Hi ha dies en què la política valenciana sembla un escenari de teatre dolent, d’eixos que es representen en un casal de falla a les tres de la matinada, quan ja ningú sap ben bé si està veient una comèdia, un drama o una sàtira involuntària. I després hi ha dies com hui, en què la realitat supera qualsevol guió i deixa al descobert una manera de fer política que, més que governar, sembla obsessionada en desviar l’atenció, fabricar enemics i mantindre un relat de confrontació permanent.
La decisió de la secció quarta de l’Audiència de València d’acceptar els recursos de Vox i Gobierna-te i ordenar l’obertura de judici contra Mónica Oltra arriba, casualment, el mateix dia que la jutgessa de la DANA de València demana al TSJCV investigar Carlos Mazón. Casualitats? Potser. Però en política, les casualitats solen tindre un timing massa perfecte per a ser innocents.
La sensació que queda és que, una vegada més, s’està jugant amb la justícia com si fóra una arma llancívola, un instrument per a desgastar adversaris i marcar l’agenda mediàtica. I això, siga qui siga la persona afectada, siga quin siga el color polític, és profundament perillós per a la democràcia.
Una cortina de fum que fa olor a estratègia
La reobertura del cas Oltra no és només una notícia judicial. És un moviment polític de primer ordre. No perquè la justícia no haja d’investigar el que considere oportú —faltaria més—, sinó perquè el context, el relat i els actors que pressionen perquè això avance tenen un objectiu claríssim: mantindre viva una causa que ja havia sigut arxivada, i que, per a molts sectors, és un símbol útil per a atacar un model de govern progressista que ja no està en el poder però que encara pesa en la memòria col·lectiva.
El fet que siguen Vox i Gobierna-te les acusacions populars que impulsen el procés no és un detall menor. És part del guió. És la manera de mantindre viva una narrativa que els beneficia: la idea que tot el que va fer el Botànic està tacat, que tot és sospitós, que tot és corrupció o negligència. Una estratègia que funciona molt bé en titulars, encara que després els tribunals diguen una altra cosa.
I mentrestant, hui mateix, una altra notícia esclata: la jutgessa que investiga la gestió de la DANA de València demana al TSJCV imputar Carlos Mazón. I de sobte, com per art de màgia, tota l’atenció mediàtica es desvia cap a Oltra. Una coincidència que, si no fora tan recurrent en la política espanyola, faria riure.
El doble raser que ja no sorprén, però indigna
És curiós —o més bé trist— observar com es mesuren les responsabilitats polítiques segons qui siga la persona investigada. Quan es tracta d’una figura progressista, l’exigència de dimissió és immediata, absoluta, innegociable. Quan és algú de la dreta, especialment de la dreta que governa, tot es relativitza, tot es matisa, tot es converteix en un “ja veurem”, “cal prudència”, “no fem judicis paral·lels”.
Aquest doble raser no és nou, però cada vegada és més descarat. I el problema no és només la hipocresia política —que ja la tenim assumida com a part del paisatge—, sinó la manera en què això erosiona la confiança de la ciutadania en les institucions. Si la justícia sembla actuar al ritme que marca la batalla política, si els casos s’obrin o es tanquen segons qui governa o qui interessa atacar, el missatge que rep la societat és devastador: la justícia no és igual per a totes les persones.
I això, en un estat democràtic, és una bomba de rellotgeria.
El cas Oltra com a símbol i com a arma
El cas de Mónica Oltra s’ha convertit en un símbol que va molt més enllà de la seua persona. Per a uns, és la prova que el Botànic va fallar en la protecció de la menor. Per a altres, és un exemple claríssim de persecució política i judicial, impulsada per sectors que no podien suportar que una figura tan incòmoda i tan influent continuara guanyant pes.
El que és indiscutible és que el cas ha sigut utilitzat políticament fins a l’extenuació. I que la insistència d’algunes acusacions populars, especialment de l’extrema dreta, no respon a un interés genuí per la veritat o per la protecció de la víctima, sinó a una estratègia de desgast.
És legítim que la justícia investigue. És necessari que es garantisca la protecció de la menor. Però també és imprescindible que la justícia no es convertisca en un escenari de guerra política. I ací és on la reobertura del cas genera tantes sospites.
El silenci còmode quan la investigació apunta cap a la dreta
I mentre tot això passa, què ocorre amb la petició d’investigar Carlos Mazón? Doncs exactament el que ja sabem: silenci prudent, comunicats calculats, i una maquinària mediàtica que intentarà minimitzar l’impacte. No hi haurà tertúlies demanant dimissions immediates. No hi haurà portades incendiàries. No hi haurà pressió constant.
La diferència de tractament és tan evident que ja ni sorprén. Però continua fent mal. Perquè un govern que es presenta com a defensor de la transparència i la responsabilitat hauria de ser el primer interessat en aclarir qualsevol ombra. I, tanmateix, la reacció és sempre la mateixa: tancar files, relativitzar, esperar que passe la tempesta.
La justícia com a espill de la societat que som
El que està passant hui és un reflex de la societat valenciana i espanyola actual: polaritzada, crispada, atrapada en un relat de bons i dolents que no deixa espai per a la complexitat. Una societat en què la justícia s’ha convertit en un camp de batalla més, i en què els casos judicials es llegeixen segons la trinxera ideològica.
Això no és sostenible. No ho és per a la convivència, no ho és per a la democràcia, i no ho és per a la confiança en les institucions.
La justícia ha de ser imparcial. Ha de ser serena. Ha de ser lenta, si cal, però justa. I sobretot, ha de ser impermeable a les pressions polítiques. Quan no ho és, quan pareix que no ho és, quan la ciutadania percep que no ho és, el sistema trontolla.
El paper dels mitjans: amplificar o qüestionar?
Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme en tot això. Poden triar entre amplificar la cortina de fum o qüestionar-la. Poden triar entre repetir el relat que els arriba de les fonts oficials o fer periodisme de veritat, d’eixe que incomoda, que pregunta, que investiga.
Per desgràcia, massa sovint opten per la via fàcil: el titular cridaner, la polèmica, la confrontació. I així, la reobertura del cas Oltra es converteix en la notícia del dia, mentre la possible imputació de Mazón queda relegada a un segon pla.
No és casualitat. És una manera de construir realitat. I és una manera de condicionar la percepció pública.
El futur polític valencià: entre la por i l’esperança
Tot açò passa en un moment polític delicat. El govern actual necessita mantindre un relat de fortalesa, de control, de legitimitat. I qualsevol investigació que afecte els seus líders és una amenaça. Per això, la reobertura del cas Oltra és tan útil: permet desviar l’atenció, recuperar vells fantasmes i reforçar la idea que “els altres” són els corruptes, els negligents, els sospitosos.
Però la societat valenciana no és tan fàcil d’enganyar. La gent veu, escolta, compara. I encara que la polarització siga forta, també hi ha un cansament creixent davant d’aquestes maniobres.
El futur polític valencià dependrà, en gran part, de la capacitat de la ciutadania per a exigir responsabilitat a totes les parts, sense excepcions. I dependrà també de la capacitat dels partits progressistes per a reconstruir un relat que no siga només reactiu, sinó propositiu, valent, transformador.
Una reflexió final: què volem ser com a societat?
La pregunta que queda flotant és simple però profunda: quina mena de societat volem ser?
Una societat que utilitza la justícia com a arma política? Una societat que accepta el doble raser com si fora inevitable? Una societat que es deixa manipular per cortines de fum? O una societat que exigeix transparència, equitat i responsabilitat a totes les persones que ocupen càrrecs públics?
La resposta no és fàcil, però és urgent. Perquè el que està passant hui no és només un episodi més en la política valenciana. És un símptoma. I els símptomes, si no s’analitzen i es tracten, acaben convertint-se en malalties cròniques.
La democràcia necessita institucions fortes, justícia independent i ciutadania crítica. I hui, més que mai, cal recordar-ho.