Hi ha decisions polítiques que poden passar quasi desapercebudes, com un murmuri llunyà que només altera la rutina de qui està molt atent. Però esta no és una d’eixes decisions. Açò s’ha anunciat a bombo i platerets, amb orgull i voluntat de marcar territori, com si retallar cultura fóra un mèrit polític i no una irresponsabilitat majúscula. S’ha presentat com una victòria ideològica, com un colp d’autoritat, com una manera de “posar ordre” on mai no hi havia hagut cap desordre. I això encara ho fa més greu, perquè no és una errada tècnica ni un malentés: és una afirmació pública i deliberada que la cultura es pot manipular, que la llengua es pot reduir i que la literatura es pot domesticar segons conveniència.
El veto a autors i autores de tots els dialectes de la nostra llengua en el currículum de valencià de batxillerat no és un simple ajust administratiu. És un colp directe a la cultura compartida, a la memòria literària i a la dignitat lingüística de totes i tots. Quan una administració decideix que l’alumnat valencià només pot estudiar literatura escrita en un dialecte concret, està fent molt més que triar textos: està dibuixant fronteres artificials dins d’una llengua que, per naturalesa, és plural, diversa i interconnectada. Està convertint la filologia en un instrument polític. Està amputant la tradició literària que ens ha construït com a comunitat cultural. I està enviant un missatge perillós: que la cultura es pot manipular segons conveniència ideològica.
La literatura no és un catàleg de noms que es poden posar o llevar segons el vent que bufe. És un organisme viu, un teixit de veus que dialoguen entre elles al llarg dels segles. Tallar eixe diàleg és condemnar l’alumnat a una visió empobrida, reduïda i falsa de la nostra història literària.
Perquè, diguem-ho clar: com expliquem Ausiàs March sense parlar de la poesia trobadoresca catalana que el precedix i el nodrix? Com entenem la seua revolució poètica si no coneixem el context que la fa possible? Ausiàs March no va escriure en un desert cultural. Va escriure en un sistema literari compartit, en una llengua que travessava territoris i que es construïa amb aportacions diverses. Pretendre estudiar-lo sense eixe context és com voler explicar la física sense Newton o la pintura sense el Renaixement.
I què fem amb Ramon Muntaner? Com expliquem a l’alumnat que un autor que va escriure part de la seua Crònica a Alzira, que forma part del corpus fundacional de la nostra prosa medieval, desapareix del currículum pel simple fet d’haver nascut a l’altra banda d’una frontera administrativa moderna? Quin sentit té negar-los l’accés a una obra que és clau per entendre la construcció política, cultural i lingüística de la Corona d’Aragó? És un absurd històric i un empobriment intel·lectual.
I si parlem de literatura contemporània, la situació encara és més greu. Com expliquem la narrativa de postguerra sense Mercè Rodoreda? Com entenem la renovació literària del segle XX sense una de les autores més influents de la nostra llengua? Rodoreda no és una autora “d’un altre lloc”. És una autora de la nostra tradició literària, de la mateixa manera que ho són Estellés, Fuster, Matilde Salvador o Carmelina Sánchez-Cutillas. La literatura no es compartimenta per províncies, ni per autonomies, ni per fronteres polítiques. La literatura és un espai comú.
I si seguim este criteri restrictiu, què vindrà després? Tampoc podrem estudiar Pablo Neruda o Mario Benedetti perquè no són espanyols? O Shakespeare perquè no és europeu continental? O Kafka perquè no escrivia en castellà? La literatura universal existeix precisament perquè les fronteres no la limiten. I la literatura en valencià —o catalana, o balear, o com cadascú preferisca anomenar-la— també és universal dins del seu propi sistema.
El problema de fons és que s’està confonent identitat amb limitació. S’està convertint la llengua en un instrument de separació en lloc d’un pont. S’està transmetent a l’alumnat la idea que la cultura és una propietat privada, que només és legítima si naix dins d’un territori concret. I això és profundament contrari a la realitat lingüística i literària que ens ha construït com a poble.
La filologia és una ciència. Té criteris, mètodes, consensos acadèmics. I un d’eixos consensos és que la nostra llengua és un sistema compartit, amb varietats dialectals que s’enriquixen mútuament. Negar això no és fer filologia. És fer política. I quan la política s’imposa a la filologia, el que es trenca és la veritat científica, la coherència educativa i la riquesa cultural.
El currículum de valencià ha de servir per formar persones capaces d’entendre la complexitat de la llengua, la seua història, la seua literatura i la seua diversitat. Ha de ser una finestra oberta, no una persiana baixada. Ha de ser un espai de trobada, no de separació. Ha de ser un pont entre generacions, no un mur ideològic.
Perquè, al remat, què és el que volem per al nostre alumnat? Volem que siga capaç de llegir, interpretar i estimar la literatura? O volem que memoritze una versió reduïda i domesticada de la nostra tradició? Volem que entenga que la llengua és un patrimoni compartit? O volem que pense que és una parcel·la tancada? Volem que siga crític, o que siga obedient?
La cultura és massa important per deixar-la en mans de decisions que no responen a criteris pedagògics. La literatura és massa valuosa per convertir-la en un instrument de confrontació. La llengua és massa viva per tancar-la en un calaix.
Per això cal alçar la veu. Cal dir que no. Cal recordar que la cultura no és negociable. Que la literatura no es censura. Que la llengua no es fragmenta per conveniència. Que la història no s’esborra amb un decret.
Cal defensar Ausiàs March, Ramon Llull, Joanot Martorell, Ramon Muntaner, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Pere Calders, Blai Bonet, i tantes i tants altres. No perquè siguen “d’ací” o “d’allà”, sinó perquè formen part de la nostra tradició literària. Perquè sense ells no podem entendre qui som. Perquè negar-los és negar-nos.
I cal fer-ho amb serenitat, però també amb fermesa. Amb arguments, però també amb convicció. Amb respecte, però també amb determinació. Perquè el que està en joc no és només un currículum. És la cultura que deixarem a les generacions futures.
La literatura és memòria, és identitat, és diàleg, és llibertat. I cap govern, siga quin siga, té dret a trencar eixe fil que ens unix amb el nostre passat i amb el nostre futur.
La cultura està en perill. I quan la cultura està en perill, callar no és una opció.