exerceix com a lletrat d’una de les acusacions populars que qüestionen la versió oficial de la tragèdia. Ha convertit la causa en un escenari mediàtic on difon teories que apunten a una suposada manipulació institucional, i ha arribat a acusar la jutgessa instructora de prevaricació. Segons ell, la magistrada hauria permés que el seu marit actuara en funcions judicials, una afirmació que forma part del relat que ell mateix impulsa i que no té cap base provada. Aquesta estratègia, més pròpia de la propaganda que del dret, ha tensat encara més un procés ja prou complex.
La seua compareixença a Les Corts no és un fet aïllat. Forma part d’un moviment més ampli que busca erosionar la credibilitat de les institucions i presentar la DANA com una mena de conspiració encoberta. És un discurs que encaixa perfectament amb la línia política de Vox i amb la deriva del PP valencià, que des de l’inici de la legislatura ha assumit un marc narratiu cada vegada més radicalitzat. Donar-li altaveu en la mateixa sessió que les víctimes no és una casualitat: és una manera de situar al mateix nivell el dolor real i les teories interessades, com si totes dues coses tingueren el mateix valor democràtic.
Les víctimes, però, no estan disposades a acceptar-ho. Ahir ho van deixar clar. Quan Gisbert va arribar a Les Corts, va ser rebut amb crits de fora, fora, sensevergonya i caradura. No era una reacció improvisada, sinó la resposta d’unes famílies que se senten utilitzades i menystingudes. Per a elles, la comissió hauria de ser un espai per aclarir què va fallar, per exigir responsabilitats i per garantir que una tragèdia així no es repetisca. En canvi, s’han trobat amb un escenari on el seu testimoni es veu diluït entre figures que busquen imposar un relat alternatiu que no té res a veure amb la realitat que van viure.
La indignació de les víctimes és perfectament comprensible. Han hagut de lluitar perquè se les escoltara, han hagut de suportar mesos de silencis i d’inacció, i ara veuen com el seu dolor es converteix en matèria primera per a una batalla política que no han triat. La comissió, que hauria de ser un instrument de reparació, s’ha convertit en un espai de confrontació on el patiment queda en segon pla. És una mostra més de com la política pot fallar quan perd de vista la seua funció essencial: protegir la ciutadania.
El context polític explica bona part del que està passant. El govern valencià de PP i Vox ha fet de la confrontació amb el Govern central i amb les institucions judicials una part central del seu discurs. La DANA, amb la seua magnitud i el seu impacte emocional, és un terreny propici per alimentar aquest relat. Presentar la tragèdia com un cas d’ocultació, d’irregularitats o de negligències deliberades permet reforçar la idea que hi ha un enemic intern que cal combatre. És una estratègia que ja hem vist en altres àmbits, com la gestió de la pandèmia o la política migratòria, i que respon a una lògica de polarització constant.
La comissió d’investigació, lluny de buscar la veritat, sembla orientada a reforçar aquest marc. Les compareixences s’han ordenat de manera que primer parlen aquelles veus que qüestionen la versió oficial, després les víctimes i, finalment, els responsables polítics. És una seqüència que no és innocent: permet que el relat conspiratiu impregne el debat abans que les persones afectades puguen explicar què van viure. I quan finalment ho fan, el seu testimoni queda contaminat per la sospita sembrada prèviament.
Aquesta manera de procedir té conseqüències profundes. No només dificulta arribar a conclusions rigoroses, sinó que alimenta la desconfiança en les institucions. Quan un parlament dona veu a figures que difonen teories sense fonament, està enviant un missatge perillós: que totes les opinions valen igual, que la veritat és relativa i que el dolor de les víctimes és només una peça més en un tauler polític. És una deriva que erosiona la qualitat democràtica i que obri la porta a discursos cada vegada més extremistes.
El paper de Gisbert en tot això és simptomàtic. No és un expert en emergències, ni un tècnic, ni una persona afectada. És un agitador que ha trobat en la DANA un espai per projectar-se políticament i mediàticament. La seua presència en la comissió no aporta cap informació rellevant per aclarir què va passar, però sí que contribueix a reforçar un relat que interessa a la majoria parlamentària. És una operació política disfressada de pluralitat democràtica.
Mentrestant, les víctimes continuen reclamant el que hauria de ser obvi: respecte, veritat i responsabilitats. Ahir van explicar, amb serenitat i dolor, què va significar la tragèdia per a elles. Van denunciar la falta de previsió, la confusió en els protocols d’emergència i la sensació d’abandonament que van viure. Van reclamar que la comissió no siga un circ polític, sinó un espai útil. I van advertir que no permetran que el seu dolor siga manipulat.
La pregunta és si algú les escoltarà. Perquè, més enllà de les declaracions públiques, el que es va veure ahir és que la comissió avança cap a un final ja escrit. PP i Vox tenen la majoria i, per tant, controlen les conclusions. Tot indica que el dictamen final insistirà en la idea que hi va haver negligències greus per part del Govern central i que la responsabilitat política recau en altres. És un relat que encaixa amb la seua estratègia i que els permetrà continuar alimentant la confrontació.
Però la veritat és tossuda. I, malgrat els intents de manipular-la, acaba emergint. Les víctimes, amb la seua dignitat i la seua persistència, són la millor garantia que la memòria de la DANA no serà segrestada per interessos partidistes. La seua presència a Les Corts, encara que tardana i mal gestionada, és un recordatori que darrere de cada xifra hi ha vides trencades, famílies que busquen respostes i una societat que mereix institucions a l’altura.
La comissió encara no ha acabat, però el que hem vist fins ara és preocupant. No només per la manera com s’està gestionant, sinó pel que revela sobre la cultura política que s’està imposant. Una cultura que prioritza el relat per damunt de la veritat, que utilitza el dolor com a arma i que no dubta a donar altaveu a figures que erosionen la confiança pública. És una deriva que no podem normalitzar.
El que va passar ahir hauria de fer reflexionar a totes les persones que creuen en una política al servei de la ciutadania. Les institucions no poden convertir-se en escenaris de propaganda. Les víctimes no poden ser utilitzades com a decorat. I la veritat no pot ser substituïda per teories interessades. La DANA va ser una tragèdia massa gran per permetre que siga instrumentalitzada.
Potser la lliçó més important d’ahir és que la societat civil continua sent un contrapès imprescindible. Les víctimes, amb la seua valentia, van demostrar que no estan disposades a callar. I això, en un moment en què la política institucional sembla cada vegada més allunyada de la realitat, és una llum d’esperança. Perquè, al final, la democràcia no és només el que passa en un parlament, sinó el que la ciutadania està disposada a defensar.